Crítica
PERE ANTONI PONS

Entre l’heroisme i la brutor

'Corrupción policial' de Don Winslow. RBA. Trad. Efrén del Valle Peña. 576 pàg. / 20 €

Entre l’heroisme i la brutor Zoom

Dennis Malone és “un sergent de la unitat d’elit més important del Departament de Policia de Nova York”. Amb els seus fidels companys, té la missió de posar ordre en uns barris desballestats per la misèria econòmica, histeritzats pels conflictes racials, consumits per la droga, arrasats per la violència entre bandes criminals i deixats de la mà de Déu pels poders públics. Ho reconeixen fins i tot els seus superiors, a qui no els agrada el seu caràcter individualista, arrogant i expeditiu: Malone és un heroi de la policia de Nova York. El problema és que també és un corrupte sense gaires escrúpols, que s’excedeix a l’hora d’usar la força i s’aprofita que té la potestat de fer complir la llei per imposar les seves normes.

La nova novel·la de Don Winslow (Nova York, 1953), Corrupción policial, ofereix el mateix que tantes altres novel·les, pel·lícules i sèries de televisió, però ho fa amb una intensitat dramàtica tan poderosa, un sentit de l’espectacle tan ben administrat, una eficàcia narrativa tan trepidant i un coneixement tan minuciós i versemblant del món i dels personatges que retrata que no cau mai ni en els estereotips ni en la previsibilitat propis dels productes comercials.

El títol de l’edició castellana, banal i obvi, és insultant per al contingut excitant i tèrbol del llibre. L’original, The force, té una ambigüitat amenaçadora i atractiva que escau més al que explica. I el que explica és la història d’un home magnètic i turbulent, que estima els seus però no és destre estimant-los, que és noble però sovint es deixa anar en erupcions de maldat, un home que viu fanatitzat per una feina que l’entusiasma mentre el devora i que sense saber com ha entrat en una deriva que, a poc a poc, el porta a fer tot allò que estava segur que mai no faria.

En termes d’estructura i d’estil, les novel·les de Winslow -també el seu títol més popular, la rabiosa i èpica El poder del perro - fan pensar en un Alexandre Dumas ultraviolent i amfetamínic, sense ingenuïtat ni esperança. Les frases s’acumulen com trets d’una arma automàtica que dispara ràfegues de subjecte, verb i predicat. Els paràgrafs, com cops de puny, són compactes i directes. Els diàlegs són sempre tensos, fins i tot entre personatges que s’estimen. L’argument es desplega amb la seguretat agressiva amb què s’assalta una casa on s’està cometent un crim. I la dimensió moral de tot plegat és una barreja d’admiració, repulsió i fatalitat. Tal com diu un advocat cínic però lúcid, “ la Dama de la Justicia lleva los ojos vendados porque no puede soportar ver lo que ocurre ”.