Crítica

La gallina morta capaç de levitar

'Històries de calendari' de Bertolt Brecht. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa. 152 pàg. / 18 €

La gallina morta capaç de levitar / BUNDESARCHIV Zoom

Els relats d’aquest llibre de Bertolt Brecht (1898-1956) sovint estan inspirats en figures històriques: Cèsar, Francis Bacon, Giordano Bruno, Sòcrates... El narrador, però, ens els presenta en algun moment en què no estan creant la seva obra (o conquerint, o conversant), sinó dedicant el seu temps a algun afer menor. El gran filòsof grec, per exemple, participa en una batalla contra els perses -Brecht pot ser, si s’ho proposa, molt irònic-, i en surt victoriós, miraculosament, perquè se li ha clavat una espina al peu, cosa que el fa bramar de dolor. Brama tant, de fet, que espanta els enemics: “Sòcrates havia demostrat que el gran contemplatiu podia ser alhora el gran home d’acció”. Giordano Bruno, per contra, no té tanta sort: l’han condemnat a mort del tot injustament, per l’enveja d’un acusador fraudulent. El conte, però, gira a l’entorn de la caritat cristiana (o més aviat al voltant de la manca d’aquesta virtut teologal). Un altre relat ens ofereix una versió pròpia de la solució salomònica bíblica: dues mares que lluiten pel mateix nadó. Algunes de les peces presenten la disjuntiva entre forma i fons. I Brecht es declara sempre partidari del segon extrem. Hi ha, per això, una mena d’ètica militant, en el llibre.

Potser el relat més divertit és el dels últims dies de Francis Bacon: “Es creien massa coses i se’n sabien massa poques”. La història té com a protagonista una gallina atropellada accidentalment pel cotxe de cavalls en què viatja el pensador. Aquest, que ja està molt malalt i envellit, demana de rescatar del camí la gallina morta, i ordena a un jove ajudant seu que la mantingui fresca, protegint-la cada dia amb sarpats de gel. L’animal mort, esclar, no es corromp immediatament. Pot semblar una obvietat científica, però és que a vegades som cecs davant les coses evidents (recordem la carta robada de Poe). La meva història preferida, però, és la de la vella que ha menat dues vides. Una de molt llarga, de 60 anys, com a filla, esposa i mare irreprotxables; i una segona, molt curta, però més plena, de només dos anys, com a dona lliure. Finalment, les magnífiques Històries del senyor Keuner aborden sucoses paradoxes filosòfiques. Entre els poemes, que alternen amb les narracions, el més commovedor és, de lluny, el titulat El meu germà era aviador : “El meu germà és un conqueridor [...] / L’espai que el meu germà ha guanyat / és al massís de Guadarrama, / de llarg té un metre vuitanta, / i un metre cinquanta de fons”.