El gènere de la novel·la històrica dona els seus fruits més valuosos quan corrobora la sentència faulkneriana segons la qual “el passat no és mort, ni tan sols és passat”. Vull dir que les novel·les històriques més reeixides són les que reconstrueixen i fan reviure una època pretèrita i a més connecten, com en un joc de miralls, els conflictes i els dilemes del passat amb el present de l’autor i dels lectors.

Si ha nevat, la interessant segona novel·la de Paco Esteve i Beneito (Agres, País Valencià, 1979), funciona més bé en la seva faceta reconstructora que no pas a l’hora de mostrar que aquell temps i aquell món perduts que rescata literàriament -l’últim terç del segle XIX a la zona d’entre Xàtiva i Alcoi- encara ens poden interpel·lar. Cal aclarir de seguida, en tot cas, que Esteve no comet el pecat capital de molts autors de novel·la històrica: fer servir el passat d’una manera només decorativa. Més aviat passa el contrari, aquí. Un dels punts forts de Si ha nevat són tot el seguit de rigorosos detalls que donen relleu a l’ambientació històrica, fins al punt que la prolixitat amb què és descrit el context de vegades va en detriment de la fluïdesa narrativa i de la naturalesa dramàtica d’algunes escenes. L’argument de la novel·la es desplega en tres plans temporals, descompensats en termes d’extensió i de rellevància. Jordi Llopis, ja molt vell, es proposa, abans de morir, fer la biografia d’un home singular mort dècades enrere, Joan el Coces, un nevater i saludador -presumptament dotat amb la gràcia de guarir- que va conèixer quan ell era un periodista principiant.

Una realitat oblidada

Una realitat oblidadaEn la negra postguerra, Joan el Coces va representar, per al jove Llopis, la descoberta d’una realitat oblidada: la d’uns homes i dones que encara havien viscut en simbiosi amb la dura naturalesa i que contínuament havien sofert els embats de les transformacions polítiques, socials i econòmiques d’una època marcada per la Tercera Guerra Carlina, pel caciquisme, per les guerres d’ultramar, per l’emergència de la burgesia i per l’incipient obrerisme.

Si bé al principi intenta mantenir un cert equilibri estructural del conjunt, Paco Esteve acaba carregant tot el pes de la novel·la en la recreació de la joventut de Joan el Coces, cosa que llasta els dos altres plans narratius, que queden esquemàtics. Amb tot, Si ha nevat està escrita en una prosa treballada i se sosté sobre una exhaustiva feina de documentació, dues virtuts que garanteixen, en general, una lectura profitosa.