Crítica
MARINA ESPASA

Un clot al parc

'Cara de pan' de Sara Mesa. Anagrama. 144 pàg. / 16,90 €

Un clot al parc / F. MELCION Zoom

El terme francès nouvelle no ha fet fortuna en altres llengües i, en canvi, és tan adequat per a segons quins llibres! Com aquest que publica l’escriptora establerta a Sevilla Sara Mesa (Madrid, 1976), una història “petita” creada a partir de dos personatges i un paisatge que s’inscriu molt en la línia i el to que havia assajat a Cicatriz (2015), amb un resultat encara més depurat i eficaç. Només són dos personatges, un home i una adolescent, però cadascun conté un món sencer, i l’únic paisatge que els acull -un amagatall perfecte dins un parc-és resum i reflex d’aquest món, a més de ser el refugi que han trobat per aïllar-se d’una societat hipòcrita i envilida pels prejudicis: per fugir del món que rebutgen, acaben provocant que el món els assenyali. És una història que funciona, no sols per la qualitat de l’escriptura, sinó també per un to molt difícil de trobar i que és entre maliciós i delicat: el pols de la narració avança oscil·lant amb gracilitat i força, com un funàmbul dalt d’un cable tensíssim, i traça una mena de paràbola sobre la connexió amb l’altre mentre passa per sobre d’un camp de mines perillosíssimes, esquivant els terrenys de la carrincloneria i del dramatisme escandalós.

L’autora no jutja els personatges, dos outsiders que connecten perquè als dos els agrada la gent que no menteix i perquè els dos han estat maltractats per l’entorn on han crescut, la família o l’escola. Ella està entrant en l’adolescència i no entén ni els canvis que pateix el seu cos ni per què el seu germà ha marxat de casa, ni com és que a l’institut li ensenyen coses que ella ja sap que són als llibres i a internet. Ell té 54 anys, és aficionat als ocells i no treballa. L’anem coneixent a través dels ulls d’ella, que és en qui recau més el punt de vista, i així l’autora fa que anem descobrint-ne les llums i les ombres al mateix temps que la noia: la informació està molt ben dosificada i això provoca una inquietud i un desassossec creixents. Com tots els bons llibres, la cosa important no és si la tensió esclata o com ho fa, sinó el procés durant el qual la bola es va fent més i més grossa sense perdre l’equilibri.

Molt ben articulat al servei de la història que explica, s’hi pot rastrejar un discurs metaliterari. L’autora aprofita l’avinentesa per dir-hi la seva en el debat sobre la “veritat” de la ficció: sabem que la noia descriu en un diari les trobades amb l’home, però no sabem exactament què hi escriu. La veu narradora dona per descomptat que el diari és ple de mentides o, si més no, que la noia explica el que passa “ adornándolo aquí y allá con un tono adecuado ”, en el que sembla una presa de posició a favor de la ficció mentidera com a mecanisme capaç de revelar veritats profundes. L’autora ha convertit la noia en una narradora no fiable, la mena de narradora que li calia per explicar una història pura però plena de punxes que no permeten que el lector s’acomodi i que deixa un regust amarg com els bons licors.