CRÍTICA
JOAQUIM ARMENGOL

Una amfitriona perfecta

'El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba' de Graham Greene. Edicions de 1984. Traducció de Josep Alemany. 160 pàg. / 16,80 €

Una amfitriona perfecta Zoom

Si podeu veure alguna entrevista del cèlebre i popular escriptor Henry Graham Greene (Berkhamsted, 1904-Vevey, 1991) advertireu la imatge de l’anglès impassible. Al seu rostre no hi falta gens d’ironia ni un punt d’excentricitat, tot plegat molt britànic. Del britànic culte i intel·ligent, s’entén. En part, suposo, pel seu vessant d’espia -Greene va treballar uns anys d’agent per a l’MI6, el servei d’intel·ligència anglès-; però també pel seu interès, tot i que alguns el qualificaven d’extravagant, per l’Amèrica Llatina. Només cal llegir novel·les com El poder i la glòria (1940), Viatges amb la tieta (1969, publicada en català recentment a Viena), El cònsol honorari (1973) i El nostre home a l’Havana (1959), que transcorren en països com Mèxic, el Paraguai, l’Argentina i Cuba, per comprovar-ho. Greene solia justificar-se dient que en aquests països la política era una qüestió de vida o mort, cosa que pel que sembla el fascinava. La política a Europa li devia semblar, al costat de l’altra, una broma.

El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba (1980) és una sàtira sobre una societat corrompuda pels diners; però és una sàtira que va molt més enllà de la seva aparença frívola. És un exercici literari sobre la monstruositat humana quan s’alimenta de pura avarícia. El joc radical de Greene és la humiliació extrema dels seus personatges refinats. Tots, sense excepció, són víctima del ball teratològic que imposa el sistema capitalista. La deshumanització dels rics i poderosos és l’avís inútil que la societat sembla incapaç d’assumir. Diners, poder, cobejança, humiliació, sarcasme, frivolitat extrema i corrupció són els estris que utilitza el doctor Fischer per manipular els titelles, que l’envolten. Els més innocents, com és natural, cauen els primers i fan de contrapès. Els qui queden, doncs, són els més repugnants, els culpables d’alimentar la ignomínia. Fins on es pot arribar és el que el doctor Fischer necessita esbrinar amb el seu experiment.

L’ambigüitat de l’home modern

No hi ha dubte que amb El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba Greene continua explorant, tal com fa amb la majoria de la seva obra, l’ambigüitat de l’home modern i apuntant tot un seguit de qüestions ètiques i polítiques moralment ambivalents en la societat contemporània. Sembla buscar el límit d’aquesta ambivalència inassumible. Més enllà d’aquesta intenció òbvia, la novel·la ens desperta un gran interès pel mateix Greene, perquè malgrat que mai va voler ser descrit com a “novel·lista catòlic”, la seva religiositat inherent configura la majoria de les seves novel·les, i aquesta no n’és cap excepció.

Si ens fixem en el contingut i en les preocupacions que s’hi mostren, són explícitament catòliques. De fet, un llibre tan directe i pervers com aquest confirma el que va escriure Greene a la seva dona en una carta: “Tinc un caràcter profundament oposat a la vida domèstica normal i, per desgràcia, la malaltia també és el meu material d’escriptura”. Sembla evident, doncs, que el trastorn bipolar que l’escriptor aparentment patia va deixar una forta marca també en la seva obra. Val a dir que El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba, tot i no ser la culminació literària de l’escriptor, és una lectura excel·lent i amena, capaç de conduir-nos amb facilitat a l’inici d’una bona reflexió crítica. Ben mirat, potser aquest va ser el gran talent de Graham Green, deixar una literatura lúcida i magnífica que no exclou mai ningú.