Mercuri a la boca és la primera novel·la de Wioletta Grzegorzewska (1974), poeta polonesa de prestigi que viu a Anglaterra i signa, fora del seu país, com a Wioletta Greg. L’autora hi narra a pinzellades la seva infància a Hektary, un poble minúscul al sud de Polònia. Cadascun dels vint-i-quatre capítols de la novel·la, que ens arriba en la versió escrupolosa de Xavier Farré, explica una història que es pot llegir com un conte autònom, però tots comparteixen un ambient fosc, en què conviuen -amb una naturalitat absoluta- la pobresa, la violència i la mort, que ronda sordament la protagonista en més d’una ocasió. Així, al capítol “La noia de les pintures”, una tarda glaçada de desembre la Wioletta surt de l’escola i espera que la reculli el pare, però el bus amb què havia de venir no arriba mai. Llavors decideix tornar sola a casa, però rellisca pel camí, es dona un cop al clatell i es desmaia enmig d’una gran pila de neu. “De sobte, era a la plaça Roja amb una armilla i un mocador de color carmí. No sabia per què havia anat fins allí amb els avis i estava espantada enmig d’una multitud. La pudor de la femta dels cavalls i de la suor humana es barrejava amb l’olor de la cera calenta. Allà al lluny hi havia algú que es balancejava a la forca com un parrac d’una tela humida. L’àvia plorava, es posava les mans a la cara i premia amb força una espelma a la mà.” En despertar-se, s’adona que acaba de somiar el quadre El matí de l’execució dels Streltsí de Vassili Súrikov (1848-1916), un pintor rus de qui té un àlbum.

El somni l’havia fet entrar en aquest quadre impressionant, que recrea el resultat tètric de la rebel·lió d’un cos militar contra Pere el Gran el 1698. La crueltat i la varietat de mitjans amb què el tsar va castigar els rebels (a alguns els va fer l’honor de degollar-los personalment) està ben arrelada en l’imaginari rus, i el quadre de Súrikov, exposat a la Galeria Tretiakov de Moscou, és icònic. La descripció que en fa Wioletta Greg és precisa, tret d’un detall: no hi surt cap penjat. En sortia un a la primera versió del quadre, que Súrikov va ensenyar a l’amo de la galeria. Tretiakov li va dir, assenyalant la forca, que esborrés aquella “cosa fastigosa”. El quadre havia de representar el matí del dia fatídic, el moment anterior a la mort dels Streltsí: només així seria dramàtic de debò. El pintor li va fer cas i el penjat va desaparèixer. Fins que un dia va emergir de nou de l’inconscient d’una noia polonesa, com de sota les capes de pintura.