EL LLIBRE DE LA SETMANA
IRENE PUJADAS

Ningú no és ateu a les trinxeres

'Moonglow' de Michael Chabon. Catedral. Traducció d’Ernest Riera. 520 pàg. / 24,90 €

Ningú no és ateu 
 A les trinxeres Zoom

“És una història força bona”, diu el narrador del llibre al seu avi. “Sí?”, contesta aquest. “És teva. Te la regalo. Quan sigui mort, escriu-la. Explica-ho tot. Fes que vulgui dir alguna cosa. Fes servir un munt d’aquelles metàfores teves. Posa-ho tot en ordre cronològic com cal, no com aquest poti-poti que t’estic fent.”

El qui parla és, suposadament, l’avi de Michael Chabon. L’és? No del tot. Moonglow és una biografia ficcionada en què l’escriptor estatunidenc, fart de la bona premsa que reben les memòries pel simple fet de ser “reals” (mentida!), s’inventa un arbre familiar i hi injecta narrativa. Als crèdits, l’autor ja avisa que qualsevol símil amb la realitat ha de desestimar-se, però l’utilitza de pretext i aprofita per embolicar el personal. La premissa: un net -Mike Chabon- visita l’avi al llit de mort, i aquest li explica la seva vida. El resultat és un relat torrencial que explora la recerca de la veritat en general i les conseqüències de la Segona Guerra Mundial en particular a partir d’una riada de personatges, escenaris i trames.

La grandesa de Moonglow és que l’argument està al servei de les idees però no s’hi encalla. Chabon no es limita a narrar una saga familiar, sinó que escriu sobre com la història col·lectiva afecta l’individu i les estratègies que aquest s’empesca per tirar endavant, sobretot la fe i la ficció. La construcció de narratives serveix d’ham i calmant: el net creu que la història de l’avi l’ajudarà a “trobar” la identitat, l’àvia s’inventa massa coses, l’avi s’atrinxera amb la seva versió de la veritat. Davant la mal·leabilitat de l’ànima humana, aquest últim diposita la seva fe en els coets V-2 i el somni espacial. Quan això també es desmunta, es veu confrontat per un buit que envolta “el planeta del seu cor a mil parsecs en qualsevol direcció”.

Dinamitar la cronologia

Amb mig peu a l’altre barri, l’ancià tampoc té temps ni ganes d’ordenar la memòria. Chabon utilitza aquest pretext per dinamitar l’estructura cronològica i canvia d’espai, de temps i de punt de vista sense preocupar-se gaire per la comprensió del lector, que ha de treballar pel seu compte i gestionar els salts i la densitat de la seva narrativa: les frases llargues, les subordinades, les referències, les notes al peu. Superats uns primers capítols de desconcert, entrar en l’univers dels falsos Chabon i passejar-se per l’Alemanya ocupada, els pantans de Florida o el Bronx dels seixanta és un plaer.

La delícia, però, és anar coneixent l’avi. Tinc la impressió que un personatge està ben construït quan podem intuir com reaccionarà davant de situacions de fora de la novel·la. Aquest és de carn i ossos: un individu introspectiu, sapastre, una mica cavernícola però amb un cor immens. És el tipus d’home que tancaria els sentiments en una caixa forta però no s’atreviria a llençar la clau al riu. Lector d’ Astounding Science Fiction, astrònom aficionat i constructor de maquetes, l’avi de Chabon emula la figura de l’antiheroi però no gasta la teatralitat de Fante o Bukowski: opera sense escarafalls, segueix el ritu jueu del dol i es comunica arronsant les espatlles. Ara bé, els personatges secundaris de Chabon surten d’entre les pedres i tampoc tenen pèrdua. Del guàrdia de seguretat que creu que els jueus són dimonis a l’home que dirigeix obres de teatre en una llengua dels signes inventada, Chabon presenta una desfilada de criatures i escenaris que fan respirar la trama principal i donen caliu al conjunt.

Com explica el traductor Ernest Riera al pròleg, Michael Chabon formaria part -amb David Foster Wallace i Jonathan Lethem- d’una generació que va beure tant de la ficció literària del New Yorker com de les històries galàctiques. Aquesta mescla explica la seva riquesa de registres: hi ha escenes bèl·liques, històries de detectius, fragments de terror i ironia, falses memòries, ficció històrica, jocs nabokovians, gàngsters, nazis, jardins lunars, tarot, un conte de J.D. Salinger o el músic Glenn Miller. Tot plegat, amassat amb una prosa rica i desacomplexada, a tot color, farcida d’imatges (Adam Kirsch ha descrit la seva narrativa com “novel·les gràfiques en prosa”, i sí que s’hi veu Wes Anderson o Fellini) i d’un humor molt jueu. L’orquestra de Miller, per cert, hi interpreta Moonglow, la cançó: “ It must have been moonglow / that led me straight to you ”, una referència elegant a la relació entre els avis, al caràcter llunàtic d’ella i a la dicotomia d’ell, sempre a cavall dels inferns de la dona i del que passa al cel.