CRÍTICA
JOAQUIM ARMENGOL

Episodis tràgics d’un passat llunyà

'Històries de la carn i de la sang' d'Agustí Esclasans. Males Herbes. 142 pàg. / 16,50 €

Agustí Esclasans, últim secret del fantàstic català Zoom

En algun moment Agustí Esclasans i Folch (Barcelona, 1895-1967) va caure de forma arbitrària en l’oblit. Era autodidacte i un lector voraç amb facilitat pels idiomes. De ben jove ja pugnava per guanyar-se la vida com a professional de les lletres, traduint de l’anglès, el francès o l’italià i publicant en diaris com La Veu de Catalunya, El Matí o La Humanitat. Sens dubte és un escriptor a tenir en compte per la seva vastíssima obra, i salvar-ne allò perdurable sembla la tasca que ha emprès l’editorial Males Herbes amb el número 66 de la seva col·lecció Distorsions. Històries de la carn i de la sang, un recull magnífic de contes curts, va ser el celebrat debut narratiu d’Agustí Esclasans el 1928.

Els vint relats curts que componen Històries de la carn i de la sang tenen l’aire, en general, d’episodis tràgics d’un passat llunyà que testimonia la peculiaritat i el caràcter d’una època que ens segueix interpel·lant. Els tipus socials que l’escriptor prenia de la realitat quotidiana ens fan comprendre què suposa viure al caire de l’abisme. La veritat és que relats com L’escarabat negre-i-blanc, El llamp o Tendresa són exemples que aquesta realitat evocada, malgrat la seva aparent descripció plena de detalls externs, té un sentit tan elemental com profund. Penso que l’excés de vida interior que el mateix Esclasans atribuïa a l’abast dels relats és el seu valor més preuat, perquè la impressió d’existència que produeixen, tal com va dir Carles Riba, és fascinant.

De la mateixa manera que la vida quotidiana és rica i diversa, les il·lusions humanes que s’hi manifesten són infinites, però per copsar-ne l’essència l’autor tempteja amb diferents tipus de narracions, desplegant al màxim una realitat desdoblada -no hi falta el simbòlic-, dels fets viscuts. S’hi passegen petits herois i heroïnes enfrontats a la pobresa i la misèria, al dolor, al goig del viure, a l’inexorable i fugaç pas del temps, a la resignació i la joia del món, a la fatalitat, a la violència domèstica i la brutalitat, també al malbaratament de la vida o l’inexplicable...

Agustí Esclasans escriu molt bé. Essent hereu i admirador del Noucentisme, es delecta amb la metàfora creativa i amb un exercici d’estil esponerós. Tot i ser precís i contundent en la paraula, hi ha una certa complaença en el desplegament estilístic i en l’adjectivació, l’ànima del ritme dels relats, que és un dels seus valors més encomiables. Més enllà d’aquest estil d’escriptura, els seus contes tenen la virtut de no ser moralitzadors. És per això que del seu magnífic estil se’n desprèn una lectura deliciosa. El que sorprèn, però, és la manca d’humorisme. Potser això ens faci més versemblant aquell aire de “vidu permanent” que li trobava J.V.Foix els darrers anys.