Xavier Mas Craviotto: "Quan em grinyola la llengua d’un llibre, em cau tot"

BarcelonaResulta difícil sortir indemne dels contes que Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) aplega a Animals inexpressius (L'Altra, 2025). L'escriptor, autor de novel·les com La mort lenta (2019, premi Documenta) i La pell del món (2023), publica ara deu contes profunds i trasbalsadors habitats per personatges immersos en el fracàs. Escrits amb una prosa bellíssima feta de paraules precises i metàfores esclatants, cadascun d'aquests relats és un recorregut per l'ànima humana en els moments de més baixesa vital.

Què et porta a publicar ara el teu primer llibre de relats?

— De contes n’havia escrit molts, fins i tot abans de la primera novel·la. Em vaig adonar que aquests deu relats responen a unes inquietuds i que comparteixen un mateix paisatge emocional. Tenia sentit publicar-los en forma de llibre. Vaig estar un parell d’anys escrivint-los, però hi tornava constantment per repassar-los. Potser els he estat polint pràcticament tres anys, acabant de buscar la paraula precisa, la metàfora que s’ajusta a allò que vull dir. 

A pràcticament tots els contes hi ha una mort: d'un infant, d'un adult o bé d'un animal. Per què?

— La mort em serveix per confrontar els personatges amb la vida. Aquí té un encaix diferent que a La mort lenta o a La pell del món. Els personatges han arribat a un cert moment de la vida en què s’adonen que no són on volen ser. Tenen una mena d’epifania i s’adonen que la vida que han construït és fum, però ja és massa tard. Se’ls fa present la noció del desgast de la vida, de la mort inevitable. 

Per què transformes aquesta inèrcia vital en matèria literària?

— La inèrcia fa que deixis de fer-te preguntes, de demanar-te quin sentit té allò que fas. M’interessava explorar com comporta una certa mecanització de les emocions, una rutina en les relacions humanes. Donem la nostra vida per descomptada. Vivim en una societat en què ens deixem endur molt fàcilment per la inèrcia. Quan tens aquest moment per aturar-te i preguntar-te si ets on vols ser, això pot ser molt devastador. 

Com t’endinses, com a escriptor, en aquestes existències?

— És un llibre fet de gent trista, però precisament són personatges que donen molt de joc. Com diu Mariana Enriquez, la gent trista no té pietat. Ni amb els altres ni amb si mateixos. No escric per infondre esperança, ni tampoc al contrari. Per a mi, la literatura va més enllà d’aquestes funcions. Al final, poso unes vides al davant dels ulls del lector i ell en pot fer el que vulgui. Llegir és construir un bagatge que ens ajuda a relacionar-nos amb el món d’una manera més complexa i profunda. A mi, com a lector, aquestes històries que de vegades són dures m’ajuden a mirar-me el món i les persones d’una manera diferent. 

Quins referents literaris t’han acompanyat per a aquest recull?

— N’hi ha alguns de més transversals com ara William Faulkner i Mercè Rodoreda. David Foster Wallace va ser clau. El títol del recull ve d’un relat seu, Animalons inexpressius, que en català l'ha traduït Ferran Ràfols en una antologia de Periscopi. Foster Wallace diu que mirem els animals i no tenen expressió, però els homes tampoc en tenim. Diu que la nostra cara es mou a través de diferents configuracions del buit. Tots portem màscares per relacionar-nos amb el món. Vaig agafar aquesta premissa per desenvolupar la línia que uneix els contes.

Els relats defugen el to macabre, però la violència hi és omnipresent: un nen mort per la mare, un altre que apareix ofegat al riu. Per què t'aproximes literàriament a aquests fets?

— El conte I em vas dir Allà hi ha un ocell s’inspira en una notícia real d’una mare que va ofegar el fill a la banyera. També em va impactar molt la pel·lícula Playground, de Bartosz M. Kowalski, basada en el cas d'un nen de dos anys a qui dos nens de deu anys van segrestar, torturar i matar al Regne Unit als anys noranta. Necessitava explicar-me aquesta violència gratuïta. Escriure el conte va ser la manera d’intentar fer-me preguntes. Escriure és una pregunta que sempre està oberta. A partir d’aquí, això m’impulsa a caminar pel relat, la novel·la o el poema. 

Els nens, de fet, apareixen en els relats en situacions tenses, incòmodes, perilloses. Com ha estat construir aquests personatges?

— És un llibre ple d’adults, nens i animals perquè són tres estadis diferents de mirar-nos i relacionar-nos amb el món. Tradicionalment, la infantesa s’ha idealitzat i mitificat molt. Però, en certa manera, hi pot haver molta crueltat i molt poca pietat en la infantesa. És una fase de la vida molt interessant perquè no has d’arrossegar la càrrega d’uns codis ètics i d’uns valors morals. Et relaciones amb el món d’una manera molt més descarnada. Narrar des del punt de vista dels infants m’ajuda a allunyar-me de la manera rotunda de veure el món dels adults. 

Estilísticament, amb quin conte t’has hagut de trencar més el cap?

— Em vaig barallar moltíssim amb dos contes: La nit atrapada dins el retrovisor i Dona buida. Estructuralment són complexos, molt fragmentaris. Havia de procurar que tot quadrés. Després n’hi ha un altre que em va donar guerra en un altre sentit, però que també em va fer gaudir molt: Declaració. Tenia moltes ganes de reflectir un parlar col·loquial de poble propi d’una dona gran, però en català aquest registre no té una tradició escrita consolidada. Això em va obligar a plantejar-me com escrivia certes coses i on posava la frontera, perquè si reflectia l’oralitat de manera 100% fidel, generava estranyesa, una distància amb el lector. 

Per què és tan important la llengua en la teva obra?

— En un llibre, la llengua ho és tot: els personatges, la història, l’estructura. Com a lector, quan em grinyola la llengua d’un llibre, em cau tot. En el que inverteixo més temps és en aquesta fase de perfeccionament tècnic de la llengua, però també és on m’ho passo millor treballant. Si treballo bé el llenguatge, puc apropar-me al màxim a allò que intueixo, a allò que tinc al cap. També hi ha la voluntat de generar un plaer estètic amb el llenguatge. M’agrada veure què és capaç de fer la meva llengua, jugar-hi, portar-la a l’extrem, estirar-la, deformar-la i guanyar-la, generant una sensació d’estranyesa i, de retruc, de plaer. 

Justament aquest dimecres viatges a la Fira de Guadalajara per presentar la traducció al castellà de La pell del món. Com valores el fet que t'hagin traduït i com ha estat el procés amb el traductor?

— És la primera vegada que tradueixen una novel·la meva, i em fa molta il·lusió. Fins ara només m’havien traduït poemes esparsos en llengües com l’anglès, l’albanès, el macedoni i l’alemany. Ha sigut molt emocionant poder veure la feina que ha fet Mariano del Cueto per traslladar La pell del món al castellà de Mèxic, amb tots els trets dialectals d’allà. Diria que no era una novel·la gens fàcil de traduir, perquè és molt poètica i alhora està plena de dialectalismes que sempre he sentit al meu poble, com ratxegar o estarrecat, col·loquialismes i termes que fan referència a la nostra realitat sociocultural, però ho ha resolt tot molt bé. Sense anar més lluny, va traduir pixapins com a fuereños desubicados, i em va encantar. De fet, el vaig conèixer fa poc a Barcelona, i vaig tenir l’oportunitat de dir-l’hi en persona. Ara tornarem a coincidir a Mèxic. Estic impacient per presentar el llibre a Guadalajara i parlar-ne amb els lectors d’allà.