Literatura

Vicenç Villatoro: "No has de tenir la temptació de fer política a través de la literatura"

Escriptor. Publica la novel·la 'Urgell. La febre d'aigua'

BarcelonaVicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és un periodista de llarga trajectòria i novel·lista multipremiat que també ha tingut diferents responsabilitats institucionals. Actualment, gaudeix de la llibertat que li dona poder-se dedicar només a escriure i disposar del temps com ell vol. Es pot dedicar als nets i a viatjar. Va dedicar tres anys molt intensos a Urgell. La febre d'aigua (Proa), una novel·la en què torna a mirar els seus avantpassats per explicar una obra ambiciosa que va transformar l'antic Clot del Dimoni en un terreny fèrtil. Quan es va construir el canal d'Urgell, a mitjans del segle XIX, a Agramunt hi havia esperança i entusiasme però també, durant molts anys, la sensació de fracàs.

Què és el que tant el fascina del canal d’Urgell?

— Era un desconegut i ha estat un descobriment personal. Va ser un fet molt rellevant per a la construcció del país. Té una magnitud, una èpica, una força que jo desconeixia. Em fascina l’entusiasme col·lectiu que va generar. Va ser un projecte ambiciós tecnològicament, econòmicament, moralment i políticament. Els qui el van impulsar creien que, si es feia el canal, s’acabarien les guerres carlines. Si es volia la pau, s'havien de fer camins, vies de tren... perquè la guerra neix de la misèria. 

Era un projecte esperançador. 

— Sí, però hi tenia un interès personal perquè em permetia parlar de moltes altres coses. Mentre va ser un somni va ser fantàstic. Quan es va convertir en realitat van començar els problemes: s’havia de picar a terra, venien presoners a fer-ho, alguns hi van morir, hi va haver molt moviment de persones... El projecte era rodó, però la realització sempre és menys rodona. Passa també amb les novel·les. Una novel·la imaginada sempre és millor que una novel·la escrita. Perquè en escriure has de resoldre problemes tècnics. I m’agradava imaginar un personatge anònim que havia posat tota la seva vida i la il·lusió en això, encara que el projecte no va acabar sent allò que ell pensava. 

Cargando
No hay anuncios

Ressona a coses que han passat recentment, com el Procés. 

— Som al 2024 i res del que s’havia somiat ha passat. Vaig començar a escriure el llibre el 2020; per tant, tot això hi és. Però la idea de posar-me a la pell d’algú que té una il·lusió i acaba decebut em ve de lluny. No sempre el fracàs immediat vol dir un fracàs etern. L’altra part que m’agradava és que el somni del canal és un somni il·lustrat. És un somni regenerador, científic, de confiança en la raó i en el progrés. Empatitzo més fàcilment amb un somni de la il·lustració que no pas amb un somni estrictament identitari, emocional o religiós.

La memòria forma part de bona part de la seva obra, la memòria col·lectiva, però també la personal. Sovint afloren, com en aquesta novel·la, els seus avantpassats. Fins a quin punt han marcat la seva trajectòria? 

— Les històries de la meva família o de persones pròximes m'han servit per parlar de coses de les quals volia parlar. En altres llibres no és que volgués parlar del meu avi, sinó que volia parlar, per exemple, de la immigració i el meu avi em servia. Quan vaig escriure Urgell. La febre de l’aigua venia d’una trilogia de memòries en què m'havia forçat, disciplinadament, a no inventar. Aleshores vaig adonar-me que en sé molt poca cosa, dels meus avantpassats. Del Vicenç Lamolla només sé que havia nascut al Regne de Nàpols, que es va casar amb una noia de Torà, i que havia combatut a les guerres carlines. Sense trair el que sé, em vaig poder inventar coses, que era molt temptador després de la trilogia en què havia d’anar amb el fre posat. Tot el que explico és plausible. És versemblant literàriament i històricament. 

Cargando
No hay anuncios

Abans comentava la importància de saber d’on venim. Per què ho considera important? 

— La nostra identitat està construïda amb decisions pròpies, però també amb coses donades. La transmissió familiar, la terra i la cultura. Cesare Pavese deia que una funció de la literatura és crear mite i jo he decidit mitificar persones normals. Giuseppe Tomasi di Lampedusa a El Gattopardo mitifica el príncep de Lampedusa, jo mitifico un calderer que arriba a Catalunya provinent de Nàpols i una nuadora de Torà. A la literatura m’agrada crear mite sobre persones normals, que han de treballar tota la vida, que passen per la presó o l’exili, que arriben a un altre lloc amb una mà al davant i una altra al darrere...  

Acostuma a mirar al passat. ¿Té nostàlgia o li hauria agradat viure en una altra època?

— Una vegada parlant d'El Gattopardo, un amic em va dir que li hauria agradat viure aquella època i ser com el príncep, que està a la banyera i té un capellà al darrere que li frega l’esquena. Tot depèn de qui et toqui ser, no m’hauria agradat ser el que frega l’esquena. Estic molt bé a la meva època, però hi ha coses del passat que em produeixen admiració. M’admiren projectes com el canal d’Urgell. El fet que els qui el van fer possible pensessin que si construeixen canals, vies de tren o canals d’aigua podran acabar amb la misèria. És una visió prepolítica. 

Cargando
No hay anuncios

Què vol dir prepolítica?

— Vull dir que no aspira a l’exercici del poder polític. És un projecte de transformació econòmica, social i cultural.

¿I això és patrimoni del passat?

— Sempre és més fàcil veure aquestes coses amb perspectiva i a vegades mitifiquem el passat. Però si ara no hi ha projectes que aspirin a transformar el país, hi haurien de ser.

Cargando
No hay anuncios

A vegades tenim una relació conflictiva amb la memòria, sobretot amb la més recent.

— A vegades aquesta mala relació amb el passat és perquè en formem part.

Com imagina que s'explicarà el Procés d'aquí uns anys? ¿Com un èxit o com un fracàs?

— No som allà on creiem que seríem. Per tant, no és un èxit. Tampoc un fracàs absolut. Continuo pensant que s'havia de fer. Sempre he cregut que el Procés va ser més reactiu que proactiu i ha deixat un pòsit.

Cargando
No hay anuncios

La migració també és molt present a la seva literatura. El protagonista de la novel·la és d’origen italià i l’arribada de molta gent provoca en algun personatge reaccions negatives. Un d’ells diu: "De fora vingueren i de casa ens tragueren. Hem creat un monstre". A Catalunya sempre hi ha hagut molt moviment migratori, però darrerament afloren molt els discursos xenòfobs. 

— Al segle XIX la gent es va moure molt. Quan el canal d’aigua va fracassar, moltes persones van marxar i va arribar molta població que tenia més cultura de l’aigua. Sabien més què fer-ne de l’aigua i això va ser un dels factors que va ajudar al fet que funcionés el canal d’Urgell. 

Ha tingut diferents càrrecs institucionals, però mai ha abandonat l’escriptura. Què li ha permès fer la literatura que no ha pogut fer en les seves altres facetes?

— És com un triangle: el periodisme, la narrativa i l’acció política. El que et permet la literatura, que no et permeten ni els articles d’opinió ni l’acció política, és dubtar. La literatura es fonamenta en el dubte. No proposa solucions ni interpretacions. 

Cargando
No hay anuncios

A la política no es pot dubtar?

— La política és acció. Ho fas o no ho fas. Pots dubtar la nit anterior, però això pertany a la consciència individual, no a l’acció política. Crec que no has de tenir la temptació de fer política a través de la literatura; si vols fer política, fes política.

Enyora l’acció política? 

— No ho enyoro, perquè tampoc ho he desitjat mai. Mai ho he volgut. El que ha succeït és que jo escrivia articles i donava la meva opinió. Aleshores em podien dir que si jo creia que s’havia de fer això o allò altre, agafés la vara i ho fes. Si no acceptava la responsabilitat era molt difícil després continuar donant la meva opinió. Sempre he entrat en els àmbits de decisió a través de la cultura i del periodisme. No hi he entrat mai a través de la política. 

Cargando
No hay anuncios

No ha tingut mai ambició política?

— No, però admiro a qui la té. Quan hi he entrat, hi he entrat gairebé com una continuïtat de la reflexió periodística o cultural.

El Vicenç Lamolla dona força voltes a la vellesa i no ho porta gaire bé...

— Fer-se gran té grans avantatges i grans inconvenients, com ser jove. La literatura s'alimenta de la vida i allò que preocupa es modifica amb el pas del temps. Aquesta novel·la no l'hauria escrit amb 25 anys. Hi surten molts enterraments a la novel·la, perquè darrerament me n’he fet un tip, d’anar a enterraments. Quan et fas gran, vius amb la sensació que tu i el teu cos ja no sou el mateix. Hi ha una dissociació. Sembla que el cos tingui personalitat pròpia i es rebel·li. Vols fer una cosa, però el cos no et deixa. Aquesta és una novel·la en què la joventut dels protagonistes passa de pressa i se centra molt més en la seva edat adulta i la vellesa. 

Cargando
No hay anuncios