Barcelona"Per escriure una novel·la cal molta energia física", assegura Pere Antoni Pons (Campanet, 1980). Si, a més, pretens aixecar un edifici de paraules tan sòlid i ambiciós com Contra el món (Empúries, 2023), la força necessària ha de ser gairebé titànica. Però aquesta proesa no sembla que hagi deixat esgotat l'autor mallorquí i crític de l'Ara Llegim. Pons parla de la seva quarta novel·la amb un entusiasme encomanadís, combinant les observacions precises amb afirmacions exuberants que ell mateix matisa tot seguit. "A vegades m'embalo una mica massa", diu. A Contra el món, imagina Mallorca després d'un cataclisme que ha fet desaparèixer la serra de Tramuntana. Contràriament al que pugui semblar, el llibre és un exercici més realista que fantàstic on abunden la corrupció, l'activisme, l'amor i la pulsió artística.

Feia gairebé una dècada que no publicaves cap novel·la. Què t'ha fet tornar a la ficció?

— Hi havia una idea que em rondava, però en un primer moment em semblava una fricada demencial i no m'hi veia, escrivint-la. Volia posar Mallorca en una situació límit com és la desaparició de la serra de Tramuntana per explicar l'emergència actual que vivim. Van passar dues coses que van naturalitzar aquest plantejament: en primer lloc, la pandèmia, en què vam acceptar amb una gran rapidesa una situació impossible; després hi va haver un viatge que vaig fer a l'Aràbia Saudita...

La novel·la transcorre majoritàriament a Mallorca, però el paper de l'Aràbia Saudita hi és important. Per què hi vas anar?

— Els poderosos aspiren a no tenir traves, i llocs autòcrates com l'Aràbia Saudita són encara un paradís per a ells. Jo hi vaig anar com a consultor per assessorar un amic empresari. Va ser allà que vaig visitar Neom, el projecte d'aixecar una ciutat futurista enmig del desert. L'experiència, tant a nivell personal com geopolític, va ser impressionant.

A Contra el món, després de la desaparició de la serra de Tramuntana els empresaris de la construcció volen aixecar hotels i urbanitzacions en el gran buit que ha quedat. Pretenen reproduir el model turístic i especulatiu que ha abundat a Mallorca des de fa dècades.

— Sovint parlem de Mallorca com si fos una illa al marge del món, però en aquests moments podem dir que és el món. El turisme, la gentrificació i l'especulació que hi ha a tants llocs a Mallorca s'hi donen de forma magnificada, concentrada i accelerada. La situació d'emergència que vivim a Mallorca és total. Parlo d'una emergència socioeconòmica, mediambiental i lingüística.

Hi ha una llarga tradició d'autors que han escrit sobre com el turisme ha transformat l'illa: Guillem Frontera, Antònia Vicens, Baltasar Porcel, Melcior Comes... M'atreviria a dir que és un dels grans temes per a un escriptor mallorquí.

— El trauma cultural provocat pel turisme de masses defineix la Mallorca moderna. Des dels 70 hi ha molts autors que han escrit de forma elegíaca sobre això. Jo ho he volgut abordar d'una altra manera, en faig un testament postapocalíptic.

Les dades reals ja són properes a l'apocalipsi, oi?

— En 10 o 15 anys a Mallorca la població s'incrementarà en 350.000 persones. Això ens aboca a accelerar encara més la maquinària del turisme de masses. Hi haurà més explotació paisatgística i dels recursos naturals i més especulació urbanística. A Contra el món anticipo el futur. És un escenari de derrota on Mallorca ja no existeix i la mallorquinitat és morta. Encara no és així, però ens hi acostem.

Als protagonistes del llibre el cataclisme els capgira la vida. Un d'ells, en Maties, participa en la conversió de la serra de Tramuntana en un nou paradís urbanístic, una espècie de parc temàtic que recrea el passat. En Lienke, l'empresari alemany que el va a buscar, diu: "Hi ha esperança, en la devastació".

— M'agrada que els personatges allunyats de mi puguin dir coses contundents. En Lienke és un tipus intel·ligent, cobdiciós i amb un gran afany de poder. Com més segur se sent del projecte més creix el seu menyspreu.

És un cínic.

— El cinisme és una de les grans forces del nostre món.

Per a un pintor com en Sebastià, un dels personatges del llibre –o per a un escriptor com tu–, el cinisme és un perill.

— Sí. El cinisme fa que no creguis en res i per escriure et cal tenir una gran energia i passió.

Si no t'hi aboques en cos i ànima, no vas enlloc?

— Té sentit dedicar-te a la literatura i a qualsevol forma d'art si ets un fanàtic. La recompensa que puguis rebre –premis, vendes, reconeixement– mai no serà suficient. El que és important és el procés d'escriptura i de creació. Si féssim un símil religiós, l'important no seria creure en Déu, sinó la pregària.

La majoria dels personatges de la novel·la tenen arestes. La María busca desesperadament la seva filla, però, en part, ha provocat la seva fugida després de barallar-s'hi sovint.

— Tothom és víctima d'algú altre. El món funciona com una gran teranyina de victimitzacions. N'hi ha que estan més a prop dels depredadors, però si furgues una mica segur que trobes algun botxí darrere.

Hi ha un passatge en què un personatge diu que Espanya és "un dòberman de cara endins i un ca salsitxa presumit i amb ínfules de cara al món".

— Em sembla una anàlisi política bastant exacta [riu]. Quan Espanya es relaciona amb el món té docilitat, simpatia i voluntat de compromís. Remena la cua com un gos salsitxa. A l'hora de relacionar-se amb les minories que té a dins ho fa sense cap clemència. És llavors que surt el dòberman.

Els mallorquins, continua el personatge, són "chihuahues psicològicament trinxats".

Després de segles, molts mallorquins tenen una manera de veure's a ells mateixos, del que són i de l'estima per la llengua i la cultura pròpies de chihuahues psicològicament trinxats. Tenen l'autoestima a zero. I això que dic també val per als catalans.