Júlia Ojeda: "Si ets feminista, sembla que has de deixar de banda la teva catalanitat"

BarcelonaJúlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta són les impulsores del matriotisme, un projecte intel·lectual que pretén repensar el nacionalisme català a través del feminisme, i viceversa. El 8 de març del 2023 van donar-se a conèixer amb el manifest Per un nacionalisme feminista, i uns mesos després van reunir trenta dones en una mateixa sala per fer créixer el projecte. D’aquesta trobada n'ha sortit l'assaig col·lectiu Màtria o barbàrie (Angle Editorial), que presentaran el 5 d'abril a la Llibreria Ona de Barcelona amb la periodista Tona Gusi. En parlem amb Júlia Ojeda (Sant Celoni, 1994), professora de la UOC, crítica literària, activista per la llengua i col·laboradora de l'ARA. "Parlaré només en nom meu", diu Ojeda abans de començar l'entrevista.

¿Què tenen en comú totes les autores del llibre?

— Som catalanes, independentistes i feministes. Hi ha dones que venen de l’esquerra independentista més clàssica, de la tradició del lesbofeminisme, de tendències més liberals, del tradicionalisme català... És un projecte col·lectiu, però ningú parla en nom de tothom. I ningú ha aprofitat el llibre per fer partidisme. 

Per tant, ¿es dirigeixen a totes les catalanes que es considerin feministes i nacionalistes?

— L’únic límit que ens hem marcat són els discursos xenòfobs i etnoracistes, que són absolutament anticonstructius. Volem que sigui un llibre propositiu, que serveixi per donar un cop de puny sobre la taula en la conversa pública de l’independentisme català després del Procés. Ens sembla imprescindible poder asseure’ns en una mateixa taula sota uns principis bàsics. En un context d’emergència múltiple, el que necessita el país és acostar posicions al voltant d’alguns aspectes absolutament incontestables que ens han de permetre seguir existint com a catalans. Si no arribem a uns consensos mínims, l’escenari que ve després és terrible. 

Les autores del llibre es mouen entre els 30 i els 45 anys. ¿És un projecte amb voluntat generacional?

— Sí, volíem encapsular el pensament feminista català d’una generació. Som les dones que ens hem polititzat durant el Procés. Hem viscut l’eufòria, l’esperança i la il·lusió, però també el desengany, la derrota i la frustració. I alhora també hem viscut l’esclat de la quarta onada feminista, que a casa nostra va tenir un gran impacte, amb la Vaga de Totes i les manifestacions massives dels 8 de març. Hem participat de l’explosió del moviment LGTBIQ i la lluita trans. Ens hem polititzat com a feministes amb les manifestacions contra la Manada. I també entenent que els nostres companys de militància poden ser còmplices o potencials perpetradors de violències masclistes. 

¿Quins referents tenen?

— Per a mi, les dues grans matriotes són Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal. Totes dues van reivindicar permanentment la necessitat de parlar com a dones i com a catalanes. Capmany és aquella figura mítica que va presidir les Jornades Catalanes de la Dona del 1976. I Marçal, i també Tona Gusi, són dues feministes de l’Assemblea de Dones de Nacionalistes d’Esquerres. També som hereves d’Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Núria Cadenes, Marta Rojals...

“Ser dones en una nació ocupada com la nostra ofereix una visió privilegiada de la història dels estats i del patriarcat”. Què volen dir?

— És molt difícil ser una dona feminista desacomplexadament nacionalista. Si ets feminista, sembla que has de deixar de banda la teva catalanitat. I si ets catalanista, sembla que el feminisme molesti, perquè assenyala els teus companys de lluita i és conflictiu. És una condició de múltiple opressió, però també és una condició de privilegi analític. Som capaces de veure les opressions a què ens sotmet l’Estat i el patriarcat. Si una cosa ens han ensenyat els feminismes és que les categories d’anàlisi política es poden declinar en plural.

No hi ha hagut mai cap presidenta de la Generalitat. ¿El Procés hauria anat millor amb més dones al capdavant dels partits polítics?

— Jo crec que la història de la humanitat hauria anat millor si les dones hi haguessin estat més presents! Però sí, les dones han estat excloses sistemàticament dels espais de decisió al voltant del país i el catalanisme, des de la Mancomunitat fins al Consell Assessor per a la Transició Nacional del 2013, on de tretze membres només tres eren dones. Però el matriotisme no fa batalla contra els homes, sinó contra els masclistes. I no només això. El que hem d’entendre és que som un país plural. Els homes cis, blancs i heterosexuals són una minoria a casa nostra. 

Per què l’adjectiu “nacionalista” està mal vist per alguns sectors polítics que es declaren obertament a favor de totes les altres lluites?

— Els dies que estic de bon humor, penso que és mandra intel·lectual i política. Els dies que estic de mal humor, perquè em costa parlar català a la meva ciutat i veig com se’ns desfà el país a les mans, penso que simplement són miopies deliberades a favor d’un projecte polític espanyolista. A Comunitats imaginades, Benedict Anderson supera el nacionalisme essencialista, que reivindica bogeries com la sang i l’ètnia, per passar a una visió de les nacions com una mescla de passat, present i futur, de memòria i imaginació. Havent assumit aquesta visió, una nació no es pot construir sobre cap injustícia, ni lingüística, ni territorial, ni ecològica, ni de gènere, ni racial. Les ideologies progressistes em semblen molt bé, però si no serveixen perquè jo pugui ser lliure a casa meva, el que fan és oprimir-me tant o més i no les podré considerar uno di noi. 

¿El Bloc Nacionalista Gallec pot servir de referent?

— Tinc molta relació amb Galícia. Especialment amb Helena Miguélez Carballeira, una de les primeres pensadores que ha desenvolupat una teoria colonial en el context de l’estat espanyol. I ella em va fer adonar d’una diferència bàsica entre Galícia i Catalunya: l’independentisme gallec va entendre fa molts anys que són una colònia, que tenen una relació de subordinació amb Espanya. Tenen un pensament postcolonial que els ha permès crear un discurs propositiu d’autodeterminació, nacionalment centrat i lingüísticament valent.

I Catalunya no?

— No, nosaltres vam convertir en hegemònica la idea que Catalunya i Espanya són un matrimoni. Tota la caverna mediàtica espanyola, i part de la nostra, va feminitzar Catalunya, va tractar-la d’histèrica perquè era ella qui volia trencar la relació. Això és molt problemàtic, perquè envies a la comunitat el missatge que vam ser lliures per decidir que volíem ser un matrimoni i ara som lliures per decidir que en volem marxar. Necessitem altres coordenades que ens permetin entendre que la nostra relació política amb l’estat espanyol no és d’igualtat. 

“Tot relat sobre feminisme que no facin les catalanes des d’una mirada pròpia serà fet contra elles a partir del masclisme i l’espanyolisme”. ¿Les pensadores feministes espanyoles poden encaixar amb el matriotisme?

— Hi encaixen tant, o tan poc, com les nord-americanes o les franceses. No tinc cap problema amb discutir intel·lectualment amb feministes espanyoles si respecten la meva condició de catalana i, per tant, la meva voluntat d’alliberament nacional. No compartirem mai la lluita contra l’estat espanyol, que és central en la meva definició com a feminista. Si volen ser aliades de la meva lluita, perfecte. Si l’obvien, el que estaran fent és espanyolisme feminista contra mi. D’altra banda, el que jo no vull és que els seus debats colonitzin els espais de militància i discussió intel·lectual dels Països Catalans, perquè som comunitats politiconacionals diferents. En el seu moment, Maria Aurèlia Capmany es va haver de barallar amb Lidia Falcón, que no volia que les Jornades Catalanes de la Dona es fessin en català. Només a través del conflicte lingüístic ja s’entén que el conflicte no és només lingüístic. 

Dieu que estem en un context d’emergència nacional. En quin sentit?

— Sí, tenim uns deu o dotze anys per revertir-ho… Des de fa uns vint anys, però ara és més evident que mai, s’han ajuntat dues conjuntures: la globalització i l’espanyolisme. La globalització amenaça la diversitat lingüística. D’aquí a 150 anys, la meitat de llengües hauran desaparegut. I l’ascens de l’extrema dreta espanyolista, que alhora ha fet virar el centredreta i el pseudocentreesquerra, que seria el PSOE, cap a tesis més espanyolistes, ha fet despertar una nova remodelació d’algunes tesis, com el bilingüisme banal i el xarneguisme, que el que fan és reforçar la identitat i la llengua dominants. 

Com a dona de trenta anys, se sent desemparada? No sé si les generacions més joves que la seva estan gaire alineades amb les idees que defensa. 

— El fracàs del Procés és un trauma per a la meva generació, però també per a les generacions més joves. La meva generació vam créixer pensant que Catalunya era un país, encara que fos una ficció. Teníem el Barça, TV3, el català més o menys normalitzat. Jordi Pujol et pot agradar o no, però era un home d’estat que identificaves com el president de Catalunya. Les generacions que ara tenen vint anys, en canvi, van entendre des de petits que Catalunya no era un país normal. Ja es van trobar de ple la bilingüització i les dificultats per parlar el català. No van viure aquest trencament que a nosaltres ens va animar a polititzar-nos. En un moment determinat es van adherir al projecte independentista perquè generava il·lusió, però ningú vol posar-se al costat dels que fracassen. Per això ara se’n van a l’extrem contrari, el reaccionarisme. 

Alertava a X que falten professors de català. Com s’ha arribat a aquesta situació?

— És culpa de la deserció política, de la manca de planificació dels últims vint anys per part del departament d’Educació i la direcció general de Política Lingüística. Però, d’altra banda, és urgent que els departaments de Filologia Catalana comencin a ser permeables a noves disciplines i corrents de pensament, que de manera autocentrada mantinguin la tradició catalana, però que dialoguin i produeixin producció científica que puguem importar arreu del món. Vaig tenir la sort de conèixer l’intel·lectual kikuiu Ngũgĩ wa Thiong’o i li vaig preguntar si el colonialisme lingüístic, psicològic i cultural de què parla a Descolonitzar la ment podria aplicar-se als catalans. Em va dir que sí. El pitjor mal dels catalans és que tendim a veure’ns més petits del que som.