Siri Hustvedt: "Hi ha relacions familiars tan terribles que l'únic que pots fer és fugir-ne"

BarcelonaL'odi contra les dones i la invisibilització i la desautorització constant que pateixen han marcat els últims llibres de Siri Hustvedt. A Mares, pares i més (Edicions 62 / Seix Barral) reivindica la importància de viure una maternitat imperfecta, carrega un cop més contra la misogínia i recorda, amb emoció, la seva mare, morta poc abans de l'inici de la pandèmia.

La seva mare Ester va morir a finals del 2019, als 96 anys. Diu que no era "una mare arquetípica". Per què?

— Cap mare és com el clixé cultural que ens han inculcat. La meva mare passava gran part del temps a casa, cuinava i ens preparava pastissos. Tenia cura de tots nosaltres. En aquest sentit encaixava amb la idea de "reina de la llar" que va ajudar a construir Rousseau al segle XVIII. El sacrifici que ha de fer una mare em sembla una crueltat social. Per sort, quan les meves germanes i jo vam ser més grans va estudiar francès i va arribar a ensenyar-lo en una escola catòlica. Va arribar a formar part de cinc clubs de lectura, la mare.

Compara la maternitat amb "una camisa de força".

— Som una espècie que depèn dels altres. Quan ens convertim en pares, hi ha una part positiva, que consisteix en alliberar-te de l'egoisme pel bé del teu fill. Hi ha, també, una cara fosca. Per cuidar del teu fill se suposa que has de seguir uns patrons rígids. La maternitat té una part de camisa de força, la que et prohibeix dubtar i tenir sentiments contradictoris sobre la criança.

Del seu pare recorda que la posava en dubte quan li deia que volia ser professora com ell. I quan va llegir la seva tesi doctoral també la va qüestionar.

— La figura del pare està marcada pel pes de l'autoritat. Hi ha relacions familiars tan terribles que l'únic que pots fer és fugir-ne. El meu pare m'estimava, i jo a ell: això va ser una sort. Tanmateix, a vegades sentia que necessitava la seva aprovació. Sentia que els seus judicis m'empresonaven i que m'impedien expressar el que jo volia. Estava sotmesa a la seva autoritat.

La mare, en canvi, li donava consells com ara: "No facis res que no vulguis fer". Li han estat útils, aquestes paraules?

— Molt. Quan era jove em va servir per no deixar-me manipular, per no acabar al llit amb qui en realitat no desitjava. De més gran m'ha servit per recordar que, artísticament, he de seguir el camí que vull i no el que satisfà els altres.

Al llibre recorda la controvèrsia que va causar l'assaig sobre maternitat de Rachel Cusk, A life's work.

— Ella ho va passar fatal. Una cosa que diu i que em sembla molt encertada és que quan va tenir la seva filla no s'adonava de fins a quin punt, a través de la maternitat, reviuria la relació complicadíssima que tenia amb la seva pròpia mare.

Explica també una anècdota conflictiva sobre la seva filla que ha amagat durant dècades.

— Sí. Érem a l'aeroport i la meva filla em va estar a punt de caure del cotxet mentre baixàvem per una escala mecànica. No duia el cinturó cordat... però la vaig agafar a temps. Un home de negocis que baixava davant nostre em va llançar una mirada terrible. Em va fer sentir molt malament.

La va jutjar com una "mala mare".

— Aquell error ens hauria pogut canviar la vida, si hagués passat res dolent. Va ser aquell home, qui em va fer sentir avergonyida. Estic bastant segura que si hagués vist que això mateix li passava al meu marit, en comptes de jutjar-lo l'hauria volgut ajudar.

Quan era petita, un dels clixés en relació amb les dones que més li cridaven l'atenció era: "No pots viure amb elles, però sense elles tampoc". Els homes s'adreçaven a les dones "com si fossin d'una altra espècie", escriu. Aquesta diferència es troba en la base de la misogínia?

— En part, sí. Es tracta d'una diferència que s'ha acabat codificant de manera jeràrquica. Hi ha una part de l'espècie humana que té l'habilitat de gestar una altra persona dins seu, i l'altra no. Això és un fet. Hi ha altres espècies que tenen els dos sexes a dins del seu cos, o que a l'hora de reproduir-se es clonen. I n'hi ha que canvien de sexe durant la vida.

Me'n podria donar un exemple?

— El peix pallasso. S'estructura en una comunitat en què la femella és l'exemplar més gros i dominant. Quan mor, el mascle més gros canvia de sexe i es converteix en la femella!

El problema, en els humans, és la noció de jerarquia, no de diferència.

— Exacte. Les arrels de la misogínia es troben en la por d'acceptar una veritat, i és que qualsevol ésser humà –home o dona– ha estat gestat en un cos de dona. Se n'hauria de parlar més, d'això. En canvi, és la jerarquia social la que ens acaba determinant. Les persones que ocupen el poder volen mantenir els privilegis.

Majoritàriament som els homes, els que ocupem aquestes posicions.

— Als Estats Units són homes blancs i d'una classe social determinada.

La misogínia es desperta quan els homes ens sentim amenaçats, llegim al seu llibre.

— Quan es qüestionen les posicions jeràrquiques, aquestes se senten amenaçades i llavors venen els atacs. Hi ha un assaig molt interessant, Down girl, on la seva autora, Kate Manne, defineix la misogínia com "un cos policial". Em sembla molt encertada. La misogínia apareix per castigar l'amenaça que representem les dones.

Diria que les generacions més joves són menys misògines?

— Soc optimista a mitges, en relació amb aquest tema. Als Estats Units hi ha joves d'extrema dreta amb posicions molt conservadores en relació amb les dones, però també hi ha un gran percentatge de joves molt oberts a l'hora de pensar en altres maneres d'existir. La fluïdesa en qüestions de gènere és un pas endavant.

La qüestió trans és un debat obert i molt controvertit.

— Encara no sabem les complexitats d'algú que, de molt petit, decideix que no és un nen, sinó una nena. Com pot arribar a passar, això? La resposta des dels estudis genètics és molt pobra. Un dels efectes de la disfòria de gènere és que ens força a qüestionar la masculinitat i la feminitat. Han fet molt de mal, aquestes dues categories. Tant els homes com les dones hi hem viscut empresonats durant molt de temps.