Selena Soro: "Alguna amiga s’ha masturbat amb escenes del llibre i això m’ha fet feliç"

BarcelonaEl 2018 Selena Soro (Barcelona, 1991) va fer un canvi de vida radical: va deixar Barcelona i la feina com a periodista de l'ARA per instal·lar-se en una cabana de fusta al mig del bosc i dedicar-se a escriure. També va transformar les relacions afectives, va apartar-se de la monogàmia i va abraçar el poliamor. Els primers fruits del seu camí literari van arribar el 2020, quan va publicar Misteris de la boira (Columna, Premi Carlemany), i van continuar el 2024 amb L'últim corb (Columna), la segona part d'aquesta saga fantàstica i juvenil. Ara Soro s'estrena en la literatura per a adults amb No sé si dits o llavis (Columna), la història eròtica de dues amigues que exploren el seu vincle alhora que una d'elles passa un dol. L'escriptora entén l'amor sense possessió i viu en diàleg constant amb la naturalesa, una manera d'estar al món que reverbera en la seva literatura i, especialment, en aquesta novel·la sobre acceptar allò que els altres et poden donar.

Va debutar amb una saga fantàstica i ara fa el salt a la novel·la eròtica. Com ha estat aquest canvi?

— Soc una persona que canvia molt, una mica com el bosc. Hi vaig cada dia i cada dia el veig diferent. Cada llibre és el testimoni del camí que he estat recorrent. No sé si dits o llavis és el mar que el meu vaixell deixa enrere; parla de coses que he viscut i que, a través de la novel·la, me n’he pogut alliberar. Venia d’escriure aventures, ara he escrit una aventura que s’assembla una mica més a la meva vida.

Com s'ha enfrontat al fet d’escriure sobre vostè?

— En un somni la veu del bosc em va dir que m’escrivís a mi i que digués sempre la veritat. Aleshores, el que escrivís seria sempre bonic. Sovint camino pel bosc a les fosques amb els meus gossos, sense mòbil ni llanterna. Veig coses que no veuria, com ara els ulls de les aranyes que brillen i els estels en una clariana. L’altre dia, en una d'aquestes passejades, vaig pensar: qui soc? Soc algú que troba bellesa en la foscor. Aquesta novel·la és lluminosa, però neix de la foscor, parla del plaer, però neix del dolor. Hi ha molta bellesa perquè sento que la tinc dins meu, la duc als ulls i la poso allà on miro. Amb el llibre he transformat els meus dols en una cosa bonica.

La protagonista, la Lau, viu la pèrdua d'una tieta que admirava perquè lluitava contra la normalitat. La tieta li deixa una herència que l'ajuda a buscar una nova manera de relacionar-se afectivament amb els altres. Per què li interessen els personatges que fugen del món ordinari?

— Un motor personal que m’ha impulsat és justament viure una vida que no sigui ordinària. La tieta és la part més real de la història. La meva tieta tenia un trastorn bipolar, va morir de càncer i jo la vaig acompanyar durant els dos anys de quimioteràpia. Abans de morir li vaig dir que la convertiria en un personatge. Ella era una persona poc ordinària, i a mi la gent diferent m'agrada.

La Lau i l'Elena són dues amigues d'infantesa amb un vincle especial. Com definiria la idea d’amistat de la novel·la?

— Per a mi l'amistat és el model ideal de relació. Vivim en una societat en què la centralitat de la parella és molt gran. Quan vaig començar a explorar les relacions no normatives, al principi vaig multiplicar-les. No tenia una parella, en tenia dues. Amb el temps he descobert que puc relacionar-me des de l’amistat, i que l’amistat pot ser eròtica. Amb les amigues pots viatjar-hi, tenir-hi sexe, estar-ne enamorada. És un model molt lliure: podem estar dies sense veure’ns, i quan ens trobem és com si no hagués passat el temps. Puc tenir una amiga o cinc i a ningú li importa. L’amistat m’ha salvat, sobretot l’amistat entre dones.

La novel·la conté escenes de sexe explícit entre les dues protagonistes. Com s'ha sentit escrivint-les?

— Escriure sobre sexe i ser elegant és difícil. He intentat que les escenes de sexe parlessin dels personatges, dels seus desitjos i de les seves pors. I he gaudit molt fent-les. Escriure em produeix molt de plaer, he intentat traslladar-lo. Sé que alguna amiga s’ha masturbat amb escenes del llibre i això m’ha fet feliç.

En la seva manera de relacionar-se amb els altres, quin paper dona al sexe?

— A vegades donem massa importància al sexe, i mira que he escrit un llibre en què n’hi ha molt. El sexe és un plaer més, com compartir un dinar amb una amiga. Però li hem posat molt de pes per la càrrega cristiana. En una societat en la qual el nostre valor té a veure amb el que produïm, i si no produïm no som vàlids, el sexe m’interessa com un espai de llibertat on poder estar despullada i ser autèntica, ser jo mateixa i prou, sense aquesta necessitat d’estar sempre fent coses.

Però entre la Lau i l'Elena no hi ha només sexe: també hi ha amor.

— Elles viuen el sexe des de l’enamorament, que és una addicció. Quan t'enamores no veus l’altra persona, ni tan sols veus el que hi ha al teu voltant. Només vols la següent dosi d’aquella persona. Passar de l’enamorament a l’amor és deixar de pensar en què pots obtenir d’aquella persona i acceptar el que et vol donar lliurement. El plaer no l’hem de buscar, sinó viure sent fidel a una mateixa perquè et trobi a tu.

A Misteris de la boira parlava d'amors prohibits i a No sé si dits o llavis aquesta idea torna a sortir. Per què és recurrent en la seva obra?

— Moltes vegades he buscat persones no disponibles emocionalment, amb un condicionant que fa que no puguem estar junts. Últimament em preguntava per què, i crec que és per l’absència. Buscava persones que m’abandonin perquè m’inspiren novel·les. Em vaig adonar que aquesta creença és limitant i m’ha portat molt de patiment. Després vaig passar a buscar persones que m’inspirin, però ara ja simplement vull viure inspirada pel que sigui, no només per una o diverses persones. Sento que escriure és un joc amb el silenci, que per a mi és molt important, i ara me'l dono a mi mateixa per seguir creant.