Llibres
Entrevistes25/02/2021

Sebastià Portell: "El cànon de la literatura catalana ha pecat de barcelonisme, masclisme i complex d’inferioritat"

4 min

PalmaLes nenes que llegien al lavabo (Ara Llibres) és la primera obra de no-ficció de l'escriptor mallorquí Sebastià Portell, un assaig que defensa la llibertat d’escriptura i de lectura, reivindica la literatura dels marges i convida a eixamplar la mirada del cànon literari assumit.

Ja heu llegit Josep Pla?

— No, perquè no he trobat el motiu per fer-ho. Quan m’han intentat argumentar per què ho havia de fer, m’han tirat enrere.  

Al llibre citau un poeta que diu que sense haver-ho fet no es pot escriure en català. Quines són les figures imprescindibles que marca el cànon literari català, i per què?

Cargando
No hay anuncios

— Pla o Rodoreda en són dues de les grans figures. El cànon de la literatura catalana ha pecat de barcelonisme, de masclisme i de complex d’inferioritat; hi ha una gran obsessió per l’obra ben feta, perfecta. El resultat d’això és que a la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) hi ha poques dones, pocs illencs i no hi ha representació racial. No hi és Guillem d’Efak, i això que va passar per Barcelona, era prolífic i té obres de molt bona qualitat. El cànon fa que assumim la subjectivitat: hem donat per bones i universals llistes que han fet persones, i ens hem oblidat que les han fet persones i que s’han de poder debatre o impugnar.

Són escriptors de renom, reconeguts per alguna raó. No considerau que és positiu llegir-los?

— És molt positiu, especialment si a un li fa ganes. S’ha de llegir per gaudi. A mi m’encanta, però no gosaria dir que Rodoreda ha d’agradar a tothom. Això s’ha fet durant massa anys, ens hauríem de relaxar.

Us ha fet mai vergonya dir en veu alta el títol d’algun llibre que llegíeu? Quin o quins?

Cargando
No hay anuncios

—  Sí, i més en el context en què vivim, ple de postureig literari: sembla que hagis de compartir allò que estàs llegint, estar al dia de tot el que es publica… Tot això va contra Les nenes que llegien al lavabo. Necessitam espais per ser nosaltres mateixos, íntims. De petit, i encara ara, gaudia molt amb 13, Rue del Percebe, de Francisco Ibáñez. També faig lectures més quinquis, mal vistes, com ara les memòries de la Veneno, ¡Digo! Ni puta ni santa.

Al llibre sou molt dur amb els crítics. Què us han fet?

— Hi ha un problema de base, que és la noció de qualitat. Hem pensat que és una condició empírica, que hi és o no hi és. Un dels problemes dels crítics és que fan anàlisis sense tenir en compte els privilegis des d’on escriuen. M’agradaria que la gent que té veu als mitjans es formàs o s’interessàs per qüestions socials, perquè parlen d’art i literatura amb biaixos de gènere, de classe, racials… Tot i que també és cert que això no ho fa tothom.

Vàreu rebre crítiques dolentes d’Ariel i els cossos i d’El dia que va morir David Bowie?

Cargando
No hay anuncios

— Vaig rebre respostes que transcendien el fet artístic. Un crític va dir d’El dia que va morir David Bowie que era una obra que no l’havia provocat prou. Jo no havia promès que escaldalitzaria o provocaria; és una obra que parla d’un home que desitja altres homes. Sembla que l’escriptura, quan està feta des d’un lloc poc habitual, ha de superar certes expectatives, moltes més que el que escriuen autors convencionals.

S’haurien de dessacralitzar la cultura i la lectura, com diria Albert Sánchez Piñol?

— Sí, però potser no ho diria amb els mateixos termes. I per això vaig posar aquest títol al llibre, Les nenes que llegien al lavabo. Un lector amb prejudicis i esnob no se’l posaria mai a les mans. Tampoc m’interessa que ho faci, és gent que ve convençuda de casa.

Ja que parlam de Sánchez Piñol, què us sembla el Papitu, el mètode que defensa al seu darrer llibre, Les estructures elementals de la narrativa (La Campana)?

Cargando
No hay anuncios

— Em sembla que Sánchez Piñol ha construït un gran engany, que és resumir en un llibre investigacions que no ha fet ell fent-les passar per seves. No l’he llegit, però ho puc constatar perquè he vist com el comunica. No sé si ho fa per notorietat o si s’ho creu. En tot cas, el que diu no és desgavellat, són coses que s’han investigat i que la literatura clàssica ha construït així. 

S’ha d’escriure per vendre, per arribar a molts lectors?

— Has d’escriure per arribar a qui creguis que el teu llibre pot ajudar. M’interessa més arribar a poca gent, i que siguin persones que s’estimen els llibres. M’agraden les relacions llargues, també en la literatura.

Hi ha influencers que publiquen llibres, músics que es passen a la novel·la…

Cargando
No hay anuncios

— Pens que és legítim, tothom ha de poder escriure. Però també s’ha de poder dir que és vergonyós fingir que certa gent ha escrit certs llibres. En tot cas, llibres que varen ser considerats menors, com els que venien per fascicles com Solitud, de Víctor Català, ara són grans obres universals. A més, sempre dic que la gent no és curta ni beneita, i que sabrà si val la pena que una cosa perduri en el temps.

Hi ha alguna cosa que us faci sentir incòmode?

— Em sentiria més còmode si no m’agradassin la literatura de Llorenç Villalonga o la poesia de Maria Antònia Salvà. Qüestion molt el paper que varen desenvolupar durant la Guerra Civil. De tota manera, això no m’ha impedit llegir-los i passar gust de fer-ho.