Virginie Despentes: “No entenc per què els heterosexuals odien tant les dones"

BarcelonaÉs una de les veus més destacades de les lletres franceses, una referent mundial del feminisme i una de les escriptores més atrevides d'Europa. Virginie Despentes (Nancy, 1969) va posar sobre la taula temes com la prostitució, la pornografia, la identitat de gènere i la violació amb Teoria King Kong (2007), quan pràcticament ningú en parlava. El 2010 va publicar Apocalipsis bebé, una novel·la negra sobre dues detectius a la recerca d'una adolescent desapareguda. La novel·la li va valdre el premi Renaudot i la va consolidar com una de les autores de prestigi a França. Ara el llibre arriba a Catalunya de la mà de Penguin Random House, amb traducció de Robert-Juan Cantavella.

Han passat 12 anys des de la publicació d'Apocalipsis bebé. Com es relaciona ara amb el llibre?

— Em queda molt lluny i a la vegada m'ha passat molt ràpid. Era el primer llibre que escrivia a través de monòlegs dels personatges, i aquest procés el vaig repetir després amb Vernon Subutex. M'ho passo molt bé escrivint així. Apocalipsis bebé va tenir molt bona rebuda a França. Era la primera vegada que venia molts llibres, a la crítica li agradava i tenia un premi important. Va ser l’inici d’una etapa més còmoda i tranquil·la com a autora.

Des d'aleshores s’ha convertit en una de les grans veus de la literatura francesa. Com ho viu?

— Abans publicar un llibre era la guerra, ara és molt més agradable. Ara a França soc la mimada de la premsa i dels lectors. En gaudeixo molt, potser perquè també he viscut el contrari. Però intento no perdre de vista que sempre s’ha d'establir una relació d’honestedat amb el que faig, encara que m'arrisqui a perdre els meus bons rotllos com a escriptora. Tenir èxit no significa que escriguis bons llibres. Simplement passa.

La novel·la segueix la Julie en la seva tasca per trobar una jove de classe alta que s'ha esfumat. Pel camí s'uneix amb la Hiena, una investigadora magnètica que la porta de París a Barcelona en una aventura lèsbica en entorns radicals. D'on surt el personatge de la Hiena?

— Quan escrivia el llibre acabava de conèixer Paul B. Preciado i de descobrir la meva homosexualitat. La Hiena és l’encarnació de l’alegria total davant la meva nova identitat com a lesbiana. Va ser una festa absoluta que encara dura. Els primers anys de parella amb en Paul van ser realment màgics. La Hiena representa aquesta lesbiana una mica Clint Eastwood, amb aires de cowboy. És molt negativa, però diu i fa tot el que jo somio dir i fer. Me l’estimo tant que l’he fet tornar a aparèixer a Vernon Subutex i també surt a la meva nova novel·la. Serveix de contrapès a la Julie, una jove deprimida que no sap com fer la seva feina. La Hiena és l’amiga que t’empeny a tirar endavant, que et canvia la vida.

A través d’ella, la Julie descobreix una comunitat de lesbianes. Ella la descriu com una bombolla que habita a la societat, però que està gairebé desconnectada de la resta d’identitats sexuals. Aquesta és la seva mirada del col·lectiu?

— Quan vaig publicar Folla'm, les lesbianes de París se la van fer seva i se’m van acostar molt. Però no va ser fins uns anys després que vaig endinsar-me realment en la comunitat lèsbica. A Barcelona vaig tenir la sensació d’entrar en un món que havia vist, però que no coneixia emocionalment. Per a mi va suposar molts alleujaments: em trobava bé amb elles, hi coincidia políticament, teníem moltes coses en comú. Vaig sentir que s’obria una part de la meva ment i que entenia moltes coses. Per a mi, la identitat heterosexual era com una motxilla molt pesada i plena d’eines que no em servien per a res. Va ser com deixar-la a terra i poder-me’n alliberar.

La novel·la transcorre en bona part a Barcelona. Quina relació té amb la ciutat?

— Passo cinc mesos a l’any a Barcelona, i potser al final m’hi quedaré a viure per sempre. Escric aquí, m’encanta la ciutat i he vist com canviava amb els anys. El que va passar amb l’1-O va ser molt important. El vaig viure des de la Barceloneta, i per a mi va ser una experiència molt intensa. Vaig veure com la política es feia des de les emocions. Fins aleshores m’havien parlat de Catalunya i de la independència, però després de l’1-O vaig entendre el desig identitari, em vaig adonar que no és el nacionalisme que coneixem a França i vaig veure la repressió. He intentat diverses vegades escriure sobre tot allò. De moment no me n’he sortit, però tard o d’hora ho faré.

Un dels personatges de la novel·la diu que “les dones que necessiten un fill és perquè els homes no els donen el que volen”. A Teoria King Kong, critica que la maternitat s'hagi tornat un dels aspectes més glorificats de la condició femenina. Per què s'hi oposa?

— Conec dones per a les quals la maternitat els va molt bé. Però no sempre és tan fàcil, i algunes són males mares involuntàriament. M’interessa aquesta maternitat defectuosa perquè està molt invisibilitzada i molt carregada de culpabilitat. No totes podem estar fetes per ser mares. De fet, no crec que la meva mare gaudís del seu paper com a mare. I ens portem bé, és una bona persona i m’ha cuidat, no passa res. Però penso que les mares tenen dret que no els agradi ser mares.

El feminisme ha canviat molt des que va publicar Teoria King Kong. Considera que l'evolució és favorable?

— Al principi, mentre escrivia el llibre, no creia que tingués una bona rebuda, però sentia que ho havia de fer. Ha estat una sorpresa veure com s’ha anat llegint durant tots aquests anys. El feminisme s’ha convertit en un moviment de masses i s’ha posat al centre del debat. Ara a les adolescents se’ls parla molt de feminisme, són conscients que hi ha coses que no són normals, que no són culpa seva i que poden alçar la veu. Tot això és positiu.

Quin paper hi juguen els homes, en aquesta transformació?

— Doncs els últims anys tinc molts lectors que són homes joves, de 17 o 20 anys, i em demanen que els firmi Teoria King Kong. Pensen que és una lluita política important i tenen curiositat per saber de què parlem. Això per a mi és completament nou.

Confia en la desconstrucció de la masculinitat?

— En una masculinitat antipatriarcal, sí. El patriarcat no és bo per a la gran majoria dels homes, i alguns se n'adonen. Crec que ens podem unir en qüestions com, per exemple, lluitar contra la guerra o en la relació amb la feina. Hi ha possibilitats de lluita en comú.

Això implicaria, per a ells, haver de perdre privilegis. Els veu disposats?

— Alguns saben que implica perdre privilegis i hi estan d’acord, igual que jo com a dona blanca sé que per donar suport a les lluites negres i aconseguir un món més just perdré privilegis. No ho veig com una amenaça, i em sembla que passa el mateix amb alguns homes. Detecto una evolució, en aquest sentit.

La sexualitat acostuma a ser un dels pilars de les seves novel·les. Fa temps que sabem que els infants entren cada vegada més aviat en contacte amb la pornografia a través d'internet, i que aquests continguts influeixen fortament en la seva educació sexual. Què en pensa?

— L’odi cap a les dones ha crescut moltíssim i s’ha traduït en un porno molt violent. Anys enrere no era així. És un problema que hem creat en aquesta època, i encara no ens sabem explicar com hem pogut arribar fins aquí. No entenc per què els heterosexuals odien tant les dones i la seva pròpia sexualitat. No és natural. De Rússia, o de Mèxic, està arribant pornografia extremadament violenta. Fem com si no passés res, però cada país té la seva història de trauma. I aquesta violència també es tradueix en altres espais d’internet, com ara l’odi que les dones reben a TikTok, a Facebook o a Twitter.

Com a dones, com hem de gestionar aquest odi?

— El més sorprenent és que hi ha molt poc odi de les dones cap als homes. Caldria crear espais alternatius on es pugui parlar i intercanviar opinions sense un nivell d’odi tan alt, sense agressivitat. No dic que estiguin vetades les discussions o les crítiques, però no s’hauria de permetre que de sobte 200 persones et vinguin a insultar, i que a sobre sigui per la teva aparença. Confio en les noves generacions perquè ja hi ha hagut canvis en aquest sentit. Han deixat d’acceptar socialment actituds i comportaments que abans estaven normalitzats. Ara ja no ho permeten.