Míriam Cano: “Quan perds un amic, perds una manera de ser al món”

BarcelonaDesprés de publicar dos poemaris i diversos contes, Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) va patir un bloqueig creatiu. Cinc anys més tard, la poeta i traductora trenca aquell silenci literari amb Metamorfosi (L'Avenç), una crònica íntima de dos viatges que va fer al poble grec de Metamorfosi i que la van transformar per dins. Al primer, Cano hi va acompanyada de dos grans amics, en Borja i la Júlia, i la filla d'aquesta, un nadó. Al segon, l'escriptora comparteix l'estada amb la Júlia i la seva mare, la Nuri, que acaba de perdre el marit. A través d'ells, el llibre explora l'amistat i la pèrdua, alhora que convida a viure a poc a poc, gaudint dels plaers senzills —menjar, conversar, no pensar gaire— i acceptant-se a una mateixa sense pors.

És la primera vegada que publica un llibre de prosa. Què l’ha portat fins aquí?

— Vaig començar publicant poesia perquè era el llenguatge que més em va cridar, al principi, però sempre he sigut molt lectora de prosa. Després del conte de Cremen cels (LaBreu, 2017) em vaig bloquejar. Estava escrivint una novel·la i, de cop i volta, em feia molta por no estar a l’altura. Llavors em vaig permetre aturar-me i posar-me a traduir, que és el que més he estat fent els últims anys. Va ser una decisió molt deliberada per no perdre el contacte físic amb l’escriptura. 

Entremig de tot això, va viatjar a Grècia dues vegades i d’allà en va sortir un llibre.

— El primer viatge va ser just després de la pandèmia, el 2021. Era un moment en què necessitava endreçar coses. Vaig estudiar humanitats i sempre he tingut Grècia molt present, però no hi havia anat mai. Alhora, hi havia aquest afegit d’anar-hi amb en Borja, la Júlia i la Simona, que era molt petita. Quan en vam tornar, la Núria Iceta [directora de L'Avenç] em va dir que ho havia d’escriure. Li anava donant allargs fins que m’hi vaig posar. 

Quina imatge ha volgut donar del racó de Grècia que els va acollir, Metamorfosi?

— Em preocupava fer un retrat turístic de Grècia, especialment per a la Nuri, perquè és un lloc que ella s’estima molt. Però aquesta por s’esvaeix en el sentit mateix del viatge, perquè no és un viatge turístic. Quan som allà anem amb molta calma. Ens llevem d’hora, però fem el ronso durant tres dies. Me n’anava a buscar el pa amb camisa de dormir i xancletes de piscina. Era una vida molt tranquil·la. La zona tampoc és especialment idíl·lica, és un indret molt feréstec.

"Fins i tot en els moments més terribles, els meus amics de debò sempre m'han fet riure", escriu. Per què volia parlar de l'amistat?

— Perquè m’interessa moltíssim. Just m’he acabat el llibre de la Marina Garcés que en parla, La passió dels estranys, i també Males companyies. L’amistat es dona per feta, s’ha teoritzat molt poc i se n’ha parlat molt poc. No hi ha una paraula per definir algú que no té amics. Tampoc hi ha normes. Quan arribes a la maduresa, comences a mirar enrere i a fixar-te en el tram que et queda per davant a la vida. I llavors veus la gent amb qui envelliràs. No es tracta senzillament d'amics de festa, sinó d'aquells que hi són a les bones i a les males. Ara mateix, la societat és tan precària que la nostra manera de sostenir-nos té a veure amb els amics. No sé si crec gaire en això que els amics són família, perquè la família ja té els seus condicionants i les seves normes. M’agrada creure que els amics van per una banda diferent, però que el vincle és constant. 

A la segona part, en canvi, parla de la solitud.

— Hi ha una forma de soledat que, quan ataca, viu dins nostre. Em refereixo, per exemple, al dol després d’una ruptura, fins i tot d’una ruptura amb amics, que crec que se’n parla poc i pot ser igual de dura que amb la parella. Es perden un munt de coses: un llenguatge compartit, una manera de ser al món. Llavors aquella solitud ja és dins teu. És igual que estiguis envoltat de molta gent, si sents el dol. Després també volia parlar d’una solitud logística: quan estàs sola, hi ha moments en què no pots triar si vols tenir una vida més o menys tranquil·la en un lloc com Barcelona. La solitud és una tria que implica assumir un lloguer tu sola, i si et ve una reparació de la caldera o se t’espatlla la nevera, totes aquestes gestions et cauen a sobre. Quan tens algú al costat, tot això és molt més fàcil. 

Com ha treballat la llengua del llibre?

— Davant de tot aquest purisme de la llengua que la vol fer difícil, la meva decisió com a traductora és fer una llengua molt aterrada i recuperar paraules genuïnes. No vull utilitzar un català envitricollat. El català del llibre és el meu català de cada dia. Les paraules més complicades no faran una llengua més viva pel fet de ser complicades. He treballat perquè el català sigui genuí, maco, de casa.

Els viatges a Grècia també la porten a reflexionar sobre com escriure i publicar és, en certa manera, exposar la pròpia vulnerabilitat. Com hi conviu?

— Mai he deixat d’escriure, però em feia molta por publicar per l’exposició que suposa. Aquest és un llibre petit que té molt a veure amb canviar, amb acceptar qui soc sense vergonya i escriure-ho. Quan has llegit molt, fa molta por escriure perquè penses que mai arribaràs al nivell d’allò que t’agrada. Però ara penso que cada llibre serà una mica millor, almenys per a mi, i així aniré fent. Em vaig preguntar: si sabés que no he de publicar mai més, continuaria escrivint? La resposta és que sí. La meva manera de mirar el món està profundament lligada a la narració. Aquest pensament pot semblar molt simple, però em va deixar molt tranquil·la. 

Hauria pogut disfressar-ho de ficció, però va decidir no fer-ho. 

— Vaig pensar que era interessant fer un llibre on em mostrés vulnerable. Hi ha aquesta mena de llegenda al voltant dels escriptors que sembla que sempre estem bé. A Instagram hi ha una etiqueta, #writingmynovel, amb imatges de gent amb Moleskines, MacBooks, una copa de vi i una posta de sol. Els veus i penses: estan fent qualsevol altra cosa, però escriure una novel·la segur que no. M’agradava desmitificar el procés i aterrar la literatura, perquè me l’estimo molt. Sempre ha format part de la meva vida, del meu aprenentatge. I quan es perverteix o es mostra com un producte més a les xarxes, em sap una mica de greu. 

L'última notícia del món editorial català ha estat l'absorció de Periscopi per part del Grup 62. Vostè que el viu des de dins, com veu el sector?

— Penso que hi ha cicles i que les xarxes ho amplifiquen tot. Periscopi i tantes altres editorials són empreses que miren per al bé dels seus treballadors. Tampoc hem d’oblidar que al Grup 62 hi ha persones magnífiques que treballen la mar de bé. Em preocupa aquest alarmisme constant per qualsevol cosa sense esperar-ne els resultats. Si Periscopi, o qualsevol altra editorial, fa les coses malament, aleshores serà el moment de ser crítics. Hem de donar-los una oportunitat i esperar a veure què passa, no posar-nos les mans al cap de seguida. Si has confiat en una editorial que ha publicat els teus llibres preferits, per què no hauria de continuar fent-ho?