Maggie Nelson: "Continua havent-hi molt per descobrir sobre el desig femení"

BarcelonaLa nord-americana Maggie Nelson (San Francisco, 1973) és una de les veus més trencadores i inclassificables a l'hora de pensar sobre les qüestions més candents de la contemporaneïtat. Amb Els argonautes (2015; L'Altra, 2020) va plantejar una aproximació radical al gènere i a la definició de l'amor al segle XXI i amb Bluets (2009; L'Altra, 2021) resseguia la seva obsessió pel color blau i l'enllaçava amb la tristesa. Ara Nelson s'endinsa en les complexitats de la llibertat des de quatre terrenys: el de l'art, el del sexe, el de les drogues i el del canvi climàtic. Sobre la llibertat (2021; L'Altra/Anagrama) –traduït al català per Maria Arboç Terrades i Ricard Vela i al castellà per Damià Alou– és un assaig valent que es pregunta com el Me Too ha impactat en la concepció social del desig femení i si la lluita contra el canvi climàtic implica, inevitablement, renúncies individuals per aconseguir un futur millor.

Al llibre cita l'escriptor James Baldwin i diu que la llibertat és difícil de suportar. Per què?

— Des del punt de vista de l’autogovern, la llibertat implica feina. Hi ha moments de llibertat que pot semblar que no t’hi estàs esforçant, però en línies generals l’autogovern requereix un esforç. El llibre parla de com analitzar honestament totes les pulsions que tenim a dins perquè la crida a l’autogovern i a la llibertat pugui entendre’s de manera més completa, no només com un lema.

Explica que l’extrema dreta s’ha apropiat del concepte de llibertat. Com ha passat això?

— Durant centenars d’anys els colons blancs ja parlaven de la llibertat, però ho feien des de la idea de subjugar els altres. Això té a veure amb la història de l’esclavitud. Durant tots aquests segles, als Estats Units hi ha una conversa alternativa sobre l’alliberament que té a veure amb l’abolició i amb la llibertat per a tothom, en comptes de la llibertat per a uns pocs. Evidentment, a mi m’interessa la llibertat per a tothom. I quan la dreta parla de la llibertat no es refereix a tothom, perquè no inclou els immigrants, els homosexuals, les dones.

Quin paper juga la transgressió artística en aquest context?

— No crec que a la dreta li importi gaire l’art. Quan la dreta té un interès per l’art, normalment és perquè poden treure’n diners o per greuges acumulats. Segur que aquí també teniu aquests diàlegs, dins del món de l'art, sobre la redistribució i la justícia institucional. Tot això és molt important, però jo vull parlar de com els artistes, a títol individual, poden continuar fent la seva feina en un ambient amb un cert reconeixement, en què emergeixen noves preocupacions i nous termes que també s’han d’incloure per ser creatius i per continuar traslladant aquest missatge.

Al capítol dedicat al sexe fa emergir les complexitats del desig femení en relació amb el Me Too. Quin impacte ha tingut el moviment sobre aquesta qüestió?

— Com a estudiant de Foucault, crec que el sexe es veu intensament afectat per tot el que en diem, pel nostre discurs. Totes les històries del Me Too van ser històries d’injustícia, però com que s’havien de centrar en trobades no volgudes, van generar una muntanya de discurs que no és la història sobre el desig femení. I continua havent-hi molt més camp per descobrir sobre el desig femení. Cal evitar que totes les converses sobre dones i sexe encara esborrin el desig.

Posa d'exemple el cantant del grup Pinegrove, que va penjar un missatge a les xarxes en què deia que no tindria més relacions sexuals amb fans perquè, en paraules d'ell, es produeixen "situacions de poder injustes". Per què s'oposa a aquest missatge?

— Ell que faci el que vulgui, és la seva decisió. Però faig servir aquest exemple perquè està interioritzant el que creu que es demana d’ell. Ell pensa que sempre tindrà tot el poder i, per tant, que seria poc ètic per part seva embolicar-se amb una fan. Dona per fet que qualsevol persona que manifesti un desig vol dir que té menys poder que ell, i això no és necessari. Té bones intencions, però de vegades acaba reconfigurant una situació en què les dones contínuament sembla que no coneguin els seus desitjos, que no sàpiguen el que volen. És molt paternalista.

També afirma que al sexe sempre hi ha poder, però no sempre es produeix un abús de poder. Com ho distingim?

— És difícil posar la línia en abstracte. Al llibre Conflict is not abuse, Sarah Schulman diu que hi ha una diferència entre el poder amb i el poder sobre. No donar per fet que el poder sempre és sobre algú ens convida a entendre aquestes negociacions complexes que tenim entre nosaltres, en lloc de donar per fet que com que jo soc dona i l’altre és un home les dinàmiques són sempre les mateixes.

Diu que l'alliberament sexual obre camí cap a noves relacions de poder que s'han de controlar amb pràctiques de llibertat. Com ho fem això?

— Entendre les dones com a agents sexuals vol dir comprendre els seus desitjos, els seus penediments, el seu ús del poder, els seus errors. Tenir llibertat sexual pot evolucionar per entendre també les qüestions més incòmodes. Durant el sexe no sempre avancem cap a la curació i el plaer, sinó també cap al dolor i la dificultat en les nostres relacions. Entendre això ens pot ajudar a comprendre perquè no sempre trobem el plaer i la felicitat en el sexe. De vegades el sexe és dolent perquè ha estat fruit d’una agressió i de vegades el sexe és dolent per altres qüestions.

Que les dones parlin del seu desig i de les seves vivències ajuda a distingir per què de vegades el sexe és dolent.

— El moviment Me Too té el gran benefici de dir-nos que segurament allò que hem entès com una experiència individual és també una experiència compartida. En aquesta conversa, la nostra comprensió de les experiències canvia. I aleshores veiem que hi ha alguna cosa compartida que no funciona. Però alhora el feminisme també s’ha d’escoltar i no participar en una falsa consciència. A vegades el feminisme et diu que el que desitges no és vàlid perquè és fruit del patriarcat. Entenc l’enfocament, però això és una font de molts problemes i molt de dolor dins del feminisme. No m’interessa dir als altres que els seus desitjos són falsos.

L'últim capítol del llibre aborda el canvi climàtic. ¿Per combatre'l és inevitable renunciar a certa llibertat individual?

— Entendre la llibertat avui ha quedat totalment marcat per l’ús dels combustibles fòssils. Les democràcies modernes no han demostrat ser capaces de mobilitzar-se contra el canvi climàtic. Ara sabem que no hi haurà una apocalipsi i tots morirem alhora, sinó que anirem vivint en un planeta cada vegada més calent. Potser no viatjar sempre amb avió o limitar l’ús de l’aire condicionat és un sacrifici, però necessitem un relat molt més positiu, perquè el futur està dominat per la idea de fugir de les catàstrofes naturals, i això no implica gaire llibertat.

—