Kohei Saito: "El que dona sentit a la nostra vida no és la feina, sinó el temps lliure"

BarcelonaMarxista, ecologista i partidari del decreixement: aquests són els tres eixos del pensament del filòsof japonès Kohei Saito (Tòquio, 1987), que gràcies a assajos molt crítics amb el capitalisme com Slow down. Una nova manera de viure (2020; en català a Tigre de Paper) s'ha convertit en best-seller —n'ha venut més de mig milió d'exemplars només al Japó— i ha estat traduït a una vintena de llengües. L'autor ha visitat recentment el CCCB de Barcelona amb un nou llibre, El capital des de zero (Tigre de Paper, 2025; traducció de Lola Fígols), on analitza el descrèdit creixent de la lògica capitalista, planteja algunes propostes per redreçar el present i ofereix una mirada insòlita a l'obra més important de Karl Marx, El capital.

Com va arribar al marxisme algú com vostè, nascut a finals dels 80?

— El Japó havia tingut una tradició marxista molt potent: va créixer just després de la Segona Guerra Mundial, però va perdre molta popularitat just després de la caiguda de l'URSS. Jo vaig néixer el 1987, i quan vaig entrar a la facultat, el 2005, de Marx no se'n parlava gairebé gens: el que interessava era la teoria postmoderna francesa. Però llavors, tres anys després, amb l'inici de la crisi del 2008, les coses van començar a canviar: l'atur es va disparar, va haver-hi molta gent que es va quedar sense casa, la mitjana dels salaris va caure... Des de llavors, any rere any resulta més evident que el capitalisme fa créixer la desigualtat, i a sobre aquesta constatació es dona enmig d'una crisi climàtica sense precedents. És molt important entendre el capitalisme des d'una perspectiva crítica per tenir pistes de com sobreviure en aquest món nostre.

En quina situació creu que es troben les idees socialistes, ara mateix, al món?

— Les coses comencen a canviar i estem veient les primeres mostres d'un retorn cap a la socialdemocràcia. Zohran Mamdani, per exemple, acaba de guanyar les eleccions a l'alcaldia de Nova York. Formo part de la primera generació que ha considerat que el socialisme havia de renéixer. Fa vint anys, quan vaig començar a llegir Marx, estava molt sol. Ara és diferent. Una part de l'electorat s'ha despertat gràcies a la crisi del 2008, però també gràcies a moviments com Occupy Wall Street [2011] i degut a desastres com el de Fukushima [2011] i la pandèmia de covid-19 [2020].

Diu que una part de l'electorat s'ha despertat, però una altra part vota Donald Trump o dona suport als partits d'extrema dreta, que creixen a molts països. Com s'ho explica?

— Són senyals que el capitalisme s'està debilitant. Hi ha molta gent que, votant Donald Trump, l'únic que ha fet és desestabilitzar el sistema capitalista. És curiós perquè una part d'aquests votants li donen suport perquè els preocupa arribar a final de mes i tenen por de perdre-ho tot. El futur els causa tanta ansietat que acaben pensant que si les coses no els van bé és culpa dels immigrants, i acaben dirigint el seu odi contra ells, o contra col·lectius com els transgèneres. Crec que seria millor que miressin cap a l'arrel del problema. El capitalisme ens està arruïnant la vida.

A El capital des de zero, analitza el nostre present a partir d'una mirada rigorosa al llibre més emblemàtic de Marx, escrit fa més de 150 anys. Digui'm un dels conceptes importants a El capital que encara afecti el nostre món.

— Un dels més importants seria el de riquesa. En el món capitalista, la riquesa significa tenir diners per poder comprar el que vulguem: un cotxe, una casa més gran... En una societat, però, la riquesa pot tenir a veure amb la natura, la comunitat, la biodiversitat, el coneixement i la cultura. El capitalisme redueix la riquesa a la mercaderia, segons Marx, i, per tant, tot ho mercantilitza, fins al punt que n'acabem depenent absolutament.

Necessitem diners per comprar tot el que ens cal i pagar multitud de quotes. I a vegades el mateix capitalisme ens crea noves necessitats.

— O privatitza recursos naturals pels quals hem d'acabar pagant com, per exemple, l'aigua.

A l'assaig recorda que el capitalisme no té límits.

— Aquesta és una de les grans contradiccions que presenta. El capitalisme es basa en un creixement perpetu i infinit en un món que és òbviament finit i que té uns recursos limitats.

Per aconseguir aquest creixement infinit, cobrem menys del que valdria la nostra feina o treballem més hores. Ho explica Marx amb el concepte de plusvàlua, que també recull a l'assaig.

— El capitalisme necessita créixer sense parar per legitimar-se, i l'explotació laboral és només una de les cares del problema: Marx recorda que el capitalisme ens ha fet canviar la relació amb la natura. En aquest punt s'avança més d'un segle i mig al canvi climàtic. El capitalisme altera el metabolisme entre els humans i la natura: és alienant, disruptiu i destructiu. Fa anys que veiem les conseqüències de l'expansió sense límits del capitalisme. Esgota els recursos naturals, afecta la biodiversitat i provoca fenòmens naturals devastadors, com ara huracans, pluges torrencials o sequeres.

Filòsofs com Byung-Chul Han han alertat en alguns dels seus llibres de com molts treballadors s'autoexploten laboralment més enllà de les seves obligacions. A El capital des de zero exposa, a més d'aquest aspecte, que fins i tot apliquem la lògica capitalista en la gestió dels nostres estalvis col·locant-los en fons d'inversió o jugant a la borsa.

— El capitalisme ens convida a un mercadeig constant. Al principi crèiem que Amazon no estava bé perquè destruïa les llibreries de barri, i tampoc ens agradava Starbucks perquè homogeneïtzava l'oferta de cafeteries. Després d'un cert temps molta gent ha canviat d'opinió i diuen que Amazon et serveix el que compres més ràpid que ningú i que hi pots trobar de tot. Les cafeteries Starbucks, per la seva banda, s'inventen cafès amb gustos que no pots trobar enlloc més. Hem acabat naturalitzant l'alienació a què ens sotmet el capital. Creiem que tenir més diners és millor que tenir-ne pocs, i per això no en tenim prou amb una sola feina i invertim part del sou en fons d'inversió o a la borsa. Els diners que ens estalviem comprant menjar ràpid en comptes de pagant un menú decent els invertim al banc. És lògic que ens acabem preocupant per si aquestes inversions van bé o no, i que vulguem que rendeixin com més millor... El problema és que tenir més diners s'ha convertit en el nostre objectiu vital.

A l'assaig explica com els petits inversors hem acabat beneficiant els grans.

— La borsa i la financerització de l'economia han fet expandir la desigualtat com no s'havia vist mai. És el cavall de batalla de l'economista Thomas Piketty. Al Japó s'ha proposat fa poc augmentar els impostos sobre els guanys en fons i borsa dels inversors, però hi ha molta gent de classe mitjana que hi està en contra, perquè hi han posat bona part dels seus estalvis. Acceptant la lògica de voler guanyar com més diners millor es perd la capacitat de criticar el capitalisme. S'ha internalitzat tant la seva lògica que sembla que no hi hagi cap alternativa.

En un dels capítols d'El capital des de zero llança la pregunta de què és més urgent, per a la gent, si un augment de salaris o disposar de més temps lliure. Què els diria, Marx?

— Si féssim una enquesta, la majoria de gent diria que el més urgent seria un augment de salari. Marx diria el contrari, i hi estic d'acord. Abans que augmentar els salaris, caldria disposar de més temps lliure. Per què? Perquè quan tenim temps lliure és quan podem fer realment el que volem. Potser tu vols tocar en un grup i jo vull jugar a futbol. El que dona sentit a la nostra vida no és la feina, sinó el temps lliure. La feina ens pot agradar –si tenim sort– o la podem odiar, però treballem per pagar les factures. Una societat que treballa molt però que no pot gaudir de tot el que potencialment ofereix perquè té cada vegada menys temps lliure està avariada. No parem de produir i produir. Creem molta riquesa... però no la podem gaudir. ¿No et sembla una gran contradicció?

Una de les seves propostes és el decreixement.

— Per què ens passem la vida acumulant i acumulant riquesa? Estaria bé que en un determinat moment ens ocupéssim del nostre benestar, de la natura, de la sostenibilitat. Cal desplaçar l'objectiu del creixement econòmic cap al creixement de la societat.

¿Això ens ajudaria a estar més satisfets amb la nostra vida?

— Sí i no, perquè si és un canvi que fem a títol individual ens pot fer molt de mal. Si deixem de treballar, ens empobrirem de seguida... i potser el veí, en canvi, es farà ric. El que cal fer és canviar el sistema. Globalment. Són els governs, qui han d'actuar. Si paguéssim menys diners pels lloguers –que en ciutats com Barcelona, Nova York o Tòquio són, sens dubte, abusius– o si el transport públic fos gratuït, tindríem menys despeses i podríem començar a decidir si treballem menys. No caldrien tants diners per viure dignament.

Dedica un capítol sencer del seu assaig a analitzar per què Marx no hauria acceptat l'aplicació del socialisme a l'URSS o a la Xina.

— Hi ha gent que encara diu que Marx està passat de moda perquè el socialisme rus es va enfonsar. Jo penso que s'equivoquen, perquè en molts dels llocs on s'ha aplicat el socialisme no s'ha fet seguint el que Marx hauria volgut. A Rússia es va interpretar que el capitalisme tenia a veure amb la propietat privada i els mitjans de producció privats, i la proposta dels soviets va ser "I si ho nacionalitzem tot?" Llavors es van trobar que el control de l'estat va acabar sent absolut. Si mires la situació dels treballadors, no va canviar tant, d'un sistema a l'altre. En el capitalisme són els empresaris, qui exploten els treballadors. Durant el socialisme soviètic, els treballadors eren explotats pel partit comunista o pels buròcrates.

Què hauria volgut, Marx?

— En comptes de posar l'èmfasi en la nacionalització de la producció, Marx propugnava una gestió més democràtica. Ell creia que això només es podria donar a través d'algun tipus d'associació dels treballadors: així es crearia un sistema en què tothom pogués participar a l'hora de prendre decisions importants. A Catalunya teniu moltes cooperatives, un tipus d'economia solidària que em sembla interessant.

Com està canviant el Japó en aquest sentit?

— Hi ha una nova llei que permet tirar endavant noves cooperatives de treballadors. Històricament n'hi havia hagut, però la legalitat no els emparava, i llavors optaven per crear estructures similars a les de les organitzacions no governamentals, però tenien moltes traves per funcionar amb normalitat. La nova llei permet reviscolar les cooperatives, però a petita escala. N'hi ha sobretot que gestionen polítiques de feines relacionades amb les cures i d'altres amb la gestió dels boscos.

El 2019, mentre treballava en l'últim projecte de les obres completes de Marx-Engels —s'han publicat 65 dels 114 volums previstos— va editar notes de lectura i comentaris de les llibretes de Marx en què va detectar un interès de l'autor per dos temes fins llavors poc comentats: el medi ambient i societats precapitalistes que s'autogestionaven.

— Els últims anys de la seva vida, a Marx li va interessar molt l'ecologia i la sostenibilitat en relació al sistema capitalista. Vaig explorar aquesta tesi al meu primer llibre, La naturaleza contra el capital [2017; en castellà a Bellaterra Ediciones], i més endavant hi vaig aprofundir a Slow Down. Una nova manera de viure [2022], on estudio el canvi climàtic a partir de la crítica ecològica de Marx al capitalisme. Marx va treballar molt durant l'última etapa, però va publicar poc, i aquestes llibretes que vaig poder llegir, transcriure i editar em van permetre reconstruir l'autor des d'una perspectiva diferent, posant l'èmfasi en el medi ambient i en aquestes societats precapitalistes que li van cridar l'atenció.

Parli-me'n una mica.

— A Marx li va interessar estudiar societats no occidentals o precapitalistes. Els mir russos en són un exemple. Eren petites societats centrades en l'agricultura on no hi havia propietat privada, sinó col·lectiva, i on la producció també era col·laborativa. Durant molt de temps es van autogestionar. Eren un model d'economia sostenible. Marx va arribar a escriure que aquestes comunes podrien ser la base d'una futura revolució socialista. Els soviets van posar-ho en pràctica a gran escala i des d'una perspectiva estatal. Aquesta és la gran diferència. Marx parlava d'una relació més harmònica, a una escala més petita.

Com poden conviure les economies a petita escala en un món cada vegada més globalitzat?

— És una bona pregunta, perquè tenim problemes globals que cal resoldre globalment, com ara la crisi climàtica. I necessitem grans tecnologies i grans infraestructures com els transports públics o internet que s'han de gestionar també a gran escala. Els canvis en estructures petites podrien ser un primer pas per arribar a una transformació més àmplia socialment. En ple segle XXI, cal poder continuar imaginant noves maneres de canviar la societat des del socialisme. Ara mateix estic treballant en un assaig sobre les connexions entre els canvis a petita escala i els canvis estatals. L'estat ha de ser crucial a l'hora d'aplicar el decreixement.