Llegim 17/09/2021

Julia Navarro: "En la societat de les llibertats cada cop ens autocensurem més"

4 min
L'escriptora Julia Navarro

BarcelonaDes que va publicar, amb una gran repercussió entre els lectors, La germandat del Sant Sudari (2004), poc després de fer 50 anys, la llavors periodista Julia Navarro va aconseguir fer realitat un dels somnis que tenia de petita: guanyar-se la vida escrivint novel·les. Gairebé dues dècades després, i amb set novel·les més publicades, l'última de les quals és De cap lloc (Rosa dels Vents, 2021), l'autora madrilenya continua sent un dels grans bestsellers de Penguin Random House. Els seus llibres superen els cinc milions d'exemplars venuts i es poden llegir en una trentena de països. Movistar+ va estrenar fa uns mesos una sèrie de televisió basada en Digue'm qui soc. Qui s'amaga, però, rere la cuirassa d'èxit de l'escriptora?

Dues de les seves passions òbvies han sigut el periodisme i la novel·la. N'hi ha una de més subterrània, la dansa.

— Sí. M'hauria agradat ser ballarina. De petita m'encantava el ballet clàssic, però, a diferència d'ara, no hi havia tantes escoles com ara que n'ensenyessin, i era més difícil viatjar a altres països per quedar-s'hi una temporada. El que de debò hauria volgut era marxar a Londres a estudiar dansa clàssica.

Però no va poder ser...

— No. Una professora de l'institut on anava em va animar a escriure ficció. Treia molt bones notes en les assignatures de literatura, art i història. Tenia traça per a les humanitats, i era el que més m'interessava.

¿A casa seva van acceptar que es decantés pel periodisme?

— Vaig tenir la sort immensa de rebre una educació en què la llibertat i la igualtat eren importants. El periodisme, al qual vaig dedicar 35 anys –des de la premsa escrita fins a la ràdio i la televisió–, ha sigut una gran escola de vida. I m'ha donat l'oportunitat d'acumular una gran quantitat d'experiències. El problema és que quan el periodisme t'apassiona hi dediques cada hora del dia. No és una feina amb horaris de funcionari.

Així i tot, va acabar trobant el temps per escriure La germandat del Sant Sudari.

— Compaginar el periodisme amb l'escriptura de les novel·les passava factura a la meva salut. Vaig tenir la sort de poder allunyar-me'n en un moment en què l'ofici començava a canviar. Creixia el periodisme de trinxera, alineat amb un partit o altre. La meva manera de pensar no és des de la militància. A més, el populisme va irrompre als mitjans, i es van començar a frivolitzar fets importants.

Precisament un dels dilemes ètics d'aquesta nova novel·la, De cap lloc, té a veure amb la divulgació periodística d'una amenaça terrorista.

— El debat moral a les redaccions dels mitjans és un dels tres temes que tenia al cap quan vaig començar a escriure el llibre. Si es difon una amenaça terrorista, ¿estem fent-ne propaganda? Si no ho fem, ¿fins a quin punt estem vulnerant el dret a saber dels ciutadans?

Quins eren els altres dos temes?

— El problema del terrorisme jihadista a Occident: acabem de commemorar el vintè aniversari dels atemptats de Nova York, i des de llavors hem vist atacs terribles a França, Bèlgica, Alemanya... i, esclar, a Madrid i Barcelona.

Bona part de l'acció del llibre transcorre a Brussel·les.

— És la capital d'Europa, un lloc altament representatiu, on hi ha totes les institucions.

El tercer tema que tenia al cap, quin era?

— Volia reflexionar sobre les migracions. La història de la humanitat és una història de migracions. Els últims anys, guerres com les d'Iraq, Síria i l'Afganistan han provocat èxodes massius, que se sumen a les migracions des de l'Àfrica. Mai no abandones el teu país per gust, sinó per situacions de pobresa, violència i conflictes armats. Aquesta gent marxa, deixant tot el que tenia, i arriba a societats que tenen altres codis de conducta i tradicions...

Dos dels personatges principals són nascuts al Líban: l'Abir veu com l'exèrcit israelià mata els seus pares per error i jura venjar-se'n; el Jacob acaba vivint a Tel Aviv i treballarà per defensar un país, Israel, amb el qual no s'acaba de sentir còmode.

De cap lloc és una novel·la sobre el desarrelament. Ni l'Abir ni el Jacob se senten integrats, arrosseguen la seva condició d'estrangers allà on van. L'Abir acaba a París, amb els seus tiets, que l'eduquen en el rigor religiós i els costums més conservadors. Mai no acaba de ser francès, però tampoc del lloc d'on venien els pares. Europa no ha sabut integrar cultures com la musulmana. El xoc entre uns i altres no es pot negar. Així i tot, tinc la sensació que se'n parla més aviat poc. En la societat de les llibertats cada cop ens autocensurem més.

La novel·la aborda també com podria canviar el paper de la dona en comunitats musulmanes instal·lades a Europa.

— La Nora paga un preu altíssim per arribar a ser ella: ha de triar entre la família i la seva vocació. La mare d'ella, que va tapada dels peus al cap i porta hijab, tot i que se sent incapaç de trencar amb el marit i amb la religió, necessita donar-li suport. Al llarg dels segles, les dones hem sigut propietat d'altres. Arribar a decidir nosaltres ens ha costat molt. Estem acostumades a lluitar per eixamplar els nostres espais de llibertat.

Com a escriptora, ¿se sent més reconeguda ara que quan va començar a publicar?

— Sí. Quan vaig debutar vaig notar la mirada condescendent del paternalisme i el masclisme. Per què els meus llibres només podien interessar a les dones? Per què creien que només escrivim sobre l'amor, els ocellets i les flors? Per sort, aquesta mirada despectiva cap a la literatura escrita per dones ha anat canviant. Ara el món literari és més obert i més plural. Em sembla una bona notícia.

stats