Literatura
Llegim / Entrevistes05/04/2023

Juana Dolores: “La Moreneta és una icona pop del meu país. I m'interessa molt més que Kim Kardashian”

Poeta, actriu i dramaturga. Publica 'Rèquiem català'

Barcelona"Qui recuperarà l'espasa i l'escut d'aquest país?", es pregunta Juana Dolores Romero Casanova (el Prat de Llobregat, 1992) al seu segon llibre, Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella, publicat per Edicions Poncianes. La poeta, actriu i dramaturga hi invoca l'ànima catalana amb la voluntat de renovar-la: cal deixar enrere el victimisme i abraçar el poder transformador de la creació artística. En un dels textos afirma que som un "poble de pobles" "dissortat / per / falta / de / valors sentimentals / coses boniques". La Moreneta és una d'elles.

Dius que t'apassionen poetes místiques com Sor Juana Inés de la Cruz i Santa Teresa de Jesús. Aquest Rèquiem és un primer pas d'acostament al misticisme?

— En realitat ja hi era a Oració, l'últim poema de Bijuteria [2020]. Quan vaig guanyar el premi Amadeu Oller encara no l'hi havia inclòs. Vaig accedir a publicar el llibre si l'incloïen. A la primera obra de teatre, Massa diva per a un moviment assembleari [2020], també hi ha un monòleg sobre Déu al final, i una cita de sant Mateu. L'escriptura permet acostar-me a allò que és màgic.

Aquí trobem el Gènesi: "Sigues fecund i prolífic [...] Sortiran reis de les teves entranyes".

— A la Bíblia hi ha textos meravellosos. És un dels grans llibres de la història de la literatura universal. El sentiment de comunitat queda plasmat en molts textos del Nou Testament que d'alguna manera nosaltres encara conservem.

El teu contacte amb la Bíblia ve de lluny, llavors?

— Sí. La primera vegada que em vaig exposar en públic i que vaig llegir alguna cosa en veu alta va ser el dia de la meva confirmació.Vaig fer la comunió com molta altra gent, però no em semblava bé quedar-me en la idea de fer-la pels regals, i anys després vaig decidir confirmar-me. El dia de la missa necessitaven algú que llegís uns passatges de la Bíblia i m'hi vaig oferir. El text era molt bonic, i el vaig llegir a l'església de sant Cosme, que és nova, però que a mi em semblava també molt bonica.

Cargando
No hay anuncios

Recordes de quin llibre era, o el passatge en si?

— No. No me'n recordo i em fa molta ràbia!

Per què escrius?

— Em prenc l'escriptura com un acte de fe. No ho faig des d'un punt de vista professional. No crec que l'art s'hagi de professionalitzar.

Així et sents més lliure, potser?

— La figura de Déu –o dels déus, perquè m'agrada molt el món mític– és contraposada al capitalisme. Tenim una herència cristiana... i sovint ens volem desprendre d'ella perquè la trobem conservadora. O moralista. Jo no crec que sigui moralista, sinó que expressa uns valors morals. Jo hi crec, en la moral. Si construïm una nova moral estem construint una nova cultura catalana i una nova societat.

Cargando
No hay anuncios

Deixa'm que insisteixi una mica en la idea de llibertat. En quin lloc es troba, aquesta noció, en relació amb l'individu i als vincles amb la societat?

— L'individualisme neoliberal ens ha alienat i ens impedeix no només organitzar-nos com a col·lectiu, sinó entendre'ns com a tal i, per tant, deixem de veure'ns com a classe, país i nació. La meva llibertat creadora com a poeta la poso en relació amb els meus deures envers el meu poble.

Tenim drets, però també deures. Ho recordes al llibre.

— La llibertat no és el que ens han venut. No són zero límits. No és un todo vale. La llibertat són els millors límits, els més meravellosos, els que fan que tota una comunitat pugui viure de la millor manera possible i permeten respectar la individualitat de cadascun dels seus ciutadans.

Al Rèquiem reclames "custodiar / la bellesa i la tragèdia / xiuxiuejades".

— Hi ha un paral·lelisme entre el Rèquiem català i el meu propi rèquiem. Quan vaig escriure aquest text estava molt trista. Vaig entendre que la meva crisi personal era també literària i social. No sabia si moriria o ressuscitaria, quan acabés el Rèquiem. Finalment, he aconseguit identificar-me amb aquesta nació catalana, que per a mi és femenina. Ressuscitant jo, l'he ressuscitat a ella també.

Cargando
No hay anuncios

Quina és la principal virtut, de Catalunya?

— El mestissatge. Catalunya ha estat i segueix sent el motor revolucionari de l'estat espanyol a nivell cultural, polític i social. Ara mateix no ho volem veure o no ho apreciem.

Per què?

— Estem submergits en un victimisme i una queixa constants. Però això no és una particularitat de Catalunya, sinó de les esquerres en general.

Vas créixer encara a la Catalunya pujolista. El 2003 va començar a governar el tripartit format pels socialistes, Esquerra i Iniciativa... Quan vas desenvolupar una consciència política?

— Estic polititzada des dels 12 anys. Soc indepe des de primer d'ESO. En aquells moments la independència era una cosa impossible, que ningú es prenia seriosament. Em vaig polititzar a través del sector més llibertari de l'esquerra independentista. Vaig ser molt crítica amb el tripartit, i amb els governs de Catalunya en general... M'hauria agradat viure l'època del PSUC, però ho hauria passat molt malament veient com s'ensorrava i la cagava. Soc una mica setantera, ideològicament i estèticament. Bec de les performances feministes dels anys 70, sobretot escènicament. Potser estic una mica antiquada, però, bé, també vivim en un país on la transició no va existir.

Cargando
No hay anuncios

Tens la nostàlgia dels millennials sense ser-ho.

— Una mica sí que ho soc, eh? Tinc una nostàlgia ideològica que ve d'una doble mutació antropològica: en primer lloc, la que augurava Pasolini i que es va donar amb l'entrada de la televisió; en segon lloc, la que hem viscut més recentment, la digital. Tot això ha anat en detriment d'una certa ideologia d'esquerra. Així ho penso. Soc nostàlgica d'un passat que no vaig viure.

Estem en un moment de desmuntatge de la idea de nació i també de constatació de la toxicitat de l'amor romàntic. Són dos conceptes connectats històricament: neixen a finals del segle XVIII.

— Entenc el nacionalisme com una exaltació de la pròpia nació. El Romanticisme va ser una exaltació del jo i del seu patiment, en contra de la racionalitat i del fracàs del projecte il·lustrat. No crec que el Romanticisme sigui el contrari a la Il·lustració. Em sento romàntica i il·lustrada alhora. En relació a l'amor romàntic... jo hi he estat molt crítica. També amb l'etiqueta de desconstrucció. No crec que ens haguem de desconstruir, sinó que ens hem de polititzar més. Tota aquesta jerga em sembla de podcast.

Tornant al llibre, escrius que glamur és "una alteració escocesa en la grafia i en la pronúncia del terme anglès grammar". El glamur és gramàtic?

— Em vull reapropiar del glamur. L'hem atribuït a les influencers, a les celebrities i les famoses, i no cal donar-los més importància del compte. Britney Spears no da para más. Jo puc ser glamurosa reivindicant la nació catalana. Per això em proclamo celebrity catalana al llibre. Faig una mica d'ironia de mi mateixa, sí. També penso que la feminitat ha estat menyspreada i ridiculitzada pel boom feminista. Vull recuperar el glamur anant al significat de les paraules. Hem de tornar al text. La feminitat té alguna cosa màgica i fascinant. Et pot camelar.

Cargando
No hay anuncios

I la masculinitat?

— Només la feminitat té poder de seducció. La masculinitat, no en té cap.

Però poder sí que n'ha tingut i en té, la masculinitat.

— Tothom té una part masculina i una de femenina. Aquesta capacitat que tinc d'expressar-me i de no tenir por de dir el que penso és molt masculina. No sempre ha estat així: a vegades la seguretat se m'ha esquerdat a causa de la meva feminitat.

Quan t'ha passat?

— Em va passar després de la primera entrevista que em van fer a Núvol [maig del 2020]. La situació em va superar. Vaig caure en una depressió.

Cargando
No hay anuncios

D'aquella entrevista, se'n va parlar molt. Vas aparèixer de cop i volta: vas guanyar admiradors, però també detractors.

— Em van fotre molta canya política, a més. Es va creure que en aquella entrevista atacava l'esquerra independentista sense tenir-hi cap mena de vincle polític o militant. Em va fer molt de mal. També em va fer mal veure com la literatura catalana no m'acabava de rebre bé i em criticava per les meves idees. Em van dir massa vegades espanyola fins que m'ho vaig creure.

El sistema literari t'acostuma a rebre amb indiferència.

— Vaig notar un xoc de classe molt fort i de cultura, perquè la majoria d'escriptors i artistes amb els quals he tingut alguna mena de contacte tenen un suport familiar... o almenys les famílies són conscients del que estan fent els fills. De cop i volta em vaig trobar que havia entrat al món que havia odiat. No sabia com ubicar-me, no sabia si havia de ser complaent, simpàtica i encantadora, o...

Més aviat vas anar cap a l'altre extrem, oi?

— A Twitter puc enviar algú a la puta merda per ser de dretes. I puc enviar a la puta merda algú en un seminari mentre jo soc la profe si em diu que les classes treballadores mai s'han ocupat de la cultura. Però en l'àmbit personal, no soc una persona antipàtica. La gent se sorprèn que sigui tan propera.

Cargando
No hay anuncios

De tant en tant encara es torna a dir que la cultura catalana és burgesa i s'associa les classes treballadores amb el castellà.

— La burgesia no és només una classe. És una cultura. Una actitud. La burgesia catalana sempre s'ha encarregat que les classes treballadores no tinguessin gaire accés a la cultura. Això ha tingut una gran repercussió en les classes treballadores.

Per què et va costar tant encaixar? Havies estudiat a l'Institut del Teatre, vas començar estudis literaris a la Universitat de Barcelona i coneixies el món cultural.

— Des del primer moment se'm va llegir com una xarnega integrada. I això sí que no. Sempre he estat catalana.

Al final del llibre hi ha una sessió de fotos on apareixes amb la senyera pintada damunt del cos i amb una estàtua de la Moreneta. És una imatge paròdica?

— De cap manera. No hi ha gens de paròdia, en la meva obra. La Moreneta és una icona pop del meu país. I m'interessa molt més que Kim Kardashian.