A finals de maig, Núvol va publicar una entrevista que va esvalotar Twitter i el món literari català. L’entrevistadora era Clàudia Rius, una de les millors periodistes joves del país, i l’entrevistada era Juana Dolores Romero Casanova (el Prat de Llobregat, 1992), la poeta i actriu que ha guanyat el Premi Amadeu Oller de Poesia 2020 amb un llibre titulat Bijuteria.

Llegida per l’estratosfèrica xifra de 100.000 usuaris, l’entrevista va convertir la Juana Dolores en un fenomen. Les seves opinions sobre llengua, classe treballadora, feminisme, qualitat literària, sexe, estètica i revolució van fer que molts hi diguessin la seva -a favor i en contra-, que s’enfilés el seu nombre de seguidors a les xarxes socials i que les expectatives per llegir el seu debut es disparessin. Atents, els editors de Galerada ho han aprofitat i n’han avançat la publicació, prevista inicialment per a la tardor.

¿ Bijuteria està a l’altura de les expectatives generades? Per a mi la resposta és claríssima: no hi està. Quan dic que no hi està vull dir que no destaca respecte dels llibres d’altres joves poetes catalans que cada any passen desapercebuts, sense que ningú els dediqui ni una menció: no és més original, ni més retòricament resplendent, ni s’hi fa una proposta formal més singular i atrevida. O sigui que no: la de Juana Dolores Romero Casanova no ha estat una de les entrades de cavall sicilià més espectaculars de la recent literatura catalana perquè les entrades de cavall sicilià es fan amb llibres i no amb entrevistes.

I tanmateix, el lector de Bijuteria no ha de llegir-ne gaires poemes per adonar-se que aquí hi una escriptora ja prou feta, una autora que té coses a dir -i qui diu dir diu cridar, expressar, pensar, escopir o llançar incendiàriament- i que té prou bagatge intel·lectual i lector per mirar de dir-les de la manera que li plau. De quina manera li plau? Doncs amb una barreja de contundència -hi abunden els versos de caire aforístic- i de desimboltura histriònica, d’afany escrutador i reflexiu (sobre assumptes com la classe, el gènere, la memòria, la identitat) i d’estridència bel·ligerant i exhibicionista. “La bellesa m’hostieja totes les teories - per què / l’intent si el desvergonyiment de la nit?”

Més enllà de la reivindicació d’uns paisatges i un esperit icònicament “proletaris”, el tema nuclear de Bijuteria és la pugna pertinaç i agressiva de la persona poètica, que es correspon amb la personalitat de l’autora, per assolir una forma plural, contradictòria i pletòrica d’autenticitat, és a dir, de ser en el món, i de relacionar-se amb la bellesa i amb les violències del món, d’una manera pròpia, sense sotmetre’s a les inèrcies de les morals imperants ni a les exigències de les ideologies hegemòniques. Ella ho diu així: “sacsejar-me l’odi / fins a escampar els aldarulls del meu nom, reclòs / sota les llambordes de la Història”.

Vistositat verborreica opaca

Bijuteria té alguns dels defectes habituals en els llibres dels poetes joves (i dels no tan joves, en realitat): una propensió a la grandiloqüència d’eslògan -“Una dona fa de la seva incorrecció / el preu més alt de la revolució”-, unes tries formals que queden poc justificades des d’un punt de vista significatiu -quasi tots els poemes són, a consciència, en prosa retallada-, una gratuïtat verbal i imaginística que dona versos d’una vistositat verborreica opaca i poc expressiva, per exemple quan diu coses com “unglejo / els padrastres mentre maquino l’orgasme / industrial”.

En tot cas, Bijuteria també té virtuts poc freqüents en els llibres dels poetes joves: sentit del ritme, capacitat per expressar idees agressivament suggestives (“En femení, / m’he cosit l’entrecuix amb la veritat a dins”) o per fabricar imatges d’una força plàstica i alhora existencial (“l’origen / és un forat negre / xop de Déu”), la capacitat de convertir el territori del poema en un espai on tot hi té cabuda -el desfici metafísic, el malestar social, l’ardor sexual, l’exposició íntima, la batalla ideològica-. Més interessant que rodó, desigual, impertinent amb gràcia, Bijuteria no està a l’altura de les expectatives que ha generat però, com sol passar, és més culpa de les expectatives que del llibre.