Juan Tallón: "La feina intoxica la nostra vida sencera"

BarcelonaVesteix un jersei tan gris com els seus cabells mentre parla amb calma, com si el que està a punt de dir fos una qüestió de vida o mort. Juan Tallón (Vilardevós, 1975) acaba de publicar Mil cosas (Anagrama), una novel·la esgarrifosa a causa de la gran quantitat de realitat que conté. Si en altres llibres de l'autor hi abunden la metaliteratura i la derrota, en el cas de Mil cosas –protagonitzada per una parella amb un fill que no pot conciliar feina i vida familiar– es tracta d'una derrota col·lectiva.

¿És més probable cometre una estupidesa com la que passa a la novel·la en una gran ciutat que a Vilardevós?

— Sí, per començar a Vilardevós no hi ha nens [riu]. Els llibres de la gran ciutat són els llibres de la gran ciutat, amb la vida contemporània alienant, que se cenyeix als espais urbans on hi ha molta gent subsistint amb les seves feines, anant d'una banda a l'altra, hiperconnectats i profundament distrets. La gent ja no para atenció perquè reben desenes i desenes d'estímuls des de tot arreu, des de tots els angles, i intenten atendre'ls tots. En una zona rural no hi ha hiperestimulació. El concepte de pressa, el concepte de temps, és molt diferent en un espai urbà que en un espai rural.

¿Aquest problema s'ha accentuat a la dècada actual?

— La humanitat sempre accelera. Vivim obsessionats amb la velocitat, amb arribar abans als llocs, amb fer les coses de la feina com més aviat millor. Al segle XIX la industrialització va fer un salt qualitatiu amb l'abast de la velocitat de les coses, el segle XX hi va aprofundir encara més i al XXI la irrupció d'internet, on tot pot ser aparentment resolt mitjançant un clic, és l'expressió màxima de la velocitat. Només ens falta teletransportar-nos. L'acceleració va molt més enllà de la velocitat de fer les coses com més aviat millor, també té a veure amb els índexs socioeconòmics. Necessitem accelerar per incrementar la productivitat i els beneficis. Estem absolutament trasbalsats per la velocitat de les coses.

El fet que visqui a Ourense, una ciutat petita, és un intent de fugir de tot això?

— No en primera instància. Vivia a Ourense perquè les circumstàncies de la meva vida m'hi van portar. Allà tenia la meva feina i després hi tinc la meva família. Abans de tenir la família vaig pensar que potser seria interessant viure a Madrid. De fet, vaig viure un any a Madrid. Però vaig tornar a Ourense i no em vaig penedir en absolut d'aquesta decisió. Vaig arribar a la conclusió que per fer el que jo feia, que era viure de l'escriptura, tindria molta més tranquil·litat i temps si ho feia des d'Ourense que si ho feia des de Madrid. Ara soc molt més autoconscient de la conveniència de portar una vida en una ciutat de 100.000 habitants, on hi ha molt poques coses que em distreguin. Quan vaig a Barcelona o a Madrid, on tinc molts amics de la meva generació, em distrec i em disperso molt més.

Els seus llibres sempre els signa a Vilardevós, el llogaret gallec on va néixer.

— És el menys fictici que conec quan agafo el verb ser. Soc espanyol? Sí. Soc gallec? Sí, també soc gallec. Però són conceptes massa abstractes. Ser de Vilardevós per a mi és ser una cosa molt més específica, una cosa que jo puc explicar millor. Els primers 18 anys de vida al poble em van modelar definitivament. Són definitius per establir el motlle del teu caràcter, de la teva actitud davant del món, del teu sentit de l'humor, de la passió per explicar. Tot això ho atribueixo al fet de ser de Vilardevós, és el més autèntic. M'ha donat molt ser d'allà, i l'únic que jo puc fer per a Vilardevós és recordar-me a cada llibre d'ell i deixar-lo com l'última línia de totes les novel·les.

¿Mil cosas sorgeix de manera improvisada per algun fet que li va passar?

— Estava escrivint un altre llibre, però l'origen no és una experiència personal. És una experiència social com a ciutadà que observa com vivim alienats, amb la necessitat de fer coses i consumir constantment. Quan no produeixes o consumeixes t'has de sotmetre a la infinita oferta de l'entreteniment. El que demanen de nosaltres és que entrem en acció, encara que només sigui estar asseguts a casa manipulant el telèfon mòbil. El que sembla que és inadmissible és la quietud, la tranquil·litat, la inacció i la mandra, que té tan mala premsa. Com a espectador veig que estem perdent una mica el cap, que portem un estil de vida que condueix a errors garrafals perquè hem perdut la capacitat d'estar atents a les coses. I això és el que els passa als protagonistes de la meva novel·la. De vegades, per pensar la realitat cal ficcionar-la.

Un dels escenaris de la novel·la és la redacció d'una revista. Vostè va ser periodista i coneix de primera mà les redaccions. ¿Els mitjans de comunicació li semblen un exemple clar dels mals de què estem parlant?

— El periodisme és una disciplina en la qual el temps ha anat arraconant el redactor. El periodisme poques vegades es pot prendre les coses amb calma. Una redacció és una olla al foc. Sempre és al foc. La redacció funciona bé per exacerbar el ritme del dia. A més, en un dia del tancament mensual de la revista. Sempre hi ha moltíssimes coses i només a l'últim segon s'encarrilen. Veus els companys i sembla que tots estan trasbalsats. M'interessava aquell personatge.

No només és el dia de tancament del número mensual de la revista. També és l'últim dia abans que els protagonistes se'n vagin de vacances.

— És rellevant aquest moment perquè el fet mateix que les vacances siguin l'endemà fan de la vigília un dia entusiàstic. Tendim a pensar que ja està tan a prop que podem gairebé passar per sobre del fet que aquell darrer dia encara cal treballar. L'encares amb un estat d'ànim molt diferent. El dia de vacances és la veta de llum cap a la qual et dirigeixes en una jornada que és, d'altra banda, aclaparadora. De fet, cada cop es veu més lluny el dia de les vacances. La novel·la també va de com la nostra feina ho ocupa tot. O, almenys, de com la feina infecta o intoxica la nostra vida sencera.

¿El Juan Tallón escriptor ocupa molt d'espai a la seva vida?

— Sí, però en el meu cas la relació amb l'escriptura no és tant de feina com a l'hora d'entendre una relació laboral. És una relació més hedonista. Escriure m'exigeix esforç, pensar, descartar, però és profundament plaent. Aleshores no molesta, no pertorba. I sí, l'escriptura és el centre de la meva vida, sempre ho ha estat, fins i tot quan jo estava molt lluny de poder-ne viure. I, quan dic viure de l'escriptura, em refereixo a sumar literatura més col·laboracions periodístiques. Quan jo era estudiant i volia ser escriptor per a mi això ja era el centre.

En canvi, la relació amb el periodisme va ser més conflictiva.

— Els pitjors anys de la meva vida van ser els tres últims que vaig treballar en una redacció [a la d'El Progreso]. I mai no me n'oblido. Tots tenim una relació semblant amb el periodisme. Tenim una idealització de com ens agradaria fer les coses que xoca amb la realitat de com les fem al final. Com si no existissin en realitat les condicions ideals per exercir el periodisme. Sempre hi ha alguna cosa que mina el teu entusiasme, la teva vocació, que no obstant resisteix perquè la teva vocació és molt poderosa, però el desencís és inevitable.

Això és el que el va fer canviar de vida?

— Vivia en unes condicions molt penoses que, a més, m'havien allunyat de la literatura perquè no tenia temps de qualitat per escriure i amb prou feines per llegir. Quan vaig tenir una oportunitat per fer una altra cosa no vaig dubtar. Me n'he d'anar. He d'abandonar aquesta redacció perquè acabarà amb mi. I vaig deixar el diari.