J.M. Fonalleras: "La pandèmia ens ha fet compartir la mateixa vivència a tots i alhora"

Barcelona"He estat a prop d’una persona que té el virus (ara ja té anàlisis negatives, és a dir, això es cura) i m'he d’estar a casa 14 dies", escrivies a principis de març a El Periódico, poc abans que tot el país s'hagués de confinar per la pandèmia.

Vaig haver de fer el mateix confinament que tothom, però amb les dues setmanes extra del principi. Jo no el vaig arribar a tenir, el virus...

De la teva experiència a prop del covid-19 en vam poder llegir la sèrie d'articles, però també el poema Sarabanda de l'any vint, inclòs a L'estiuejant. Escrius que allò que "era llunyà, / i fins i tot exòtic" es va acomodar "com ho fa l'aigua al vas / en cases i carrers". I també: "El dibuixen / enorme, com un monstre, / perquè ens fem el càrrec / del dolor que s'amaga / en una petitesa / tan gran, inconcebible".

És el poema més llarg del llibre. Hi serveix de xarnera, entre una part inicial més efusiva i una part final elegíaca, de trencament. Durant el confinament vaig voler buscar el que era essencial. Vaig tenir, com tothom, moments de deseiximent total, d'astènia, de no tenir ganes de fer res.

Parles d'"un punt mort històric". Són paraules d'una astronauta que es diu Christoforetti i que apareixen al poema.

Hi vaig arribar gràcies a una de les meves filles. Em va passar un enllaç on diversos astronautes, que portaven molt més temps confinats a les estacions espacials, explicaven les seves experiències. El que defineix millor el que estem patint és la universalitat i simultaneïtat. La pandèmia ens ha fet compartir la mateixa vivència a tots i alhora.

Llegint els dos llibres m'ha fet efecte que feies balanç de la vida a través de moments importants, d'alegria i de tristesa, també d'il·luminació artística. A tots dos els uneix això.

Està ben vist. L'any de la pandèmia m'ha permès entrar en els instants decisius del que he viscut. Formalitzar-los en poemes o en textos en prosa m'ha permès allunyar-los de les meves experiències íntimes. Exposo un seguit de materials de tristesa i de joia que són meus però podrien ser d'altres. Soc una mica hipocondríac, i la possible desaparició –no immediata, espero– m'ha fet mirar cap a tots aquests moments que explico.

Feia cinc anys que no publicaves res, concretament des de La sala d'estar és un camp de futbol (Ara Llibres, 2015). Aquesta doble tornada ha estat sorprenent.

No sé si un autor es pot entendre des del punt de vista de construir una carrera. Ara convé això, ara allò altre... Jo no funciono així, no preveig res. Vaig a batzegades.

Això et deu donar una gran llibertat. Per exemple, per atrevir-te a fer poesia.

La meva educació literària està fonamentada en la poesia. No vaig estudiar català a l'escola, i quan vaig matricular-me a filologia va ser per aprendre a escriure'l. Allà vaig entrar en contacte amb autors i estudiosos de la poesia com el Salvador Oliva, la Dolors Oller i el Narcís Comadira. Escriure L'estiuejant m'ha servit per experimentar tot allò que sabia a nivell teòric. Pots anar a fer conferències sobre el poema com a artefacte literari, però quan proves d'escriure'n un t'adones que és diferent.

La divisa del llibre és de Joan Vinyoli, però hi apareixen també Carner, Amikhai, Riba, Comadira...

M'agrada aquella idea de Vinyoli: "Sóc un estiuejant / que pren el te i escriu postals i mira / la platja bigarrada, lluny de tot". Aquest és un dels estats d'ànim en què he escrit el llibre. També el poema que va fer Joan Ferraté quan va morir Carner: diu que Carner era aquell senyor que anava pel camp "i que, en tornant de donar un volt, / deia el que havia vist, a tots portant consol". El que jo busco és aquest consol, o trobar un sentit. Com Wordsworth, penso que la poesia és "emotion recollected in tranquility" [l'emoció recordada durant un moment de calma]. Al llarg de la vida vius moments fulgurants, expansius i especials. Com ho fas, per recuperar-los? Només des d'una certa distància aconsegueixes reviure l'emoció d'aquell moment.

Els poemes recorden persones estimades i viatges, i també l'impacte d'alguna obra d'art... aquest és el motor de Tot el que hi veig.

El meu pare era guia turístic. Un lector m'ha dit que en aquest llibre se sent acompanyat per un altre guia turístic, que soc jo, algú que li explica un recorregut vital i alhora d'observació.

Hi ha una mirada analítica i emocionada sobre obres com La tempesta, de Giorgione, o Vista de Delft, de Vermeer.

L'únic parèntesi que vaig permetre'm aquest estiu va ser un viatge a Holanda. Des de fa molt de temps tenia com a referents el Rijksmuseum i el Mauritshuis [on es pot veure el quadre de Vermeer], però no hi havia estat mai. He tingut una gran fascinació per l'art, que segons Rilke és "aquella bellesa que no és més que el preludi del que és terrible", però no soc un estudiós ni un acadèmic, i el meu llibre no és de crítica d'art. Soc un flâneur, algú que mira. No intento alliçonar ningú, explico el que vaig veient en l'interior dels quadres, els frescos, les estàtues i tot el que apareix al llibre.

Fins i tot trobem un text sobre la sèrie de quadres de Ferdinand Hodler sobre l'agonia d'una de les seves amants. Són retrats, però el seu cos recorda un paisatge.

En Hodler, la dona es converteix en un paisatge jacent. És com si aconseguís convertir un instant en un monument. En el meu cas em conformo en convertir aquests instants en una formalització textual que els fixi d'alguna manera, que en deixi constància.