Jordi Cabré: “En qualsevol novel·la el monstre que mates sempre és interior”

BarcelonaQuan Jordi Cabré va guanyar la 59a edició del premi Sant Jordi -la primera de la nova etapa a Enciclopèdia Catalana- amb Digues un desig, més d’un lector es va sorprendre. Des de Després de Laura, que havia estat finalista del mateix guardó el 2010, Cabré no havia donat a conèixer cap més novel·la, si bé ha publicat Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic, 2013) i Greatest hits. El gran éxito de vivir (ED Libros) -sobre una de les grans passions de l’autor, la música-i ha coordinat l’interessant llibre col·lectiu El canvi cultural a Catalunya (Pòrtic, 2015). L’espera ha valgut la pena: Digues un desig és un artefacte literari que funciona a un ritme impecable amb dues històries entrellaçades. A la primera, un escriptor d’èxit, casat i amb fills perd el cap per una dona més jove i més intel·ligent que ell; a l’altra, ambientada un dia de Sant Jordi del 2026, amb la Sagrada Família acabada, aquest escriptor descobreix que algú acaba de publicar un llibre signat amb el seu nom -una falsa autobiografia- en què explica detalls escabrosos de la seva vida. Es tracta d’un doble viatge cap a l’ànima corcada d’un home de mitjana edat que no es conforma ni amb el que té ni amb el que desitja.

Vuit anys sense novel·la és un parèntesi considerable, sobretot tenint en compte que la dècada anterior n’havies publicat quatre. Al final de Digues un desig dius que ha sigut “un part molt llarg i dolorós”.

He trigat tant a publicar perquè em vaig ficar en política, i és una feina que demana molta atenció. Sempre que acabo un llibre em buido. Amb Després de Laura [Proa, 2011] va ser així. Llavors va arribar la política, el procés d’independència de Catalunya i la gestió cultural. Per molt que volgués no em sortien les idees.

Però s’hi va posar.

Devia ser fa uns quatre anys. Com sempre, la idea inicial no ha acabat sent la del llibre. Al cap d’uns mesos de treballar-hi va canviar.

Com va anar?

Primer vaig recordar Manhattan, de Woody Allen, en què al principi parla del llibre d’una exdona que el deixa verd. Em va semblar que tindria gràcia fer una novel·la en què algú escrigués l’autobiografia del seu amant per fer-li mal. Aquesta variació em permetria ficar-me en el món de la psicoanàlisi i la identitat. Com que l’estructura del llibre avança a dos temps, s’ha acabat assemblant més a Melinda i Melinda, en què una de les protagonistes és més divertida i l’altra més depressiva.

És un thriller metaliterari.

El protagonista és un escriptor perdut i fascinat per una dona. Té un punt de mania persecutòria, un complex d’inferioritat... i és molt contradictori. A vegades pot dir que fa fred i a la següent frase diu que fa calor.

La part divertida la veig menys clara. A mi em sembla que aquest home pateix sempre.

Hi ha un component absurd i risible que acaba no sent cap broma. És una novel·la sobre com la ficció pot transformar la realitat.

I com la realitat transforma la ficció. És un joc de miralls constant, un dels llibres que cites és Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll.

És un malson claustrofòbic i ple de psicopaties. Alícia creix a través del malson i acaba aprenent que per fer-se gran no n’hi ha prou amb menjar una galeta, sinó que cal viure un infern.

El protagonista ho passa malament perquè s’obsessiona amb una dona més jove que treballa al MNAC. Un dels temes importants és la crítica a la masculinitat.

El protagonista es pot veure com un matxirul·lo prepotent que va lligant amb dones i que es creu el rei del món. Darrere d’aquesta façana hi ha una cara oculta, la que li comença a revelar aquesta falsa autobiografia que parla d’ell. Al principi nega que sigui real, però, a mesura que va investigant, la seva percepció canvia.

La jove del MNAC va a classes d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès, i l’escriptor li explica que els conflictes que cal resoldre en una novel·la no són externs, sinó interns.

La culpa mai és del drac ni de l’antagonista del personatge principal. En qualsevol novel·la el monstre que mates sempre és interior.

Ella vol ser escriptora. No triga a dominar-lo.

En aquest punt la meva intenció era invertir el mite de Pigmalió. Ella pot semblar l’estereotip de la dona perfecta, atractiva i intel·ligent. És com una escultura perfecta que ha pres vida, però el lector veurà que és ella qui esculpeix l’escriptor.

Juga amb confondre’s amb aquest autor d’èxit.

La novel·la perdia part de la gràcia si no hi posava part de mi. Aquest escriptor, que no té nom, igual que l’amant, se m’assembla físicament i comparteix part dels meus referents culturals. Ara, tinc la sensació que no soc masclista ni xulopiscines... i no he matat ningú!

Abans mencionava la importància de la psicoanàlisi. Un dels escenaris del llibre és Cadaqués. I una referència contínua és Dalí.

Cadaqués és el símbol d’un poble que és un somni. Dalí hi va tenir relació. Com que volia anar més enllà del realisme, em va semblar que el toc surrealista era important. Per això és una novel·la que dona importància a l’onirisme, hi ha descripcions de quadres de Dalí i el protagonista porta un rellotge aturat a les 6.57 h, la mateixa hora que marquen els rellotges dalinians. Un altre dels referents és La història interminable, de Michael Ende. Bastian també és capaç d’entrar al llibre, es converteix en un personatge que pot canviar aquell món on ha anat a parar. Tot depèn d’ell: quan el món de fantasia s’esmicola és perquè també ha perdut la capacitat d’imaginar.