Arnau Puig: “Joan Brossa ho feia tot amb mala llet”

El joc del fotògraf i el model: Arnau Puig posa per a Pere Tordera amb una elegant bata negra, dos mesos abans de publicar a l’editorial Comanegra el llibre Brossa, escarnidor, burleta. El seu estudi recorda el de Brossa, perquè també està ple a vessar de llibres. En una prestatgeria s’acumulen els targetons de galeries d’art, i entre ells crida l’atenció un retall amb el lema llatí Scripta manent (El que està escrit roman). Faltaven pocs dies perquè Arnau Puig fes 93 anys, i tot i que fa goig amb la bata, demana que també el retratin amb americana: “Brossa sempre volia sortir estropellat. Jo si puc vull anar a Palau”, bromeja per justificar el canvi d’indumentària. El comentari sobre Brossa, a qui va conèixer l’any 1942, quan encara ho tenien tot per fer, és menys anecdòtic del que pot semblar. Per a Puig, l’estropellament de Brossa correspon a una actitud dissident que no va perdre mai. “Ho feia tot amb mala llet, amb un rancor dadaista”, explica Puig. “Volia que les seves obres es fessin el Liceu, però volia ser un corc”, subratlla.

Després d’escriure sobre Brossa i Dau al Set en nombroses ocasions, a Brossa, escarnidor, burleta aborda el vessant més humà del poeta. “Per la nostra actitud en aquell moment preferíem veure-ho tot des de l’òptica de l’enfrontament, que aleshores en dèiem dadaisme”, diu Puig. “Va ser el meu amic -afegeix-, però ens vam barallar molt. La nostra relació no va ser plàcida. De paraula en les fotíem, i grosses, per interpretacions literàries i polítiques. Si li deies que Espriu estava bé, et deixava blau. Des del principi al final sempre va poder venir i jo sempre el vaig poder cridar”. En tot cas, Puig no abandona aquella visió combativa: “La meva presència en aquest any podrà ser xocant, en el sentit que sortiré per un altre lloc, ja m’hi he trobat. Uns anys després de la mort de Brossa es va fer una sessió d’homenatge a l’Ateneu on hi havia els experts en literatura analitzant la seva obra. Joaquim Molas va fer una anàlisi collonuda de Brossa, i quan va acabar em vaig preguntar on era Brossa. Li vaig dir que havia fet una anàlisi estructural, però que ell i el que l’havia anat conduint no hi era”.

També rebutja qualsevol intent d’edulcorar el seu llegat poètic, teatral i artístic, o de “falsificar-lo”: “Era un Fregoli”, afirma, i creu que després del centenari el seu llegat “dormirà” i més endavant se’n tornaran a fer noves lectures. “El vaig veure vuit o deu dies abans de la seva mort. Li vaig dir que no es podia queixar perquè fins i tot tenia un teatre al seu nom. Em va dir que sí, però que no s’hi feien les seves obres, i han continuat sense fer-les perquè no saben com. Potser les sabran fer d’aquí 10 o 15 anys”.

La cultura abans de la guerra

La primera fita més coneguda del treball conjunt de Joan Brossa i Arnau Puig, que també va fer d’actor per a les seves peces escèniques, va ser l’únic número de la revista Algol el 1947, llavor de Dau al Set, a la qual es van sumar Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats i Joan Ponç. Brossa va néixer set anys abans que Puig i havia viscut el clima cultural a la Catalunya d’abans de la Guerra Civil. També havia descobert el dadaisme i el surrealisme: “Brossa havia tingut la possibilitat de veure què feien els del grup Adlan, que més endavant serien els seus amics; i havia pogut visitar l’exposició logicofobista de 1936, tot i que no en vam parlar mai. Ell tenia una connexió abans de la guerra, jo no la tenia. Jo hi arribo en el context del franquisme, amb les meves inquietuds i el que puc trobar a les llibreries de vell. Ell havia pogut mamar aquella realitat, si més no flairar-la. Jo el passat el vaig rebre imprès, rònec, mentre que ell l’havia pogut viure”, afirma.

La Guerra Civil va causar uns estralls en la vida de Brossa que van provocar l’actitud rebel posterior de l’autor, que es va convertir en obra ell mateix: “Brossa fa la Guerra Civil com a soldat i pateix un accident a la vista. Després, per les circumstàncies familiars, que són molt difícils d’escatir, es torna un manta, perquè ha vist que després de complir amb totes les obligacions socials, li foten un recàrrec de dos anys més de servei militar per haver estat al bàndol republicà. Tot el que puguis fer no serveix de res en funció de qui mani, i Brossa ho va enviar tot a fer punyetes”, explica. “Tota la vida es va voler mostrar com un escarni en el seu context social nat”, explica el filòsof.

Quan encara no havien fet ni Algol ni Dau al Set, en la postguerra més dura, Puig ja troba les arrels de l’univers de Brossa: “Tenia un concepte rupturista respecte de l’entorn, conseqüència del seu passat recent i del dadaisme”, afirma, abans d’enumerar dos eixos més: “Té un concepte surrealista de la creativitat, que no és descobrir la bellesa, sinó el que ragi de dins. Hi ha una altra cosa que no veig que s’hagi subratllat gaire i que crec que ara sí que s’ha de fer, la seva profunda catalanitat: va optar per tenir un coneixement profund del català, com si volgués buscar unes arrels que no falsifiquessin. Jo també el vaig acompanyar i vam buscar classes de català clandestines”.