Leïla Slimani: «'Hippies' i colons són dues cares de la mateixa moneda»

BarcelonaNascuda a Rabat el 1981, Leïla Slimani va marxar a viure a París als 18 anys. Ha viscut en pròpia pell moltes de les coses que es deixen entreveure als seus llibres: és dona i mare, filla de pare marroquí i mare francoargeliana, es mou entre dues cultures, i l'han mirat amb recel per no ser d'aquí ni d'allà. Ja no viu a França. Després d’alguns atacs furibunds a les xarxes, se'n va anar a viure a Lisboa. El 2016 va guanyar el premi Goncourt amb Una dolça cançó (Bromera). Fa un parell d’anys va començar a endinsar-se en la història familiar amb El país dels altres (Angle), que transcorre entre la Segona Guerra Mundial i la declaració d’independència del Marroc, el 1956. Mireu com ballem, traduïda al català per Joan Casas (Angle / Cabaret Voltaire), és el segon volum de la trilogia, i transcorre als anys 60. Slimani hi explica la complexitat de la recent història del Marroc i, alhora, hi aborda qüestions com la identitat, la maternitat, la sexualitat, el sentiment de pertinença o desarrelament, les ànsies de llibertat i la por de perdre una certa i, segons com, falsa seguretat.  

L’Aïcha s’enamora del Mehdi quan ell li diu que vol escriure. Ella pensa que mai havia sentit un somni tan bonic, una ambició tan noble. Escriure és això?

— Encara ara em sorprèn quan algú em diu escriptora. Somiava ser-ho des que era petita, pensava que era la més apassionant de les vides, un somni impossible. L'Aïcha admira el fet que algú tingui la valentia d’expressar-se, i dir coses que són impossibles de dir en una societat com la seva. A més, el pare d’Aïcha és un home silenciós i fosc, i a ella l’eduquen perquè visqui en silenci, a callar i a no explicar gaires coses. I per això admira tant algú que vulgui expressar-se. 

Al primer llibre, l'Amine i la Mathilde, els pares de l’Aïcha, sobreviuen com poden en una finca àrida enmig del no-res. Ara tenen diners i, fins i tot, es construeixen una piscina. L’Amine diu que abans li deien moro de merda i ara li diuen senyor. ¿El racisme té més a veure amb els diners?

— No crec que es pugui comprar el racisme del Marroc amb el dels països d’Europa occidental, on les teories racistes afirmen que les persones que venen de l’Àfrica són menys intel·ligents i menys de tot. Esclar que al Marroc també hi ha racisme contra la gent negra, fins i tot contra la gent negra marroquina. Però no és el mateix. A l’Amine l’incomoda el fet de ser ric i burgès. Té por que li prenguin allò que ha aconseguit, i això el fa ser paranoic.  

¿A Europa hi ha més o menys racisme que anys enrere? ¿O ara el racisme s’expressa més desacomplexat? 

— És difícil de dir. Va ser bastant terrible com van tractar la meva mare quan va arribar a França, a finals dels anys 60. Tampoc no va ser gaire ben rebut el meu pare, que va estudiar a França i Espanya. L’insultaven. Segur que hem progressat respecte als anys 60, perquè som una societat més heterogènia, amb molts més matrimonis de diferents cultures... però, d’altra banda, la crisi econòmica, les xarxes socials i la incertesa fa que algunes persones busquin un enemic. I moltes vegades aquest enemic és l’àrab.  

Al Marroc que vostè descriu un marroquí ric es comporta amb la mateixa crueltat envers els pobres que els francesos amb els marroquins.

— Els historiadors descriuen aquell període com neocolonialisme, perquè als anys 60 i 70 la burgesia marroquina utilitzava les mateixes tàctiques i actituds que els colons. Van crear una estructura econòmica similar, es construïen grans cases, es compraven grans terrenys i tractaven als altres amb menyspreu i violència. Al Marroc no hi va haver una revolució després de la independència, com va passar a Algèria. Hi va haver una certa continuïtat, la sensació que els francesos havien marxat, però els marroquins continuaven fent el mateix que ells. 

¿És perquè no hi va haver un canvi de sistema polític? ¿Per la monarquia?

— En part, però també per com va ser el colonialisme francès, l'estratègia del qual va ser aliar-se amb la monarquia i amb l’elit marroquina. 

En aquest segon llibre parla d’una generació que, a diferència de l’anterior, pot estudiar i, per tant, té dret a somiar en un futur millor. ¿Es van fer realitat els seus somnis?

— Va ser una època molt emocionant. Tenien una doble cultura, la francesa i l’àrab, i l’oportunitat de construir un nou país. Tenien la independència, però alhora un règim que no els donava prou llibertat.

El 1965, Hassan II va reprimir les manifestacions, sobretot de joves que volien més educació, i va ordenar l’execució de centenars de persones. Va dir que no hi ha pitjor perill per a un país que un intel·lectual. ¿Va poder fer marxa enrere en l’educació del país?

— Els primers que van sortir al carrer a protestar van ser pares amb fills, perquè volien que es construïssin més universitats i més escoles. Va tancar escoles i no va invertir més en educació. Hi va haver un gran retrocés. Jo vaig néixer el 1981, i aleshores el 70% de la població no sabia llegir. Per tant, sí, va tenir èxit, va aconseguir anar enrere. Ara el 98% dels marroquins van a l'escola, però anem molt tard. 

Primer hi va haver els colons i després els hippies. Tenen alguna cosa en comú?

— Són les dues cares de la mateixa moneda. Els colons van arribar i van tractar els marroquins com a salvatges que no sabien res i, per tant, ells els havien de civilitzar, ensenyar-los a fer carreteres, a construir hospitals. Els hippies també consideraven els marroquins uns salvatges, però això els atreia i volien viure igual, sense res, i fer l’amor i fumar marihuana. 

La Mathilde se sent atrapada en el seu matrimoni, la Selma depèn dels amants per poder sobreviure. ¿L’Aïcha, que és de la generació següent i ha pogut estudiar, és més lliure?

— Què vol dir ser lliure? Crec que mai he conegut ningú que sigui lliure. Vol dir no tenir res a perdre, sacrificar qualsevol cosa per aquesta llibertat, i la majoria prefereix la seguretat, els diners, casa seva. Esclar que, en segons quins règims, els ciutadans no tenen llibertat, però no crec que enlloc hi hagi algú totalment lliure. A més, a les dones no ens han educat amb la idea de ser lliures, sinó de casar-nos, tenir fills, tenir cura dels altres, sacrificar-nos pels altres... Seria massa fàcil dir que les dones marroquines són unes alienades i les occidentals unes afortunades. Hi ha una connexió, una cosa molt universal, en el fet de mirar la nevera i veure-la com una bèstia que no deixa d’engolir i pensar en tots els milers d’àpats que hem hagut de preparar.