Care Santos: "Havia de tallar aquesta història d’amor tan increïble abans que acabés malament"

BarcelonaCare Santos (Mataró, 1970) ha tingut el privilegi de conèixer la història d'amor dels seus pares des dels inicis a través d'una riquíssima correspondència. Feia temps que la volia explicar i ara, quan finalment ha pogut accedir a les cartes, ho ha pogut fer. A L'amor que passa (Columna / Destino) hi ha poca ficció però molt d'ofici. L'autora d'èxits com Habitacions tancades (2011), Desig de xocolata (Premi Ramon Llull 2014), Diamant blau (2015) i El boig dels ocells (2023), i que també triomfa amb la novel·la juvenil, s'atreveix amb una història molt íntima i es pregunta de què ens enamorem realment.

No és la primera vegada que escrius sobre la teva família. ¿Ha estat més difícil perquè aquesta vegada eren els teus pares?

— Sí, ha estat molt difícil. A Diamant blau vaig escriure sobre l’àvia i la família materna, però allà hi havia molta ficció, perquè havia d’omplir moltes llacunes. Aquesta vegada hi ha poca ficció i més ofici, perquè he hagut d’escollir què explicar. I sobretot, perquè és un material molt sensible.

Sí, hi ha un moment que escrius que hi ha coses que no explicaràs. ¿Ha estat difícil deixar coses a fora?

— Sí. Sempre vaig voler escriure la història de com es van conèixer els meus pares. Com s’havien conegut i enamorat. Tots la coneixíem perquè l’explicaven sempre a casa. Fa un munt d’anys la vaig intentar novel·lar, perquè tot plegat és molt singular. En aquell moment, però, no tenia accés a les cartes i la meva mare encara era viva. Són dues coses que em condicionaven totalment.

Mentre era viva, la teva mare mai et va deixar llegir les cartes i tu no vas intentar-ho.

— No, no ho volia fer si ella no volia. Hi tenia dret, tot i que em feia molta ràbia que no me les deixés llegir. Eren seves i en podia fer el que volgués, fins i tot les hauria pogut llençar, com deia de tant en tant que faria. Era la seva intimitat. Era una dona molt reservada i suposo que revelaven coses que no volíem que sabéssim d'ella.

Va guardar les que va escriure el teu pare i les vas poder llegir. ¿Però, i les que va escriure ella?

— Les seves fa molts anys que les va llençar. Quan vaig néixer aquestes cartes ja no existien.

¿El fet que es coneguessin per carta fins a quin punt va marcar la seva relació?

— Els va marcar molt. Quan el meu pare va agafar el tren per venir a Barcelona amb la intenció de no tornar mai més a Sevilla, gairebé no es coneixien físicament. Només s’havien vist uns dies, però s’havien explicat tota mena de coses per carta. Era una bogeria absoluta.

En una relació que es construeix per carta, sempre hi deu haver el perill d’idealització...

— És la pregunta que faig a la novel·la i que tots ens hauríem de fer en algun moment a la vida, de què ens enamorem. L’enamorament és sempre forassenyat. Després, les raons per quedar-se segurament són més assenyades.

¿Ha canviat el concepte que tenies de l’amor?

— Ha canviat la concepció del pare. A les cartes era un home jove, tenia l’edat que ara té el meu fill. Si hagués estat el meu fill, li hauria dit que no fes res del que volia fer. Que anés més a poc a poc. El meu pare sempre tenia un posat molt seriós. Era molt assenyat i m’ha sorprès. Quan jo vaig néixer, ja era pare dels meus dos germans grans, havia acabat la carrera de medicina, parlava català i era un apassionat de Catalunya... He conegut un altre home.

I com és aquest home?

— Molt apassionat i molt ingenu. Tota la família ha descobert la seva història anterior, el que li va passar a Sevilla. Només ho havia explicat a la meva mare a través de les cartes.

Ha canviat el concepte que tenies del teu pare, però, ¿i el de la seva relació?

— Ha estat redemptor, perquè la història no va ser sempre tan bonica. Aquest enamorament tan inqüestionable del pare, el fet de llançar-se a la recerca del destí que havia escollit, la seguretat que valia la pena deixar-ho tot per la meva mare... Ha estat il·luminador. No només per a mi, també per a la família, perquè el pare va morir fa 35 anys i ja ningú recorda el que va fer. A vegades, les coses s’han de reviure per valorar que no sempre han estat com tu et pensaves que havien estat. He entès que moltes persones s’enamoressin d’ell. Era un seductor.

Hi ha més distància amb la mare.

— Era més freda però també més jove. El pare tenia les idees molt més clares perquè era més gran i tenia més experiència. La mare només volia casar-se amb un sevillano, que és també molt rocambolesc. Era una dona complexa en tots els sentits. No voldria que la novel·la es llegís com una manera de passar comptes amb la mare, seria una vulgaritat. A més, tampoc és una història sobre qui soc o la recerca de la identitat. Tanmateix, no tot van ser flors i violes i havia de deixar entreveure que amb la mare tot era més complicat.

La teva àvia tenia molts prejudicis contra els andalusos.

— La meva àvia va fer tanta campanya en contra com va poder. En aquell moment, hi havia molts prejudicis contra els andalusos, perquè era quan es van produir les grans onades migratòries. El meu pare sempre va estar molt orgullós dels seus orígens i jo de ser xarnega. Per a mi, aquesta dualitat ha estat molt important.

Buidant el pis, vas descobrir també que el teu pare havia escrit moltíssim però no havia publicat mai res. ¿Quin pes ha tingut això perquè tu t’hagis dedicat a escriure?

— M’emociona molt, perquè he acabat complint la seva vocació literària. Tota la vida el vaig veure escriure però he descobert moltes obres seves: poesia, novel·la... i encara no han acabat les sorpreses. L’altre dia vaig trobar una comèdia en tres actes que es diu Pa amb tomàquet. No crec que tingués ni temps ni interès en buscar un editor. En algun moment devia renunciar al somni de ser escriptor. Hi ha una carta on diu a la mare que quan tingui 35 anys escriurà una novel·la, perquè abans considera que no tindrà la maduresa necessària. Si s’hagués quedat a Sevilla, potser jo seria la filla del poeta Antonio Santos.

¿Per què decideixes no explicar la part no tan bonica?

— No era el moment. O, com deia Jordi Pujol, no tocava. Volia explicar la història de l’enamorament. En la presentació d’un llibre, li van preguntar a Pedro Zarraluki si la història acabava bé. Ell va respondre que totes les històries acaben malament: tot depèn de com les allarguis. Havia de tallar aquesta història tan increïble, tan bonica i tan poderosa abans que acabés malament.

Dius que va ser una història d’amor forassenyada. Potser encaixa amb el teu pare, ¿però i la teva mare? Aparentment, era més seriosa i distant, i molt segura de si mateixa.

— Era molt jove i també és important la projecció que feia. Escoltava coples, que també era una cosa força pintoresca, i volia un home que li digués el que deien les cançons. I, en el seu entorn, no n’hi havia cap. Amb el meu pare i en aquelles cartes, que li donaven seguretat i distància, va ser una dona diferent. Només va ser així amb el meu pare. Mirar d’entendre com era la mare ha estat un exercici personal i literari. Fins i tot, en vaig estar parlant amb especialistes, perquè ho analitzessin des d’un punt de vista psicològic. Ha estat bonic i enriquidor.

És un privilegi poder conèixer tan de prop l’enamorament dels pares.

— Sí, i ho he pogut fer des del moment zero. A més, la correspondència és molt abundant. El meu pare va arribar a escriure tres cartes cada dia. Ha estat com seguir la seva vida en temps real.