Ferran Sáez Mateu: "Un dia érem carlistes, i l'endemà escoltàvem Village People"

BarcelonaEl talent literari de Ferran Sáez Mateu és polimòrfic, proteic i prolífic. Tot i que assegura que no escriu tant com pot semblar, durant els últims cinc anys ha dedicat assajos al populisme, a l'herència cristiana i a la vida entre pantalles. Ha publicat també una novel·la ambientada durant la Transició, Els morts riallers (Amsterdam, 2021), i un dietari d'una singularitat remarcable, La vida aèria (Pòrtic, 2019), amb el qual entronca el seu nou llibre, Acaçar la boira (Pòrtic, 2022), una mirada autobiogràfica al Segrià on l'autor va créixer durant les dècades dels 60 i 70. Sáez Mateu escriu sobre els anys decisius en què va descobrir tres de les seves grans passions, la literatura, la filosofia i la música.

"Als pobles es viu en un estat perpetu de llibertat vigilada", llegim a Acaçar la boira, on parla del lloc on va néixer, la Granja d'Escarp, el 1964.

— Tot el que s'allunyava de la realitat pagesa i minera d'on veníem era vist com a estrany. A la Granja d'Escarp s'acabava la carretera. Estem parlant d'una Catalunya profunda, profunda...

L'arriba a comparar amb el Salvatge Oest.

— Aquell món va saltar del segle XIX a la postmodernitat sense cap transició. Un dia érem carlistes, i l'endemà escoltàvem Village People. Un dia anàvem amb el mocador al cap, i l'endemà vèiem aquells programes de televisió en què la imatge feia zoom a tota velocitat.

En aquella realitat antiga hi van créixer, de cop i volta, macrodiscoteques com la Big Ben, que va obrir el 1976. Era "la més gran d'Europa en aquell moment".

— L'expectativa de la festa major, que se celebrava un cop a l'any, va quedar substituïda per la festa setmanal de la discoteca. Durant un temps van ser el lloc de trobada del jovent dels pobles petits. Es van donar un conjunt de contrastos notables entre el món dur i àrid del camp i el món de velluts i aires condicionats de les discoteques. En aquells moments encara no s'hi consumia droga. Hi corria molt d'alcohol, això sí, i l'ambient estava carregat del fum de tabac.

Uns anys abans de debutar com a autor va treballar en una mina de lignit.

— Hi vaig passar els quatre mesos de l'estiu del 1985. En comptes d'això hauria pogut fer classes particulars, però sempre he cregut en la forja del caràcter, i en aquest sentit treballar de miner era interessant. A més, entroncava amb la tradició familiar: els avis, rebesavis i el pare s'havien dedicat a la mineria i a la pagesia.

Acaçar la boira parla de la seva "educació sentimental", que té com a eixos centrals la lectura, l'escriptura i la música. Em va sorprendre que un futur estudiós de Montaigne com vostè comencés a practicar la ficció inspirat per una sèrie televisiva com Perdidos en el espacio.

— Era una sèrie de ciència-ficció de finals dels 60 vulgar i de factura abominable, però és l'únic que podíem veure en aquella tele monoteista de l'època. Encara recordo vagament la llibreteta on vaig escriure una història plena de coets espacials, de planetes ignots, de robots i d'animals estranys. Perdidos en el espacio va ser un detonant de la meva vocació literària. El que vaig escriure va ser un plagi del seu guió.

Va començar escrivint sobre galàxies llunyanes, però ara s'ha fixat en el tros de món on va créixer.

— Vaig començar escrivint sobre l'espai exterior i ara soc arran de terra, com els grills.

És un grill que reconstrueix el passat amb una gran precisió. Recorda, per exemple, que l'eco de la Guerra Civil encara era "omnipresent [...], de vegades sota la forma d'un excitant xiuxiueig que, paradoxalment, semblava pensat per estimular encara més la nostra imaginació".

— A casa, la sensació de derrota no era anecdòtica: havíem perdut d'una manera molt bèstia. Va ser una història d'exilis, presons, camps de concentració, bombardejos i morts. Quan es parlava de la guerra era, sovint, en sordina. L'àvia Carme, per exemple, deia: "Quan érem al xalet...", però aquell xalet era la presó d'Osca. El malestar que sentien no era heroic, sinó de vergonya.

Va ser al Segrià de la seva joventut que va començar a acaçar la boira, és a dir, a "perseguir una impossibilitat". Des de llavors no ha deixat de practicar aquesta afició.

— Sempre m'he dedicat a perseguir coses que sé que no podré arribar a tocar mai. La literatura, la filosofia i la música són pròtesis que em permeten allargar una mica més el braç, amb la consciència que aquest allargament és il·lusori. No pots acaçar la boira, però hi pots dedicar tota la vida. És una activitat absurda, però no estúpida. Una cosa insensata, tot i que això no vol dir que no tingui sentit. Fent balanç m'he adonat que aquesta persecució està justificada.

És un llibre que transcorre als anys 60 i 70, però defuig la nostàlgia. ¿Hi ha res que trobi a faltar, d'aquella època?

— Trobo a faltar una mena d'ingenuïtat il·lusionada, de no veure-ho tot des de la ironia. Em refereixo a un posat ingenu en el sentit de receptiu. La ironia és una barrera, és escèptica per naturalesa. És el contrari de la passió, la ironia. Ni en el sexe ni en la religió n'hi pot haver, d'ironia.

Un dels capítols més impressionants és el que dedica a la música. Desconeixia que vostè té més de 340 instruments, i que la seva és la col·lecció privada més important de Catalunya.

— No sé exactament d'on em ve, aquesta fascinació per la música i la necessitat que tinc de tocar, però va començar a finals dels 70, al garatge d'un gran amic, Joan Castelló i Castelló, que em va ensenyar els primers acords de guitarra. Cada dia toco com a mínim mitja hora o tres quarts. Ahir m'entretenia fent versions de Sakamoto amb la viola de braç. Com que tinc tants instruments vaig passant d'un a l'altre. Ara mateix la col·lecció ja arriba als 351.

Distingeix entre el músic amateur i el professional. Vostè és dels primers.

— El músic amateur és l'últim aristòcrata, perquè es pot permetre equivocar-se i no passa res. Quan he tocat al davant d'un públic he notat més pressió. Em neurotitza una mica.

A Acaçar la boira explica que dos dels seus instruments preferits són les violes i les flautes.

— Últimament, he estat enderiat interpretant flamenc en flautes japoneses shakuhachi. Hi ha un seguit de detalls estructurals de la música del shakuhachi que s'assemblen als moviments del flamenc. Potser això explica per què als japonesos els agrada tant el flamenc. Tot això ho faig per afició, mai vaig voler estudiar música, la pulsió era una altra.

Es va doctorar en filosofia per la Universitat de Barcelona i actualment és professor a la Blanquerna. Un dels seus companys era l'escriptor i crític literari Vicenç Pagès Jordà, que va morir aquest estiu, als 58 anys.

— Havíem treballat molts anys junts i ens vèiem sovint. Tenia una distància elegant, el Vicenç. La nostra última conversa va ser sobre Kennedy. Sabia que ell estava acabant un llibre sobre els Kennedy, i li va fer gràcia saber que a Acaçar la boira recordo que vaig ser concebut, "si fa no fa, quan van matar Kennedy". Em va proposar que ens presentéssim els llibres l'un a l'altre. La següent notícia que vaig tenir d'ell va ser que estava molt malalt. Va ser terrible, el que li va passar, em va deixar trasbalsat durant dies.