Anna Manso: “A les famílies hi passen coses terribles i no les volem veure”

BarcelonaAnna Manso (Barcelona, 1969) és autora de més de 50 títols de literatura infantil i juvenil, entre els quals hi ha els premiats Canelons freds (Gran Angular, 2008), Allò de l'avi (Gran Angular, 2016) i El llenguatge secret (Edebé, 2021). Ara debuta en la literatura per a adults amb Un cor de neu (La Magrana), la història de la Sara, una dona a la seixantena que viu aïllada al bosc i no parla amb el seu fill des de fa vint anys. La novel·la ressegueix el retrobament dels dos personatges i com un passat terrible emergeix a mesura que intenten reconstruir el vincle malgrat les ferides, el ressentiment i el dolor.

Què la porta a debutar ara en la novel·la per a adults?

— Fins ara havia escrit històries per a adults en format de guió. Vaig trobar la història de la Sara a partir d’un petit conte que vaig fer per encàrrec. Vaig veure que era la primera llavor d’un llibre per a adults, perquè la història m’ho manava. Això no m’havia passat mai. No tenia el neguit d’haver d’escriure literatura per a adults, però va aparèixer la història com un llampec i vaig veure claríssim que havia de ser així.

La Sara té 65 anys i viu sola al bosc. Com la va trobar?

— Em va venir la imatge d’una dona sola al bosc que surt a passejar, neva, cau i quan es desperta té al costat un llop que li parla. Em faltava saber qui era aquesta dona i per què estava sola, i les respostes em van venir immediatament. A casa som set germans, la distància familiar em resulta inaudita. Els trencaments familiars radicals em semblen dolorosos i incomprensibles, perquè la proximitat i la calidesa d’una família són la meva quotidianitat. Quan hi ha una distància, m’intriga saber el perquè.

El trencament familiar de la Sara és en part circumstancial, però també volgut.

— La Sara s’ha equivocat tant que es castiga a ella mateixa i és incapaç d’establir un vincle. Desconfia de les relacions humanes, s’ha desterrat a ella mateixa. A la muntanya és més fàcil no pensar, no parlar, no entrar en profunditat, no donar explicacions.

És una dona activa que no para de moure's, però també pateix dolor a les articulacions i el desgast del cos. Quin retrat fa del fet de fer-se gran?

— Com a societat tenim una visió molt infantilitzada i paternalista de què és fer-se gran. Tinc 53 anys, encara em falta una mica, però no gaire, i fa un temps vaig pensar: “A mi, que no em mirin així”. El cos es va degradant, però soc una persona activa i m’emmirallo en persones actives. I alhora reivindico poder ser dur i dolent quan ens fem grans. Tenim una visió molt bonista sobre què és un vell o una vella. Però els cabrons també envelleixen.

El desig sexual és una part important del llibre. Per què?

— Senyors, les dones tenim desig. Amb el divorci m’he trobat que parlar de la meva vida privada en determinats àmbits trasbalsava una mica. La idea que a partir de determinada edat ja no cal que tinguis desig està molt estesa, o que el sexe és una nosa. No ha de ser un esclavatge sinó una experiència, un gaudi, un autoconeixement per saber qui ets tu. La Sara és una persona molt freda i alhora una dona que té passió. Evidentment que amb la menopausa pot haver-hi trastorns físics, però no representa la fi del sexe ni del desig.

D'on surt el llop?

— És un arquetip de la literatura infantil, i ella és escriptora. Fa dos anys, quan escrivia el llibre, el llop a Catalunya estava extingit. Volia un personatge que fos estrany i alhora proper, que es pogués confondre amb un gos. I sobre la seva personalitat, ho tenia claríssim. La Sara és dura, poc amorosa, i el llop l’havia de desmuntar. Això em va sortir amb l’humor. Per sentir-me meva la història necessitava aquest element, l’humor és una forma d’aproximació humana que trenca barreres i que m’entusiasma.

L’aparició del llop a la vida de la Sara va molt lligada a una experiència de violència intrafamiliar del passat.

— Tot el que li passa a la Sara és producte d’un trauma. Un dels temes que apareix a la història són els abusos sexuals i com les persones que ho han patit són acollides per la societat. No m’agrada la sacralització de les famílies. Hi passen coses terribles i no les volem veure. És un tabú, i amb el llibre vull posar-ho sobre la taula. De vegades la família te l’has de reconstruir tu, perquè la que t’ha tocat biològicament és horrible i és una condemna.

Quin paper hi juga la por i la culpa?

— Ara m’adono que parlo de la covardia, d'amagar el cap sota l’ala davant d'un fet espantós i després haver-ne d’assumir les conseqüències. No soc valenta en tot, però en els entorns propers considero que soc una persona valenta. M’inquieta quan algú no ho és, quan no es defensa a qui ha de ser defensat, quan no es prenen les accions necessàries. Vaig escriure aquest llibre per posar-me a la pell de persones que s’han equivocat. La covardia i la culpa van lligades. Per això molta gent no va a teràpia o no té amics, per això molts parlen només superficialment de les seves vides. Perquè enfrontar-s'hi vol dir entrar a la cova amb la llanterna i mirar els dimonis de dins.

La Sara és escriptora de literatura infantil i juvenil. Què comparteix amb la seva visió del sector?

— Ella ha aprofitat els diners d’un acomiadament per tenir un coixí. A través de la seva situació poso sobre la taula que en aquest país ara mateix no ens podem dedicar professionalment a l’escriptura, com, en canvi, es pot fer a Anglaterra. Des de fa uns anys, amb la socialització del llibre a l’aula ens han baixat els ingressos en picat. I això no vol dir que els nostres llibres no siguin utilitzats, sinó que no en rebem els guanys. Això impedeix una professionalització i poder tenir un temps determinat per escriure. Espero que amb el Pla Nacional de Lectura canviï alguna cosa.