Literatura

Eva Baltasar: "Cada vegada hi ha més gent amb estudis i feina que ha de viure al carrer"

Escriptora

BarcelonaLa protagonista d'Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) no té nom i està sola al món. El dia que la propietària del pis on lloga una habitació li diu que té 48 hores per buscar-se un altre lloc s'adona que està condemnada a passar una temporada al carrer. Aquest és el punt de partida de la nova novel·la d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978), que planteja al lector un món en què l'única sortida a l'ofec provocat pel capitalisme salvatge és la bogeria. Finalista al premi Booker l'any passat gràcies a la traducció anglesa de Boulder (2020), Baltasar continua instal·lada en una etapa creativa enlluernadora. La nova novel·la posarà a prova més d'un lector, però si s'esforça per anar més enllà d'una lectura estrictament realista, desxifrarà l'inquietant mètode de la protagonista per assolir la pau interior.

Som a la Llibreria Calders de Barcelona, el mateix lloc on vam parlar la tarda que presentaves Permagel,el 2018. Què en recordes, d'aquell dia?

— Que érem quatre gats i que estava nerviosa.

Permagel no va trigar a convertir-se en un dels èxits de l'any: més de 30.000 exemplars venuts només en català, una desena de traduccions...

— Tot comença una mica com si res. Permagel era un segon començament, per a mi.

A Ocàs i fascinació hi llegim: "La voluntat és el gran múscul, més obstinat que el cor, més resistent que el cor". Aquesta voluntat és la que t'ha permès continuar escrivint tot i la gran repercussió del Tríptic, format per Permagel, Boulder i Mamut?

— Una mica abans de sortir el Tríptic vaig escriure unes quantes pàgines de la primera part d'aquesta novel·la, Ocàs. Com que parteixo de paisatges de la meva vida, perquè això és el que faig a l'hora d'escriure, vaig imaginar la protagonista, una dona de fer feines una mica especial, a partir de l'experiència personal d'haver treballat netejant cases.

Cargando
No hay anuncios

Quan va ser, això?

— Després de llicenciar-me en pedagogia. Encara vivia a Barcelona.

Ella comparteix amb tu aquesta llicenciatura. Què t'atreia d'aquest personatge?

— Em va seduir de seguida. És una dona que ben aviat es queda sense res. Després troba feina netejant cases i al cap d'un temps ho torna a perdre tot. Vaig voler escriure el seu ocàs perquè el d'ella és una mica també l'ocàs de la nostra època. Després de l'Ocàs ve la Fascinació, el moment en què es planteja que li agradaria tenir un déu. Li sembla una idea pràctica. Fabrica aquest déu, li crea un temple i li ret culte.

Sense avançar res més d'aquesta segona part diria que podem explicar que està molt lligada amb la mort.

— Ho està. La maternitat, que estava tan present al Tríptic, la mato de seguida. Hi ha també la idea de matar una mena de casta o de classe social... tot un sistema. Aquesta novel·la ha estat una manera d'entrar al meu inconscient, allà on hi ha les dues pulsions de l'ésser humà, l'Eros i el Tànatos, l'amor i la mort. He canalitzat els meus propis sentiments destructius a través de la literatura i n'he tret una cosa creativa.

Cargando
No hay anuncios

La lectura d'Ocàs i fascinació incomodarà més d'un. Et preocupa?

— No. Jo escric des d'una llibertat absoluta, sense voluntat de complaure ningú. Necessito trobar una veu que em sedueixi, i aquesta veu la faig anar cap a llocs incòmodes. Si no fos així, com a autora m'avorriria. Quan es publica el llibre, si agrada estic molt contenta i agraïda. Però si no agrada, no passa res. A mi això no em treu la llibertat ni la pau d'haver escrit el que volia. I jo, que he treballat en mil feines abans, el dia que no pugui viure d'escriure seguiré treballant en alguna d'aquestes mil feines i sé que em seguiran alimentant.

No és el mateix que li passa a la protagonista de la novel·la. Ella té estudis universitaris, treballa unes hores a la setmana en una ludoteca, però quan l'obliguen a marxar del pis on tenia una habitació llogada es queda sense cap lloc on anar.

— Dècades enrere una persona que vivia al carrer normalment no tenia estudis i no treballava. Això ha canviat. La gran novetat del nostre present és que les feines d'avui són tan precàries que els sous et donen per menjar però no per pagar-te un sostre. A les ciutats és pitjor que als pobles: les ciutats fabriquen solitaris i els obliguen a conviure, ja sigui en parella, amb familiars o amb amics amb qui comparteixen afinitats, o a vegades ni això.

Ella viu sense tenir ni un duro al banc.

— És molt difícil estalviar, hi ha cada vegada més gent que viu al dia. Molts dels que fa deu o vint anys semblava que podien sortir-se'n amb dignitat, ara han de fer mans i mànigues. Les ciutats són sanguinàries: cada vegada hi ha més gent amb estudis i feina que ha de viure al carrer.

Cargando
No hay anuncios

Haver de dormir a la intempèrie li fa una por immensa, però de seguida sembla que hi hagi estat tota la vida.

— És una dona sola al món, sense xarxa familiar ni d'amics que la puguin ajudar. Quan, d'un dia a l'altre, et quedes sense enlloc on anar, et desgastes ràpidament, i en poc més d'una setmana ja t'has convertit en una persona del carrer. A la novel·la ella es fixa en un home que encara porta l'americana i la corbata de quan treballava. És l'únic record del que havia estat no fa gaire.

Ella, a més, té cura de nens i nenes en risc d'exclusió social.

— És algú que fa el bé, però, encara que el faci, guanya molt poc. Fer el bé no té cap importància, ho pots perdre tot igual; de fet, a ella li és més fàcil perdre-ho tot perquè les seves condicions de partida ja són desfavorables.

¿Com vas imaginar l'angoixa de viure sense sostre, aferrada a la maleta com si fos "un peluix"? "Si em concentrava molt podia sentir respirar-la amb mi", escrius.

— Jo he passat dues nits seguides al carrer. Va ser anant d'Erasmus a Berlín. Encara no hi havia internet, i vaig reservar per fax una habitació en una pensió molt humil, però quan hi vaig arribar em van dir que no havien rebut res i que no hi havia lloc. Com que la targeta bancària no em funcionava i tenia molt pocs diners en metàl·lic, vaig decidir que dormiria al carrer. El record que me n'ha quedat més de vint anys després és d'haver-les viscut amb una tensió contínua, por i desesperació. Passar una nit al carrer val per quatre o per deu: és horrible.

Cargando
No hay anuncios

A la novel·la parles de la gent que dorm a prop de l'estació de Sants.

— Hi he hagut d'anar a primera o última hora, alguna vegada, i el que hi veus a fora és com una institució gegant, o un orfenat. Hi ha desenes de persones preparant-se per dormir, amb les seves rutines i horaris. En general, estan en silenci, però de tant en tant sents un crit. De nit, tot el que és inanimat és segur. Són les persones, les que et creen inseguretat. És trist.

Primer ella viu en una habitació a Barcelona, més tard en una ciutat petita. Compares el seu espai amb un terrari.

— L'espai on vivim és com el terrari, la peixera o la gàbia d'un zoo. S'hi donen totes les condicions climàtiques per preservar una mica la vida, tot sembla sota control, però és una vida de mentida. Ella la sent així, en tot cas, me'n guardaré prou de jutjar-la.

A la ciutat petita té una segona oportunitat d'espavilar-se netejant cases.

— Aquesta ciutat podria ser Cardedeu, que conec bé. És un lloc on hi ha algunes zones residencials plenes de cases on va gent a netejar-les. Allà és més assequible trobar-hi una habitació. Ella comparteix una casa una mica tronada amb dues persones més.

Cargando
No hay anuncios

Durant les hores que passa a les cases dels altres, no pot evitar obrir la nevera i agafar-ne aliments, estirar-se al sofà, dutxar-se...

— Quan acaba la feina, fa aquesta estafa de menjar un entrepà, prendre's una cervesa o dutxar-se. Si els propietaris no se n'assabentessin no n'hi hauria per a tant, perquè la feina l'ha feta bé. A Ocàs i fascinació no hi ha sexe, però hi ha l'eròtica de tocar els objectes dels altres, de disposar les estances perquè siguin llocs confortables.

"Netejar és una forma de sostracció, i endreçar de disposició", llegim.

— Al final, el que fas és aconseguir que els espais dels altres estiguin millor del que estarien a canvi d'uns diners. Els civilitzes. Hi ha una pacificació en el fet d'ordenar. I després hi ha un gaudi d'aquest ordre. En l'ordre hi ha també un caliu.

En una de les cases la graven mentre estafa la família.

— Les càmeres són implacables. Aquest detall entronca molt amb el nostre temps, que és el de... castigar a través de la pantalla. Estem permanentment controlats.

Cargando
No hay anuncios

Són una manera més de reduir la llibertat?

— Sí, però no només reduïm la llibertat dels de fora, també la dels de casa. Comença a haver-hi càmeres a les llars d'infants, no només per supervisar els treballadors, també els fills. Aviat n'hi haurà a les residències geriàtriques.

Hi ha parelles que també es controlen a través del mòbil.

— Estem anant més enllà del control. Al llibre ella diu que és un voyeurisme insà i malaltís. La nostra societat és com un organisme que ja s'està podrint.

Quan se sent abandonada del tot, ella necessita crear-se el seu propi déu. Per què?

— Ara hi ha molta gent que torna a necessitar fabricar-se un déu, ja siguin els diners o la nova espiritualitat, que els donen disciplines com el ioga o el culte al cos.

Cargando
No hay anuncios

Algunes rutines de gimnàs són religioses perquè prometen miracles.

— Totalment! Moltes d'aquestes pseudoreligions d'ara no acaben de complir amb el significat del terme, religare, que és tornar a la unitat. A la novel·la, ella acaba estant totalment exiliada, i necessita crear un espai propi. Un espai sagrat on continuar.

Igual que els passa als cucs, que creixen en espais secrets, que ningú més coneix.

— És en aquests espais secrets que els cucs fan la vida. I, a més, allà s'hi multipliquen. Hi creixen generacions i generacions de nous cucs...