José Eduardo Agualusa: “Escric per entendre la maldat, la crueltat de la guerra”

A José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960) li agrada acostar-se als somnis quan escriu i jugar amb el lector sobre què és real i què no ho és. El seu passat, però, sempre s’esmuny als seus llibres: va viure en pròpia pell la guerra d’independència d’Angola i la posterior guerra civil. Aquest Sant Jordi va arribar a Barcelona dos dies abans de la diada -la seva primera- cansat després d’un viatge llarguíssim des de la petita illa al nord de Moçambic on viu actualment, però somrient. “Porto una maleta grossa i buida perquè espero que em regalin molts llibres”, assegurava. Li agradaria tenir un Sant Jordi a Moçambic i a Angola. Ha publicat una trentena de llibres i va ser el primer escriptor africà a guanyar l’Independent Foreign Fiction Prize. A Teoria general de l’oblit (Edicions del Periscopi) reclou una dona, la Ludo, durant 28 anys en un apartament de luxe. Al carrer hi ha guerra i revolució i la Ludo sobreviu llegint, escrivint pensaments a les parets i matant coloms que es diuen Amor. La novel·la és plena de poesia, símbols i reflexions que també podríem tenir a la paret de casa. Com la Ludo, Agualusa diu que en els errors, quan escriu, hi troba idees insòlites. Teoria general de l’oblit ha rebut l’International Dublin Literary, que atorguen biblioteques públiques d’arreu del món.

Parla de l’oblit individual i col·lectiu. Què es pot construir sobre l’oblit?

És un debat molt present a Angola, a Moçambic i en altres països que han patit conflictes, guerres i dictadures. ¿Hem d’oblidar o podem resoldre la situació a través de la paraula? Crec que hem de parlar, hem d’aconseguir plorar junts i passar el dol plegats. N’hi ha que defensen que s’han comès atrocitats tan grans que és millor oblidar. El problema és que l’oblit rarament es produeix i queda la rancúnia, que acaba explotant.

És complicat construir una democràcia sobre l’oblit.

Sí, però, per exemple, Mia Couto, que és un dels meus millor amics i un gran escriptor moçambiquès, defensa l’oblit en el cas de Moçambic, perquè són poblacions rurals amb una relació màgica amb el passat, i creuen que es poden despertar els dimonis si en parles. Jo soc angolès i miro com a exemple Sud-àfrica, on es va fer un pas endavant amb els tribunals de reconciliació. Hi van guanyar tant els que van patir com els que havien comès actes cruels. Es guanya reconeixent els crims, perdonant i sent perdonat.

Vostè va créixer en una Angola amb guerra i després va marxar a estudiar a Portugal. No és fàcil parlar del propi passat.

Sempre hi havia guerra, vaig créixer amb la guerra. La guerra sempre és present a la literatura angolesa encara que sembli que no hi sigui, perquè marca la relació entre les persones. Un dels motius pels quals escric és per entendre la maldat, la crueltat de la guerra. Vaig començar a escriure per entendre com algú es pot convertir en un monstre.

A les seves novel·les hi ha moltes veus però no es jutja a ningú.

Hi ha moltes versions i una novel·la ha de donar veu a tothom.

La protagonista es tanca, la guerra és a l’altra banda de la paret i ella no hi vol jugar. Però acaba matant per sobreviure.

Volia tenir un personatge estranger i carregat de prejudicis i que a poc a poc s’anés transformant, sobretot quan entra en contacte amb un altre. Però tens raó, quan es viu una realitat tan violenta és impossible seguir sent neutre. Ella té por de l’altre, i això és la xenofòbia. Si obres la porta descobreixes que no hi ha motius per tenir por. Però la nostra societat no deixa de construir murs. Trump basa tota la seva campanya política en la construcció d’un gran mur.

Què és la visió perifèrica?

Escric això? No ho recordo [riu]. És quan no li veus la cara a algú però saps que hi és. Ens salvem quan ens transformem en l’altre. Quan ens fem grans ens tornem cecs i els nens ens poden ensenyar a veure el món, ens retornen la vista.

Hi ha molts símbols: el gos es diu Fantasma, hi ha un mico que ha perdut el regne i la corona que es diu Che Guevara, i el poble que desapareix es diu Nova Esperança.

M’agrada jugar amb el lector, i a cada lloc la lectura és diferent. Hi ha qui veu un Robinson Crusoe en la Ludo. En kimbundu el nom del nen, Sabalu, vol dir dissabte, una versió avançada del Divendres de la novel·la de Daniel Dafoe [riu]. El Divendres és qui retorna la humanitat a Robinson Crusoe perquè l’aïllament ens roba la humanitat.

La Ludo no es deshumanitza del tot gràcies a la lectura...

Cada llibre és una finestra al món, la possibilitat de ser algú altre.

Hi ha molts personatges vulnerables, víctimes de l’abús de poder.

És el problema que vivim a Angola: la societat totalitària corromp. No només hi ha un gran dictador sinó molts petits dictadors, el totalitarisme fa sortir el pitjor de cadascú. A Angola l’horror és a la superfície i per trobar la bellesa has de cavar, perquè està amagada. A les democràcies, com el cas de Catalunya, la bellesa és a la superfície i l’horror està amagat.

Va començar com a periodista però aviat va abandonar la informació per la ficció. ¿Amb la ficció pot explicar moltes més coses?

Amb la ficció el lector es pot posar en la pell de l’altre, el periodista s’ha de cenyir als fets, està molt més empresonat, l’escriptor arriba on el periodista no pot arribar.

La poesia esquitxa el llibre. Què permet la poesia?

La poesia serveix el text. Sempre he sigut un gran lector de poesia, per escriure necessito llegir-ne. La poesia acosta la realitat al somni.