Raül Garrigasait:: "Catalunya és com un oasi catatònic, ara mateix"

BarcelonaDes que va debutar amb els poemes de La tendra mà de cada arrel (Viena, 2005), Raül Garrigasait ha fet gairebé tots els papers de l'auca en el món de les lletres. Ha traduït –llibres de Nietzsche, Goethe, Plató i Bernhard, entre altres–, s'ha dedicat a l'edició de clàssics grecs i llatins des de la Fundació Bernat Metge, ha donat classes a la Universitat de Barcelona i ha escrit mitja dotzena de llibres més. Els últims tres han aparegut aquest 2020. Primer va arribar Els fundadors (Ara Llibres), sobre la història de la Bernat Metge; una mica més endavant, un assaig sobre La ira (Fragmenta), emmarcat en una sèrie sobre els pecats capitals en què també han escrit Anna Punsoda, Marina Porras i Jordi Graupera, i finalment ha publicat País barroc (L'Avenç), un llibre de memòries en què recorda moments decisius a l'hora de trobar la seva vocació professional, reivindica l'herència familiar i connecta amb les "restes de velles forces salvatges" que encara es poden trobar al Solsonès, la comarca on va créixer a la dècada dels 80.

Segur que els teus alumnes i lectors somriuran quan vegin que rere el professor, l'editor o l'autor d'Els estranys (Edicions de 1984, 2017) hi ha un nen que volia ser científic i que, de petit, va intentar "boicotejar per un instant el món dels adults" fabricant una bomba fètida i tirant-la dins "d'una vella botiga de Solsona".

Vaig ser un nen d'aquests a qui els agraden els experiments, els invents científics i els astronautes. M'encantava aquella idea de l'inventor boig que és dins d'un laboratori i combina elements, gairebé com els alquimistes, per treure'n coses. Una de les imatges més antigues que recordo és l'escriptori que tenia a la vora del llit, ple de potets de substàncies químiques. Entre electròlisis i altres experiments, un dels moments gloriosos que encara tinc presents és el de la descoberta de com fabricar una bomba fètida. Va ser la primera barreja de coneixement i poder que vaig aconseguir... Una estratègia per fer emprenyar els adults.

Com va acabar aquella història de la bomba fètida?

Vaig fugir corrents de la botiga on l'havia tirat!

País barroc és el teu primer llibre de memòries, que apareix coincidint amb els teus 40 anys. Una de les persones de qui reconeixes una influència és el teu avi Alfonso. "Era apolític, és a dir, conservador de les coses més bàsiques i necessàries", escrius.

Aquesta herència de l'avi és una mica l'herència de la postguerra. Hi ha sigut des del començament, però l'he recuperat amb els anys. Ve a dir que no pots perdre mai les coses més bàsiques i necessàries: el plat a taula, la casa on vius... l'espai més íntim. La gent de lletres tendim a perdre'ns en abstraccions, fent castells, i als que es preocupen per això a vegades ens els mirem per sobre les espatlles. La història del meu avi Alfonso és de supervivència, de no permetre que els altres et falsegin la vida. Rere els grans discursos hi pot haver mentides. Els dos mons que he conegut més són els de la filologia clàssica i la filosofia. Tots dos es basen en construccions intel·lectuals. El contrapès entre això i el passat familiar ha sigut bàsic per a mi.

L'any de la pandèmia has publicat tres llibres. Ha sigut el més prolífic de la teva trajectòria.

Els he anat treballant durant força temps, i ara trigaré a publicar res més. Cada llibre és com tornar a aprendre a escriure, perquè tots ells han sigut molt diferents entre si: sempre m'he hagut d'asseure i pensar en quina forma donar-los abans de posar-m'hi. País barroc és una recapitulació, no sé si marca un final o un començament, però sí que inaugura un punt de repòs. Aquests mesos de confinament –i el que pot passar d'ara endavant– ens han fet fixar més en coses que fins ara no tenien tant de valor. La casa s'ha convertit en la nostra fortalesa i alhora en un espai assetjat pel teletreball i les videotrucades de feina. O les que ens feien de l'escola dels nens i que et permetien veure la vida íntima dels pares. Era molt sorprenent.

Fins i tot la universitat ha entrat a casa teva.

Sí. Ara hem tornat a les classes no presencials.

¿Ha canviat tant, el nostre món, des del març?

Un dels aspectes que m'inquieta és l'augment del control social. No tot ha sigut negatiu: la cultura urbana i cosmopolita ha hagut de començar a revalorar el món de pagès. Tornem a l'herència del meu avi, per a qui el món rural no era idealitzat –calia fer molta feina, i sovint duríssima– sinó que era la base de la vida. En un moment en què el comerç internacional s'atura, com va passar a la primavera, ens quedaven els pagesos de proximitat. La pandèmia m'ha angoixat molt, però també ha tingut un aspecte revelador: m'ha ajudat a donar importància a coses com aquestes.

Una altra sorpresa que he tingut llegint País barroc és que durant l'adolescència t'agradava molt el rock californià. Red Hot Chili Peppers, Jane's Addiction, Mr. Bungle... Vas tenir un grup i tot.

L'energia que descobrim durant l'adolescència és la que ens acompanya tota la vida. A vegades ens passa amb primeres lectures d'obres, però també amb les ruptures que fem. Durant l'adolescència fem veure que trenquem amb l'entorn però després trenquem amb la nostra pròpia adolescència. En el meu cas vaig passar del rock a la música clàssica. El rock californià que fèiem als anys 90 estàvem convençuts que era l'hòstia. Molts anys després em va caure a les mans una gravació que havíem fet i em va semblar que era soroll i prou. Forma part d'aquells petits fracassos que constates: creies que la música que feies era espectacular i l'únic que generava era indiferència. Això és un aprenentatge brutal: t'adones que les coses van de debò. Ja no ets tu somiant en un món màgic sinó que et trobes al davant dels altres, depens de la seva resposta.

Llegint sobre els perills d'aquell virtuosisme sense sentit he pensat també en els inicis de qualsevol escriptor. Reconeixes que al principi buscaves formes complicades i paraules antigues perquè creies que el que en treies era més literari. Hi ha hagut una transformació cap a la claredat formal, en el teu cas.

Un dels perills del virtuosisme és la buidor, la voluntat de fer filigranes per impressionar i prou. Quan comences a escriure trobes el gust de la paraula que acabes de descobrir, repeteixes imatges que t'agraden molt. Comparo el descobriment de la matèria lingüística amb anar treballant una massa de fang. Però hi ha una cosa diferent en relació amb la música: el llenguatge sempre té una relació amb el món, les paraules signifiquen coses, apunten fora d'elles mateixes. En el moment de la descoberta de la literatura, les paraules eren paraules i prou. Pedres precioses. L'aprenentatge ha sigut aconseguir enderrocar aquell mur de paraules que separava la literatura del món.

I et va costar anys.

Sí. El primer llibre que reconec com a propi és El gos cosmopolita (A Contravent, 2012). Tenia gairebé 33 anys quan el vaig publicar. Fins llavors no havia aconseguit una manera d'escriure que em satisfés.

Abans havies publicat poesia.

Exacte. Diria que l'aprenentatge ha anat associat a la mirada cap als altres i la comunitat. No crec gens en la literatura solipsista. La literatura forma part del món i té efectes sobre les persones. Es troba enmig dels conflictes i enmig de la mirada dels altres. No és una cosa que depèn exclusivament de la teva voluntat constructiva, sinó que també depèn de la resposta que genera.

Quan parles de resposta no vols dir necessàriament vendes, suposo.

Pot ser una persona, aquesta resposta!

És que si no podríem pensar que només fas un elogi dels llibres més venuts.

No parlo de quantitats. A vegades hi són i a vegades no, les quantitats, són molt imprevisibles en el món literari. Quan escric sempre penso en una experiència de lectura, que és la que m'agradaria fer a mi, tot i que la faran els altres, en últim terme. Això no vol dir sotmetre's al gust dels altres o a la moda. Sí que cal tenir present una dimensió comunitària, encara que cada lectura sigui personal.

¿Aquesta visió ha anat en augment?

Sí. Venia d'una visió adolescent que mitificava la forma per la forma. D'adolescents tots som una mica parnassians: creiem que podem fer poemes que són formes màgiques. I és veritat que n'hi ha, de poemes, que poden ser com encanteris. Però el meu aprenentatge va anar en una direcció més comunicativa.

Què va passar a casa teva quan vas dir que et volies decantar per les lletres?

Quan vaig dir que faria lletres pures i que estudiaria grec es van espantar. Tenint en compte que les meves notes donaven per fer la cosa bona, que eren les ciències, la mare se'n va anar a l'institut, i per sort li van explicar que les lletres també podien ser bones. A casa tenien por que no em guanyés la vida de cap manera, però de seguida van confiar en mi. Tinc la sensació d'haver escollit el camí correcte. El que era correcte per a mi.

Primer vas compaginar els estudis de filologia clàssica amb el conservatori. Llavors vas marxar d'Erasmus a Alemanya. Escrius que era com si haguessis "deixat el cos al sud" i allà hi haguessis "anat amb l'esperit, per cultivar-lo".

La manera com veiem els llocs i com ens veuen des d'allà està determinada per molts elements previs, per idees que venen de segles. Els alemanys encara veuen els europeus del sud a partir dels viatges que Goethe va fer a Itàlia i dels quals va tornar explicant "la vida sensual" que hi havia vist. Europa és tot aquest seguit de visions que no encaixen. Hi ha una Europa idealitzada, però en realitat és un lloc de gent que no s'entén. Creiem que ens coneixem bastant, però tenim visions molt determinades els uns dels altres. Això es veu en tot: durant la crisi del 2008 des del nord es parlava dels pigs [porcs] del sud, carregats de deutes, i ara, en plena gestió de la pandèmia, tots hem sentit que els del sud necessitem mà dura, perquè som mig salvatges i irracionals, però llavors veiem imatges dels pubs plens a vessar del Regne Unit...

Després de la universitat i d'algunes traduccions vas començar a treballar, el 2007, a la Fundació Bernat Metge, llavors instal·lada a Via Laietana, vinculada encara als Guardans-Cambó. Treballaves amb Montserrat Ros, editora i traductora de la Ilíada.

A la Bernat Metge els coneixements abstractes de la universitat se'm van lligar a una transmissió viva i real de persones que feia més de 80 anys que treballaven en una direcció concreta. Al cap d'uns dies de treballar-hi, la Montserrat ja em parlava de com havia tractat amb noms de la casa emblemàtics, des de Carles Riba fins a Miquel Dolç i Josep Vergés. Hi havia una tradició de traduir clàssics grecs i llatins que es remuntava als anys 20 [1922] i que no s'havia interromput de miracle.

Aquest és un element que destaques a Els fundadors.

Gràcies a totes les persones compromeses amb la Bernat Metge existien els llibres que m'havien servit, tant de temps després, per estudiar la carrera. En qualsevol cultura, la continuïtat és bàsica per arribar a fer coses importants. El cas català ha sigut excepcional, perquè la nostra és una història d'interrupcions i represes. Quan vaig entrar a la Bernat Metge es continuava publicant d'una manera que desafiava el pas del temps.

¿La Bernat Metge ha sigut un dels pilars d'aquesta continuïtat?

Sense unes institucions que vetllin per la continuïtat, una cultura no pot ser forta i lliure. També des d'un punt de vista contracultural, esclar. Al Manifest groc [1928] s'hi pot llegir: "De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?" Dalí, en un altre text, recorda que "el Partenó no va ser construït amb ruïnes": la ruptura de Dalí no està en l'atac a la Grècia antiga sinó en la seva recuperació.

Tu mateix parles de l'estranyesa que et provoca l'acròpolis d'Atenes, tan blanca i restaurada al cim de la ciutat.

És un edifici que s'ha acabat purificant. Va ser església, mesquita... i va acabar volant pels aires. Des de llavors s'ha recreat i restaurat amb les pedres que van quedar.

El fris continua, en part, a Londres.

Sí, al Museu Britànic.

Poc després d'entrar a la Bernat Metge va arribar la gran crisi econòmica del 2008. ¿Va ser un moment complicat?

No, perquè la Bernat Metge funcionava llavors fora del mercat, gràcies al mecenatge de la família Guardans-Cambó. Això va permetre que es mantingués al marge de la crisi. En aquells moments era una empresa que funcionava a través de subscripcions i que continuava per raons de fidelitat a una herència.

El 2017 la Bernat Metge va canviar de casa: va passar al grup Som, que té segells editorials com Ara Llibres i Amsterdam. En tres anys ha viscut una transformació. ¿Ha sigut difícil?

Els primers mesos van ser complicats. Es tractava d'encaixar dos engranatges molt diferents. La manera de fer les coses de 80 anys enrere amb l'engranatge molt modern, que pensava en el mercat, del grup Som. En el moment de confluir hi havia incertesa, però això va servir per crear una cosa nova, La Casa dels Clàssics, que agrupa la Bernat Metge –que continua publicant quatre novetats l'any– amb la nova col·lecció Bernat Metge Universal, la Bernat Metge essencial i el festival Clàssics. El nou equip que hem creat ha permès que els llibres tinguessin una circulació diferent.

El proper llibre que sortirà a la Bernat Metge Universal és una nova traducció de Crim i càstig, de Dostoievski. Allà, el protagonista, Raskòlnikov, acumula un sentiment que ha motivat l'assaig La ira. Ell acaba assassinant una vella usurera a cops de destral.

Tant en la tradició grecoromana com en la judeocristiana, la ira és una passió amb dues cares diferents, és una força ambivalent. Es una passió de déu, un atribut de la divinitat que fa un paper important en la història –quan els homes es degraden cal castigar-los–. Però alhora queda marcada com un pecat que cal extirpar. En el món grecoromà, si prenem com a exemple els estoics, diuen que la ira és el màxim de la irracionalitat, el moment en què l'individu perd el control de si mateix. L'escola estoica valora l'autodomini: la ira, per tant, està en el pol contrari de la saviesa. Alhora, els estoics ens diuen que la ira passa per l'ànima, és un judici basat en la idea de justícia: sense aquesta voluntat de fer justícia no hi hauria ira. En aquest punt es vincula amb la raó.

El llibre arrenca amb la Ilíada i arriba fins als tuits en majúscules i amenaçadors de Donald Trump.

La ira és un do perillós. Mai no som tan forts com quan tenim un atac d'ira. Ens pot salvar, però també podem fer mal als altres.

Hi ha una ira destructiva i una altra que anomenes ira amiga.

Aquesta permet que la força de la ira es pugui utilitzar creativament. En aquest sentit, cito una dansa urbana nascuda a Los Angeles als anys 90, el krump, després de dies i dies d'aldarulls quan es van absoldre els agents de policia que havien apallissat brutalment un home afroamericà. Aquesta ira amiga mostra la ràbia d'atacar el món dels adults creant alhora una forma de bellesa.

¿T'interessa, això? Em fa pensar en aquella ràbia de tirar la bomba fètida...

És una cosa que m'interessa, sí.

Hi ha una altra imatge del llibre que m'agradaria que comentessis. Quan parles de les revoltes que es donen als carrers, escrius: "Cremar contenidors és imitar Déu –amb els instruments de la impotència humana". Vas escriure La ira just després dels aldarulls d'Urquinaona de la tardor passada.

Sí. Tot i que va ser un encàrrec de Fragmenta, es va començar a coure allà, ve d'aquell moment. Hi ha una ira de déu que surt a la Bíblia que és històrica, una revolta de la justícia contra el desordre, o de la raó contra la injustícia. La violència social o l'agressivitat de les protestes es basen en aquesta mateixa idea: fer servir el desordre per carregar contra la injustícia i el caos. El gest dels aldarulls d'Urquinaona es va fer des d'una sensació d'injustícia. A diferència de Jahvè, que quan s'enfurisma amb el poble d'Israel els envia coses terribles, cremar contenidors no és tan eficaç: més aviat és una mostra d'impotència.

Un any després d'aquell esclat d'ira als carrers, en quin punt diries que ens trobem?

Catalunya és com un oasi catatònic, ara mateix. Venim d'una època en què el conflicte va ocupar el centre de tots els debats. Ara sabem que el conflicte hi és, però és com si no hi fos.

Això em fa pensar en aquells dos tipus d'ira que trobem a la Ilíada: hi ha l'esclat violent, el kholós, però hi ha una ira més subterrània, la mênis. ¿És la que creix ara, potser?

És una ira que pensa més a llarg termini. És calculadora. El problema d'aquesta ira és que si no vigiles i dura massa et pot convertir en un ressentit. Però té un moment reflexiu important.