BarcelonaIoga, el nou títol d'Emmanuel Carrère, havia de ser un llibre en primera persona sobre els beneficis de la meditació, però a poc a poc deriva cap a la crònica d'uns anys convulsos. Ho són a nivell social –l'atemptat contra Charlie Hebdo i la crisi dels refugiats– però, sobretot, a títol personal, perquè l'autor francès narra el divorci i la depressió que el van portar a estar internat durant quatre mesos a l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne. Conegut per novel·les com L'adversari (1999), Limónov (2011) i El Regne (2014), totes elles publicades a Anagrama, igual que Ioga –traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa–, Carrère dona a conèixer ara un dels seus llibres més paradoxals, on conviuen la desolació i el renaixement personal.
A França, la publicació de Ioga l'estiu passat va anar acompanyada de la polèmica amb la seva exdona, la periodista Hélène Devynck: després del divorci, ella havia prohibit que Carrère la mencionés al llibre i, tot i que l'autor assegura que va respectar aquesta decisió, Devynck no en va quedar satisfeta. La controvèrsia va esperonar les vendes del títol, que van superar els 200.000 exemplars en dos mesos.
¿Ioga ha sigut el llibre que li ha costat més escriure? No només el separen sis anys de l'anterior, El Regne, sinó que el material que hi trobem és molt íntim i delicat.
— Diria que no. L'adversari em va costar més. I també Una novel·la russa [2007]. Aquesta última per un motiu similar a Ioga: les dues obres són molt autobiogràfiques, i les dues han nascut en moments caòtics de la meva vida. De fet, diria que els únics llibres autobiogràfics de debò que he fet són Una novel·la russa i Ioga. En altres llibres hi surto com a narrador o fins i tot com a protagonista, però no amb el paper central que tinc aquí. La crisi personal, això és el que els fa llibres delicats.
Mentre llegia Ioga tenia la impressió que l'havia escrit amb molt d'esforç, com si en qualsevol moment pogués deixar-ho córrer.
— És una bona observació. Podria no haver-lo acabat. Era perfectament possible. No escrivia amb calma i serenitat, seguia camins que no sabia on em portaven. La gran amenaça que plana sobre Ioga és que podria no haver existit. Finalment, però, ha sigut una realitat.
Quan es rellegeix, creu que ha sigut molt dur amb vostè mateix?
— Sí i no. Quan es fa un llibre autobiogràfic hi ha dos grans perills: glorificar-se o denigrar-se en excés. La lloança és tan dolenta com la crítica extrema. Al llibre parlo d'assumptes que no em deixen en gaire bona situació, però li poden passar a qualsevol. Són coses humanes. Abordo el fracàs, però intento sortir-me'n. Explico aquest procés. El que importava era el moviment cap al canvi, la transformació.
Li cau bé, el protagonista?
— No sé si soc la persona més indicada per respondre aquesta pregunta, però diria que sí. El meu personatge no se'm fa antipàtic [riu]. A vegades parlo de mi amb afecte, a vegades me'n ric... És normal que sigui així. Faria el mateix amb els amics.
L'última vegada que va venir a Barcelona va ser el 2017. Hi presentava el recull d'articles Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama). Ara sabem que era un moment molt complicat. Uns mesos abans havia estat en un hospital psiquiàtric, rebent l'impacte dels electroxocs. Aquell dia va dir que no tenia cap projecte literari al cap. El to va ser angoixant.
— Vaig parlar amb sinceritat. El 2015 se'm va acabar un període que havia sigut harmoniós i fecund. Des de llavors vaig viure amb inquietud. Volia escriure sobre les virtuts de la meditació, però he acabat explicant la meva caiguda en l'abisme. El 2017 encara no ho sabia, tot això, vivia en aquest caos... Però al final, passar per totes aquestes experiències ha fet possible el llibre. Escriure és una manera de demostrar-nos que no es perd tot. En aquest sentit, les victòries són tan importants com les derrotes.
En un dels capítols del llibre explica la visita del periodista nord-americà Wyatt Mason la tardor del 2016. El va entrevistar per escriure un article per al New York Times en què afirma que vostè, que llavors tenia 59 anys, tenia un cos que semblava la meitat de jove i que en canvi la cara era la d'un home el doble de vell. ¿Escriure Ioga l'ha rejovenit?
— M'hauria agradat que fos així. Però em sembla que la meva cara no rejovenirà gaire, les arrugues no em desapareixeran. L'envelliment no es dona de manera progressiva, arriba de cop. Si miro fotos de fa sis anys m'hi veig molt més jove. Aquest últim lustre m'ha canviat.
A l'article del New York Times, Mason explica que vostè ha reinventat la no-ficció. ¿És un objectiu que algun cop ha tingut?
— Aquesta mena de coses no es pensen. Escrivim el que podem i com podem. L'únic progrés que sento que he fet al cap dels anys és que soc més natural i espontani.
La voluntat d'aparèixer dins dels textos va arrencar amb L'adversari, fa una mica més de vint anys. A la seva obra hi ha dues meitats, la que queda abans –més novel·lística– i la de després, més pròxima a l'autoficció i el reportatge. Per què deia, recentment, que està tip de l'autobiografia, quan acaba de publicar un llibre tan autobiogràfic com Ioga?
— Com a lector adoro les autobiografies, però com a autor n'estic una mica cansat. Estic convençut que el pròxim llibre que faré no serà sobre mi. Potser més endavant hi tornaré. L'últim llibre realment autobiogràfic que vaig escriure abans de Ioga és Una novel·la russa: han passat tretze anys entre un i l'altre; és un lapse de temps raonable.
Creu que si tornés a l'Emmanuel Carrère de la primera etapa perdria lectors?
— No ho puc saber. Si tornés a la ficció no ho faria de la manera de fa trenta anys, perquè he canviat. Honestament, no em preocupo pel que pot seduir els meus lectors. No escric des d'aquest punt de vista. Al mateix temps, perquè no pensin que no m'importen els lectors, he de dir que una de les coses més boniques que m'han passat és que durant els últims anys hi mantinc una relació amistosa. Molts d'ells em veuen com un vell amic que els explica històries i que a vegades es fa pesat, perquè els acaba confessant tota la seva porqueria. Aquesta relació d'amistat m'encanta, l'aprecio molt. Al final, el que t'interessa a tu és el que pot interessar els lectors, perquè ets un d'ells. Fins i tot tu mateix pots ser interessant! [riu]
Alguns dels seus amics i coneguts han acabat sortint als llibres. És perillós...
— Per què ho diu?
Perquè n'explica coses íntimes. De les relacions que hi ha tingut, de l'entorn més pròxim. Quin és el límit, en les històries que es proposa explicar?
— Quan parlo de mi mateix, explico el que vull, encara que pugui semblar exhibicionista o vanitós. El que és més delicat és parlar dels altres. Aquí és on cal vigilar. Intento anar amb compte, ara mateix.
Durant el procés d'escriptura els té en compte, aquests límits?
— És difícil contestar aquesta pregunta... No tinc la impressió d'escriure el que em ve de gust i que sigui després que em censuro. En relació amb aquest tema hi ha una regla, que no sempre he seguit, però que intento respectar: mai no escric res sobre cap cosa que no li podria dir cara a cara a algú.
Una de les paradoxes de Ioga és que escriu un llibre en primera persona i autobiogràfic sobre algú que pretén allunyar-se del seu ego.
— Té raó. Podem dir que és un moviment contradictori: per allunyar-me de l'ego acabo sent egocèntric. O viceversa. Però la vida és, en si mateixa, contradictòria, i assumir aquestes contradiccions és la nostra manera de ser al món. Els autors treballem amb el nostre ego, però també és positiu intentar alliberar-nos-en una mica. Hi ha una frase de Lenin que m'agrada molt que diu: "Cal treballar amb els materials existents". En el meu cas, escric sobre l'home egocèntric, inquiet i fragmentari que soc. Vull treure'n alguna cosa menys caòtica i desordenada del que soc dia a dia.
Diu que el seu llibre aborda la meditació d'una manera diferent dels textos de "desenvolupament personal". De fet, els critica.
— Sí, però paradoxalment he escrit una espècie de llibre de desenvolupament personal. Ara bé, jo m'allunyo d'aquella idea d'explicar un procés lineal de millora d'un mateix. No passa així, a la vida. El relat que en fan no és realista.
Com l'ha influït literàriament, el fet d'haver practicat la meditació durant tant de temps?
— La meditació et vol ajudar a acceptar que les coses passen i canvien. Et vol fer aprendre a deixar que aquests processos no t'afectin, a deixar de retenir-los. Quan escrivim un llibre, el procés és el contrari: deixem que ens arribin els pensaments i els volem fixar i retenir. Tot i així, en general els escriptors no són bons candidats per meditar. Paul Valéry deia que els oficis delirants –entre els quals hi havia el d'artista, el d'actor i el d'escriptor– són aquells en què els materials parteixen d'un mateix i de la imatge que vols transmetre de tu als altres. A vegades poden desembocar en la bogeria o la visió parcial de les coses, i aquests elements són molt propicis per a la meditació i la saviesa que persegueix. Amb tot això, els escriptors fem el que podem! [riu] La meditació no ha d'estar reservada només a la gent serena. Els egocèntrics també hi tenim dret!
Va començar a meditar fa molts anys. A la dècada dels 80. I gràcies al tai-txi. Com reaccionaven la família i els amics quan els en parlava? Segur que no era tan popular com aquí.
— Als anys 80 no tenia l'èxit d'ara, tampoc a França. En parlava més aviat poc, de la meditació, i quan ho feia despertava un escepticisme una mica irònic. Ho veien com una afició de progre. És cert que jo el tinc, aquest costat progre, sempre m'ha acompanyat.
La meditació pot haver sigut un dels camins cap a la llum en la seva vida. Ioga, però, dedica moltes pàgines també a les ombres, i en aquest sentit la més important –la més personal– té a veure amb un quadre de Raoul Dufy que relaciona amb la seva estada a l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne.
— Vaig passar-hi una llarga temporada, a Sainte-Anne, hospitalitzat. El diagnòstic era, tècnicament, depressió melancòlica, però sota aquesta paraula s'hi amaga una altra cosa més profunda i dura. La meva vida va anar de la pau a l'abisme: de tot el que trobava en la meditació a l'abisme de la depressió. Aquests mesos van ser molt confusos, però hi ha una imatge que els representa i condensa, i és la d'aquesta marina d'una exposició de Raoul Dufy que veia en una sala del psiquiàtric on vaig passar molt de temps.
El contrast entre aquell quadre agradable i el que vostè patia és molt gran.
— El quadre és bonic, agradable i aparentment plàcid –no té la voluntat del Bosc o d'El crit de Munch–, però per a mi, en canvi, és la síntesi de l'horror. Totes les amenaces i terrors de la meva vida estan continguts en aquella marina de Dufy. Sé que costa d'explicar i que et creguin... Jo ho he intentat. És la meva veritat, és tal com ho sento jo.
Al llibre explica que la seva memòria va quedar afectada per culpa dels electroxocs. Com ho ha fet per recuperar-la?
— La memòria d'aquells mesos ha quedat severament malmesa. Continuo tenint moltes llacunes sobre aquell període. Si he pogut escriure sobre tot allò ha sigut gràcies a alguns records, però també a partir del testimoni d'alguns amics, que me n'han parlat, i també dels informes mèdics, que eren molt precisos. Per primera vegada vaig escriure sobre mi com si escrigués d'una altra persona.
No és l'única ombra que apareix al llibre. Una crisi familiar va desembocar en la seva depressió. Com el va afectar la prohibició de mencionar la seva ex un cop el llibre ja estava escrit?
— Aquella prohibició em va sorprendre. No me l'esperava de cap de les maneres. Tot i així, la vaig respectar, encara que la crisi conjugal, tal com l'havia descrit, no era ni de molt feridora o ofensiva. Ella em va exigir que l'eliminés, i és per això que al llibre hi falta alguna cosa. Al final penso que l'absència del divorci a Ioga és una manera prou justa de descriure el final d'un amor. Potser em convé veure-ho així. En tot cas, ho penso.
Quin paper ha jugat l'amor en aquest renaixement personal?
— Un paper important [riu]. Sí, sens dubte. Ara mateix torno a estar enamorat.
Un altre forat de Ioga és el de l'atemptat contra Charlie Hebdo del 7 de gener del 2015. Mentre això passava –hi moria, entre d'altres, un amic seu, l'economista i periodista Bernard Maris– vostè era enmig d'un retir de ioga vipassana. Va tenir notícia de la tragèdia dies després...
— El centenar de persones que passàvem aquells dies al retir vipassana vam ser les úniques en tot França que no vam tenir notícia dels atemptats. Ho recordo amb preocupació i horror. D'alguna manera em fa qüestionar l'objectiu d'aquella pràctica meditativa: perd legitimitat. Podem preguntar-nos si hauria canviat res, si ho haguéssim sabut, i la resposta és que no. Al mateix temps, tot un país es va paralitzar per aquells fets terribles i nosaltres no n'estàvem al corrent, des de l'organització van creure que no havia de ser així fins que va ser inexorable explicar-ho.
Després de parlar dels atemptats, de la crisi psiquiàtrica i del divorci ens falta abordar un dels altres eixos de crisi del llibre: els refugiats. Si a Calais (Anagrama, 2018) explicava com canviava la vida als habitants francesos l'arribada massiva d'immigrants, a Ioga recorda que va passar uns mesos a l'illa de Leros fent tallers literaris per ajudar alguns dels nois que havien arribat de països com el Paquistan o Turquia. Les històries de l'Atiq o el Hassan són tan traumàtiques com la que acaba explicant l'Erica, una de les professores, que va ser molt amiga seva.
— El meu objectiu no era mostrar res, més enllà de les històries que explicaven uns i altres en aquell context. Però sí, penso que es pot parlar d'un trauma compartit entre tots. Els joves com l'Atiq o el Hassan que emprenen un viatge tan perillós com el que els ha de portar fins a Europa han quedat marcats per històries terribles de supervivència. Tendim a respectar-les molt, aquestes experiències. A partir del que escric sobre l'Erica o de mi mateix vull explicar que la gent que es dedica a tasques humanitàries d'alguna manera han fracassat en la vida prèviament, i per això són allà. No ho dic amb voluntat de crítica, al contrari. En comptes d'invertir l'energia que invertiries en mantenir tot el que et va bé a la vida, l'entregues de manera altruista. Són accions positives. Les persones que es dediquen a ajudar els altres en realitat també s'ajuden elles mateixes, fent el que fan.
En quin projecte treballa, ara? Molts dels seus lectors pensaven que escriuria una segona part de L'adversari quan Jean-Claude Romand, que va assassinar la dona, els fills i els pares, sortís de la presó. Això va passar fa un any i mig, però no s'han tornat a veure.
— Si quan va sortir de la presó m'hagués demanat de veure'ns o m'hagués escrit, no li hauria dit pas que no. Podria haver fet alguna cosa, sí. Però Romand, que ara s'ha retirat en un monestir, té dret al silenci. Ha pagat pels seus crims i, si no vol dir res més, l'hem de respectar. He començat un nou projecte, però encara no en puc dir res.