Emma Zafón: “Puc ser una soltera normal sense fer gràcia ni embolicar-me amb tot Nova York”

Barcelona"M'havia jugat a la contra ser dona, de poble i humil", escriu Emma Zafón (Llucena, 1987) a Casada i callada (Empúries). La novel·la relata, amb un valencià enjogassat i vibrant, la història d'una dona abnegada que desitja casar-se perquè li han fet creure que així serà feliç. Zafón, que a banda d'escriptora és també periodista i col·labora a El Salto Diario i Valencia Plaza, desplega un relat de violència i opressió que és, en paral·lel, el procés dolorós d'una dona per treure's la bena dels ulls, desfer-se dels constrenyiments socials i descobrir-se a si mateixa.

La protagonista és una dona nascuda als anys 70 que pateix una història de violència. Per què no la vas situar en el moment actual?

— Avui això continua existint, però si la situava en l’actualitat em resultava difícil fer-la versemblant, tot i que tinc conegudes que hi han passat. També tenia la voluntat d’explicar la història de la generació de la meva mare i les seves amigues. Hi ha dinàmiques i comportaments que encara ara m’escandalitzen. De fet, una de les dificultats d’anar al poble és que hi veig coses de les quals intento fugir. 

Per exemple?

— A Llucena hi ha penyes de matrimonis que s’ajunten per festa major i dinen i sopen junts. A la colla de ma mare les dones es passen una setmana cuinant i servint els homes. Ells no s’aixequen ni per agafar una cervesa. Ma mare se n’adona, però no vol ser la nota discordant. Encara és una generació molt abnegada. Són d’una zona industrial i moltes van sortir al mercat laboral, fins i tot amb algun estudi de secretaria. Allò es va vendre com un gran triomf de la societat, perquè guanyaven drets, reconeixement i trajectòria professional. Però no va anar lligat amb una entrada massiva de l’home en les tasques de la llar. És una generació que ha tingut dues jornades laborals molt fortes i fins fa quatre dies ho vèiem relativament normal.

Creus que ara ja s’ha superat?

— A elles no se’ls ha reconegut de cap manera aquella gran estafa que es van menjar. Em fa molta ràbia el discurs que diu que els mil·lennials som la generació que viu pitjor que els nostres pares. Vivim pitjor que els nostres pares, que anaven a treballar i després tenien una criada gratuïta, però no vivim pitjor que les nostres mares. És un discurs molt patriarcal i molt d’obrer de fàbrica, amb aquesta idea que vols un bon sou per tenir una casa i, després, una segona residència. El sou i la trajectòria importants sempre eren el del marit, i si algú havia de deixar de treballar per cuidar de qui fos, sempre era la dona. 

La protagonista s'adona de les desigualtats quan surt del poble i marxa a Castelló, a estudiar magisteri.

— Allà té la primera perspectiva de classe, perquè coneix gent que no són el primer universitari de la família. Quan van començar a establir-se sous fixos per a la ceràmica al poble, els pares podien pagar uns estudis i els fills van poder anar a la universitat. De sobte el fill d’un metge i el d’un treballador de la fàbrica estaven junts i aquest darrer veia que l’altre no anava al bar sinó al teatre. A mi també m’ha passat una mica. Abans de sortir del poble, la meva cultura només era veure vaques. 

La novel·la parla del destí, de com la protagonista s’acabarà aparellant amb algú del poble i tindrà la vida que li ha pensat la comunitat. 

— Això encara existeix, eh? Ho he vist. Arribes als 30 al poble i de sobte ets l’única soltera. S’estableix aquesta dinàmica, que no es verbalitza però és real, de buscar-se una parella abans que s’acabin, de no quedar-se amb les últimes existències. És dur fer militància de soltera en llocs com aquests, quedes molt despenjada i no hi ha marge per conèixer gent en altres entorns. Si m’hagués quedat allà, jo ja estaria casada.

L'ambient de la novel·la és opressiu en gran part perquè és un poble. Com influeix això en la voluntat de casar-se de la protagonista?

— Aquí també passa, però el poble fa molt, perquè és petitet. En una ciutat més gran he tingut més possibilitats de buscar-me altres vides socials. M’he ajuntat amb gent divorciada, més major que jo, i també amb persones emparellades però que fan vida de tenir amigues. Però això també t’ho trobes, i no se’n parla: hi ha parelles a les quals els resulta incòmode que l’altra marxi amb les amigues de vacances, per exemple. Hi ha una sèrie de lleis no escrites que per a mi són opressores i molt cansades. 

L'altre dia criticaves a Twitter les feministes que amb 32 anys estan a punt "de casar-se amb un subnormal". Ens han venut la família com una obligació?

— Aquí s’ajunten diverses coses. A vegades t’enamores d’algú i perds la perspectiva. En un sistema patriarcal, això per a nosaltres és perillós. No dic que sempre t’hagi de passar res dolent ni que la gent no s’hagi d’enamorar, però ho hem de tenir en compte. I fins i tot ja, com a amiga, quan algú proper s’ha enamorat d’un capullo és molt difícil ficar-s’hi. S’ha implementat aquest discurs d’amiga date cuenta, però jo vaig intervenir en una relació una vegada i no he tornat a fer-ho mai més, perquè l’amiga s’ha girat en contra meu. Si no és una situació molt flagrant, només penses: a veure si el deixa ja. 

Aquesta cerca més aviat indiscriminada de parella és una qüestió d’edat, també?

— És veritat que la fermesa de la solteria va desapareixent a mesura que en fas 25 o 30. També veig dones que volen ser mares, i que no volen ser-ho soles per tota la càrrega que implica i perquè el xiquet tingui un pare. Una amiga m’explicava que quan va arribar als 32 va aparellar-se amb el primer que li va fer cas, perquè volia ser mare, i ho va ser. Ara està separada, però no se’n penedeix. Tot i això, el sistema et fica la maternitat amb calçador, hi ha molta pressió. Si en algun moment soc mare, mai sabré si ho he fet perquè volia o per pressió social. Em resulta impossible distingir-ho.

Creus que la novel·la es pot llegir com un llibre contra el matrimoni?

— Sí, per favor. Com a mínim cap a la institució. No tinc res en contra de la gent que es casa, al final el sistema també et fa passar per aquí, ni que sigui per una qüestió burocràtica. Totes les dones hem tingut des de ben petites aquest imaginari de casar-se de blanc. Ara semblava que ho estàvem combatent, perquè la gent es casava menys, però la tendència ha tornat. I després hi ha la intenció que la representativitat sigui més diversa, és a dir, que totes les opcions estiguin més equilibrades a la ficció, entre els referents i els influencers. M’agradaria que hi hagués tot tipus de parelles obertes, gent soltera, relacions amb més gent. 

De fet, a les xarxes socials també reivindiques sovint la solteria.

— És important que hi hagi un equilibri amb una solteria una mica més normal. Ningú aspira a ser ni la Carrie Bradshaw ni la Bridget Jones. Puc ser una soltera normal sense fer gràcia ni follar-me tot Nova York. De jove, en la ficció, vaig quedar desemparada. No hi havia cap referent de dones solteres amb el qual pogués mirar de cara el futur.

Però els referents sobre el matrimoni també són tramposos. La novel·la plasma com la protagonista ha estat enganyada i creu que només si es casa serà feliç. I quan ho aconsegueix se li desmunta tot.

— Sí, perquè la potència de la felicitat lligada a la vida familiar és molt forta. Les persones solteres es reafirmen sovint en dir que estan bé, quan la gent casada no es justifica si està bé o malament. Normalment, la solteria es veu com un període entre relacions, i la gent et vol presentar algú o et busca parella, quan potser per a mi és normal estar sola.