BarcelonaLucia Berlin no era políticament correcta: escrivia sobre mares alcohòliques, marits que abandonaven les famílies, dones soles que netejaven cases, músics que es punxaven... Tampoc ho és Elizabeth Geoghegan, que va ser deixeble i amiga íntima de l'autora. Els personatges de Geoghegan, que va néixer a Nova York, va créixer a l'Oest Mitjà, i fa anys que viu i dona classes a Roma, no viuen tant als marges com els de Berlin però sí que els mou un desig obsessiu. L'escriptora acaba de publicar en castellà un llibre de contes, Bola ocho (Nordica Libros), amb traducció de Blanca Gago, on les protagonistes són sobretot dones. L’escriptora les arrenca de les seves zones de confort i les porta de viatge. Geoghegan parla de relacions, amb un sexe sovint cru, sense ser explícit, allunyat de qualsevol romanticisme. La ironia plana per moltes de les seves històries.

Quina influència ha tingut Berlin en els contes que ha escrit? 

— Vaig conèixer la Lucia a Boulder (Colorado), on estava fent un curs d’escriptura creativa. Aleshores Berlin encara no era tan coneguda com ara, era el 1994. Vaig fer el que no s’ha de fer mai, li vaig deixar un dels meus contes a la bústia. Em va deixar un missatge de veu fantàstic i em va dir que anés a la seva classe. Ella no tenia cotxe, i com que érem veïnes, vivíem a cinc minuts a peu, als vespres, quan acabàvem, l’acompanyava a casa. Quan es va posar malalta i necessitava estar connectada a una màquina d’oxigen, fèiem classes a casa seva, i era com una festa, estaves feliç que t’hi haguessin convidat. Ella ens cuidava molt, tenia una gran tendresa. Ens vam fer molt amigues. Quan vaig anar a Roma, ella encara vivia, i em va escriure anotacions als primers contes de Bola ocho. Sempre em va dir que fos honesta a l’hora d’escriure. A la paret tinc un quadre que em va regalar i a les prestatgeries, els seus contes de Txékhov.

Alguns dels contes els escriu en primera persona, d’altres en tercera persona. Els que parlen de relacions íntimes són sobretot en primera persona.

— Abans evitava sempre la primera persona, perquè així sentia que podia tenir més control i mantenir la distància. Però després vaig pensar que ajudava a mantenir la tensió, a fer que les escenes fossin més reals, sobretot aquelles més íntimes, i permetia al lector acostar-s'hi cada vegada més i més, i entrar en la ment d'uns personatges que a vegades són disfuncionals, obsessius. Sempre, però, hi ha un punt d'humor. Al mateix temps històries com El día de la madre podrien haver sonat massa sentimentals escrites en primera persona, fins i tot claustrofòbiques, i, per tant, faig servir la tercera persona i les escric com si fos un monòleg interior.

Sí, hi ha sentit de l'humor, sobretot en històries com La hora violeta, on la protagonista es llança a un viatge exòtic i aventurer, sense tenir-ne ganes, per fer content el seu xicot. Res acaba com ella s'esperava.

— Volia parlar del tsunami i posar la protagonista en una situació complicada. Volia que el lector s’identifiqués amb ella. A la Violet li passen coses terribles però les aconsegueix superar i riure’s d’ella mateixa.

Cap relació surt bé, totes acaben en desastre.  

— Volia explorar relacions de diferents dones en edats i llocs geogràfics diferents. Estava interessada en dones soles i les relacions són un vehicle que les força a moure’s i a ser independents. No és que pensi que totes les relacions han de fracassar, però em serveixen per parlar d’altres coses. Escriure té un punt de misteri, quan m'assec a escriure és com si m'arribés una música. Penso primer en el personatge i el lloc i després ve la història. 

Sí, els llocs són importants; la majoria de personatges estan desplaçats, són en un lloc que no els és familiar. Vostè va escriure els contes quan ja era a Roma. ¿El fet d’estar fora l’ha influït?

— Sí, això ho compartim amb Berlin. Ella, però, va créixer viatjant i jo ho he fet de gran. Crec que estar a fora, en un lloc que no t’és familiar, aguditza la teva capacitat d’observació. Vaig venir a Roma el 1998, havia de ser per tres mesos però 24 anys després continuo allà. Quan vaig arribar a Itàlia no va ser fàcil, però que no ho fos em va anar molt bé per escriure. De fet, quan ja m’he sentit més còmoda vivint a Roma, he viatjat sola, sense guies de viatge ni Google Maps, i és aleshores quan les històries m'han vingut al cap. També a Roma he pogut recuperar històries que havia deixat en un calaix i que parlen dels Estats Units. 

Com l’última? És la més personal de totes.

— Sí, quan era petita i estava amb els meus germans, tenia la sensació que alguna cosa terrible passaria. Volia capturar aquell sentiment i l’he escrit en primera persona. Fa vint anys no podia suportar la meva veu i vaig apartar aquesta història fins ara. 

Un dels contes és un infanticidi. No és gens fàcil escriure sobre un fet tan terrible. 

— Sí, és un conte molt diferent de la resta però és un crim real que va passar prop de casa meva a Roma. Era un dia preciós i glaçat, nevava, cosa inusual a Roma. Vaig sortir, perquè no havia trepitjat la neu des que era a Chicago. Vaig veure tot de gent al pont, ambulàncies, i els equips de recerca submergint-se al riu. Més tard vaig saber que el que havia passat era que un pare havia matat el seu fill de dos anys, l'havia llançat al riu. No vaig llegir la premsa però vaig saber que l’àvia de la criatura vivia a prop i que un home, des d’una finestra d’una antiga presó, ho havia vist. En aquell moment estava fent un treball sobre Flannery O'Connor, que escriu sobre situacions de gran violència. I va sorgir aquest conte, em vaig preguntar què podia haver passat perquè aquell pare caminés tres carrers fins al pont i tirés el seu fill. No volia excusar-lo, sinó intentar entendre què podia haver passat. És també el conte on més surt el barri on visc, el Trastevere. 

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Bola ocho a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.