Ramon Alberch: "Els documents més importants de Barcelona es guardaven en caixes de tres claus, cadascuna en mans d’una persona"

BarcelonaRamon Alberch (Girona, 1951) és historiador i arxiver. Ha estat director de l’Arxiu Municipal de Girona, Arxiver en Cap de Barcelona, director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i subdirector general d’Arxius de la Generalitat, des d’on va negociar el retorn dels papers de Salamanca. També és un dels cofundadors i primer president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. En l’àmbit internacional, va presidir la Secció d’Arxius Municipals del Consell Internacional d’Arxius (2000-2004) i va ser l’impulsor i primer president de l’ONG Arxivers Sense Fronteres. Ara ha publicat Fem arxiu, construïm ciutat, una història de l’Arxiu Municipal de Barcelona des del 1249 fins avui. Amb ell parlem de gats i rates, de papers i poder, de Barcelona i Catalunya.

Som un país de papers. Quina és la riquesa arxivística de Barcelona i Catalunya?

— Des de la Baixa Edat Mitjana hi ha hagut una preocupació per conservar els documents més essencials, sobretot, per raons de seguretat jurídica, una bona part en pergamins d’ençà dels segles VIII-IX. En el cas dels ajuntaments, es tractava d’evidenciar l’aplicació de les seves competències, especialment quan derivaven de privilegis concedits pels reis, i a la vegada era una prova irrefutable de la seva autoritat. Els arxius municipals, els de la Generalitat i els eclesials, han creat un volum extraordinari d’una gran continuïtat documental. Tal com ha estudiat Pere Puig, si quantifiquem el nombre de pergamins, és difícil trobar-ne tants i de tan antics arreu del món com a Catalunya. A Europa, segurament els altres països que compten amb un patrimoni tan antic i voluminós són França, Itàlia i Alemanya. En el cas de Barcelona, és amb Jaume I quan pròpiament el 1249 arrenca el govern autònom municipal i, amb ell, l’arxiu, tot i que abans ja hi havia formes prèvies de governança. 

Després ve una continuïtat de segles.

— A poc a poc la ciutat va creixent i va assumint noves competències, en molts casos amb successius privilegis del rei. I va acumulant documents. Qualsevol fet de la vida de Barcelona que vulguis conèixer té el seu reflex en l’arxiu municipal, que és el mirall de la història de la ciutat: des dels fets menors de la vida quotidiana fins als grans esdeveniments, com ara l’assoliment de l’Eixample de Cerdà, les Exposicions Universals del 1888 i el 1929 o els Jocs Olímpics del 92.

Hi ha llacunes? S’han destruït documents?

Més que destruccions intencionades, els incendis o el perill de les rates, s’han donat moments de desatenció o abandó. El segle XVIII és un cas claríssim d’abandó per part del règim borbònic en un moment de minimització de les competències de la ciutat. L’arxiu era testimoni de la fortalesa i la potència de la ciutat, cosa que no agradava. Es va fer desaparèixer el càrrec d’arxiver major, substituït per regidors de la ciutat en torns mensuals. Això va durar des del 1718 fins al trienni liberal, el 1820, quan va començar el redreç de l’arxiu. El càstig a la ciutat va ser també un càstig a l’arxiu.

Ha parlat de rates. L’altra cara de la moneda eren els gats.

— Sí. Històricament, els arxivers van tendir a viure al mateix arxiu. Així podien tenir-ne més cura. Va ser un fenomen comú als segles XIV, XV i XVI. Hi ha un document de l’any 1387 en què es reclama poder disposar d’un estol de gats per foragitar les rates, que eren el gran enemic de l’arxiu, tal com s’havia fet en època de Joan Agustí (1359-1383).

Durant segles, la figura central i professional va ser la del jurista-notari-arxiver: tres en un.

— És una figura que es consolida al llarg de l’Edat Mitjana fins ben entrat el segle XIX. Eren professionals liberals que s’integraven a l’administració com a experts. La seva mirada era jurídica i administrativa. Un dels que més van excel·lir ja al segles XVI-XVII va ser Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1641), amb les seves rúbriques o índexs documentals, una autèntica compilació de la història de la ciutat. 

Aquests arxivers van crear els anomenats 'Llibre verd' i 'Llibre vermell', dues joies.

— Els documents més importants, que sovint són els que contenen privilegis per a la ciutat de concessió reial, es guardaven en caixes de tres claus. Per obrir-les calien tres persones, cadascuna de les quals tenia una clau diferent. Normalment, una pertanyia a la noblesa i el clergat, una altra a la burgesia, i la tercera a la menestralia. Per obrir la caixa, calia que es trobessin els tres alhora. Durant temps, les caixes es guardaven al Convent de Santa Caterina, però una topada dels consellers amb els dominics per un afer relacionat amb la Inquisició va fer que els privilegis es transferissin al Convent dels Framenors, els franciscans. Contenien els originals en pergamí dels grans documents fundacionals. Però, com que en el dia a dia calia consultar-los, en van fer còpies autentificades per notaris, els anomenats llibres de privilegis: el Llibre verd (quatre volums, dels segles XIII al XVII) i el Llibre vermell (quatre volums més, dels segles XIII al XVI). Ciutats com Girona o Manresa, entre d’altres, també van adoptar aquesta pràctica. 

I després encara hi ha la Taula de Canvi i el seu arxiu.

— És una entitat de crèdit i dipòsit de capitals –un banc públic– que funciona des del 1401 fins que s’aboleix, el 1867, quan apareix la banca moderna. A la Taula hi treballaven diversos arxivers que elaboraven documents de control de despeses, d’ingressos, de canvi de moneda, préstecs, etc. Però en el bombardeig d’Espartero sobre la ciutat el 3 de desembre del 1842, una bomba va caure sobre el Saló de Cent i de retop sobre l’arxiu de la Taula, i en va destruir bona part. Havia arribat a ser més potent que el mateix arxiu municipal.

Durant el segle XVIII, malgrat l’opressió borbònica, econòmicament la ciutat es va refer i va passar de 30.000 a 100.000 habitants. En el terreny intel·lectual, tot i la prohibició de la universitat, la Reial Acadèmia de Bones Lletres va permetre una certa continuïtat, oi?

— Certament, la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1729) aplega un grup d’intel·lectuals enderiats per l’estudi de la llengua, la literatura i la història. Són els que defensen l’ideari modern de la crítica històrica, en sintonia amb el pensament de la Il·lustració. Entenen que els arxius, a banda de la recerca, serveixen, per exemple, per deixar al descobert antics mites i llegendes que no responen a la realitat. A Jaume Caresmar se li va demanar cap al 1779 un dictamen sobre santa Eulàlia i, al refusar amb proves documentals que fos una màrtir, el Capítol de la Catedral va engegar una campanya de descrèdit contra ell i el va expulsar de l’arxiu de la catedral.

Com es va recuperar l’arxiu al segle XIX?

— Va caldre esperar al trienni liberal (1820-1823). S’havia de tornar a endreçar tot. Es va passar d’una arxivística basada en la seguretat jurídica, la gestió de la informació i els documents administratius a assumir l’arxiu també com a laboratori de la història, l’erudició i el coneixement del passat. El retorn de l’absolutisme ho va paralitzar, però de nou els redreços dels anys 1834 i 1848 van permetre reorganitzar els documents de manera adequada. Com a nota negativa, assenyalar que els documents fundacionals que es guardaven al Convent de Sant Francesc i després al de Sant Joan de Jerusalem, en aplicació de les lleis desamortitzadores, van ser transferits a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), on encara romanen.

En la realitat patrimonial arxivística catalana, mai s’ha resolt la titularitat de l’ACA.

— Tal com va documentar Ramon Planes, al voltant d’un 70% del que hi ha és documentació catalana, bàsicament de l’Arxiu Reial de Barcelona. Al segle XVIII van batejar-lo amb el nom actual amb la intenció de portar a Barcelona els fons de l’Aragó, València i les Illes. El trasllat no es va fer, però el nom va quedar.

A València hi ha l’Arxiu Reial de València, i a Palma el de les Illes. El d’Aragó es va cremar al segle XIX amb l’entrada dels napoleònics.

— Com que el gruix és català, la Generalitat sempre ha plantejat que la majoria al patronat havia de ser catalana. Els altres governs mai ho han volgut. I ha romàs la titularitat estatal: l’ACA ha quedat com l’únic equipament de l’Estat a Catalunya. Últimament ja ni tant sols es planteja la qüestió.

El segle XX, amb dues dictadures i una guerra civil, tampoc va ser gens fàcil. 

— A la primera meitat del segle és crucial la figura d’Agustí Duran i Sanpere, que a partir del 1917 crea l’arxiu històric, que el 1924 s’obre a la Casa de l’Ardiaca, un edifici emblemàtic. És veritat que s’oblida de la part documental administrativa, però gràcies a ell es fa una gran tasca de conservació i de recopilació de fons externs a la maquinària municipal, fons de ciutadans i de gremis especialment. Només el que va fer durant la Guerra Civil, de salvament dels arxius catalans en tant que cap de la Secció d’Arxius de la Generalitat, per protegir-los tant dels incontrolats anarquistes com de l’aviació feixista va ser extraordinari. Es mereix tot els honors ara que celebrem els 50 anys de la seva mort. 

Quins són els reptes i els perills avui dia dels arxius?

— Ja no ho són ni les rates ni els incendis i, en menys mesura, els fongs. Ara la qüestió és la inversió continuada que demana el manteniment dels suports digitals per anar superant l’obsolescència tecnològica, mitjançant la migració i la conversió de formats perquè la documentació segueixi tenint els seus atributs d’autenticitat, integritat i fiabilitat, malgrat tots els canvis tecnològics que es produeixin. La digitalització ha fet molt més accessible i transparent l’accés documental, però precisa d’una inversió econòmica sostinguda que els entorns polítics i gerencials no sempre tenen clara. En el futur, caldrà crear plataformes institucionals integrades de gestió dels arxius digitals per donar suport arreu als reptes tecnològics. Els municipis petits no tindran capacitat per mantenir el ritme inversor i tenir els professionals experts adequats. Amb els papers, l’abandonament en certa manera es podia revertir. Amb els documents digitals, si no fas el que toca ara, en pocs anys es perd tot. 

Ho estem fent bé, a Catalunya? Seguirem sent un país ric documentalment?

— Acabem d’acollir a Barcelona, aquest octubre del 2025, el Congrés Internacional d’Arxius gràcies a la fortalesa i el prestigi de l’arxivística catalana. Tenim molts professionals, influents a nivell global. I tenim bons equipaments. Hi ha una bona formació universitària i consciència arxivística a nivell administratiu, entesa com un element clau d’eficiència i de servei públic. Potser ara caldria tornar a fer èmfasi també en una mirada més històrica, d’investigar i divulgar els fons documentals.

Amb figures com Trump, en un clima d’afebliment global del sector públic, els arxius corren perill?

— Avui el que corre perill és la veritat. I els arxius són un garant de la veritat. Al congrés de Barcelona s’ha vist que un dels dos o tres temes que preocupen és la memòria, com preservar-la. Davant d’aquests personatges que tergiversen, que escampen mentides, els arxius i les biblioteques han de ser baluards documentals, pilars de la veritat. Els arxius i les biblioteques han de ser institucions de confiança en un món de postveritat i fake news.

Quins altres temes preocupen?

— Per exemple, com els arxius reflectiran la diversitat d’informacions que hi ha a la societat. Avui, si un arxiu vol ser mirall de la societat, ha de tenir presents molts documents que es produeixen fora del poder, fora de l’administració: associacions, personatges i ciutadans, mitjans de comunicació, xarxes socials, etc. És la idea de l’arxiu social: patrimoni, informació, veritat, coneixement. La vida ha d’entrar als arxius. Hi ha coses que si no les guardem, desapareixeran. Pasqual Maragall un cop em va dir: “L’arxiu és el DNI de la ciutat”. I tenia tota la raó.

Tornaran algun dia tots els ‘papers de Salamanca’?

— La part més substancial va venir el 2005, en època de la consellera Mieres, amb Maragall i Zapatero de presidents. Ara queda poca cosa per tornar: documentació d’algunes entitats i persones privades. I s’han guanyat, cal dir-ho, tots els plets que ens havien plantejat des de la Junta de Castella i Lleó en bona part gràcies al suport de la Comissió de la Dignitat.

Com va ser que vostè i altres van crear a Barcelona, el 1998, l’ONG Arxivers Sense Fronteres?

— L’Ajuntament de Maragall havia creat el districte 11 per ajudar Sarajevo durant i després de la guerra dels Balcans. Però amb el canvi de govern municipal la idea va quedar interrompuda i des del món de l’arxivística, per continuar la tasca, vam crear l’associació. Vam fer una feina pionera en un tema que ara és d’una importància extraordinària: la utilització dels arxius per a la causa dels drets humans, per a la consecució de la veritat, la justícia, la reparació de la memòria i la dignitat de les víctimes. Tinc l’honor d’haver estat, des del 2015 fins al 2021, membre del Centre Nacional de Memòria Històrica de Colòmbia i de la Jurisdicció Especial per a la Pau, un tribunal penal internacional establert a Colòmbia per jutjar els crims de lesa humanitat tant de l’exèrcit com de les FARC i poder aportar valor als judicis mitjançant una millora de l’organització dels arxius oficials i comunitaris.