Michel Bernard: “Desconfia d’algú que no estimi els ocells”

‘Els boscos de Ravel’ és la primera traducció d’una novel·la de Michel Bernard, escriptor i alt funcionari francès. Proposa un viatge -amb una prosa nítida i detallista- als anys en què el compositor Maurice Ravel va participar en la Primera Guerra Mundial

No és habitual trobar un alt funcionari que es dediqui a transmetre l’entusiasme per la natura i els grans personatges del passat als seus llibres. Nascut a Bar-le-Duc el 1958, Michel Bernard és sotsprefecte del districte de L’Haÿ-les-Roses, a la regió de l’Illa de França, i és l’excepció a la norma. Lluny del despatx que ocupa des de fa dos anys, Bernard s’allibera de la corbata i l’americana i parla de la seva literatura. Després de debutar amb un llibre de records sobre el Tour de França el 1999, ha fet créixer la seva obra amb novel·les en què explora la vida del cantant Charles Trenet (Comme un enfant, 2003), el pintor Claude Monet ( Deux remords de Claude Monet, 2016) i l’escriptor Maurice Genevoix ( Pour Genevoix, 2011).

Fascinat per la triple equació de “paisatge, història i creació artística”, a Els boscos de Ravel (LaBreu, 2018) Bernard rescata el conegudíssim compositor del Bolero per enviar-lo a la rereguarda durant la Primera Guerra Mundial. Als 41 anys, Ravel es va allistar voluntàriament per ajudar el seu país en un dels conflictes bèl·lics més sagnants del segle XX. La traducció de la novel·la, a càrrec de Ferran Ràfols Gesa, reprodueix a la perfecció el ritme elegant i el detallisme de la prosa de l’escriptor francès.

No va debutar fins als 41 anys, quan la seva carrera professional ja estava encaminada.

Primer vaig estudiar filosofia, i a continuació em vaig plantejar la possibilitat de ser funcionari. Vaig aconseguir entrar a l’Escola Nacional d’Administració, i des que vaig acabar els estudis m’he dedicat a la funció pública.

Però vostè volia escriure.

Durant molts anys vaig ser només lector. De petit havia llegit clàssics com Balzac i Flaubert, però va ser als 16 anys que vaig tenir la primera experiència estètica mentre llegia: va ser gràcies a una de les pàgines de Memòries d’ultratomba de Chateaubriand. Aquell passatge em va absorbir de tal manera que, d’alguna manera, em va canviar. Així vaig descobrir el poder de la literatura.

¿Hi ha cap punt en comú entre la seva feina i la literatura que escriu?

L’administració pública t’obliga a ser molt precís. L’escriptura poètica també pot ser d’una gran precisió, almenys la que a mi m’agrada.

La presència de la natura és molt important a Els boscos de Ravel. Els llocs per on transita el seu personatge són els mateixos que vostè va viure de petit. ¿Era una manera de connectar amb els seus avantpassats?

La moda i els homes canvien, però el paisatge no. O potser seria millor dir els elements del paisatge: els roures i les roselles que veiem nosaltres tenen el mateix aspecte que quan vivien Federico García Lorca o Vercingetòrix. Nosaltres ens passem la vida transformant-nos. La natura, en canvi, persisteix a mantenir-se igual. Durant la Primera Guerra Mundial, molts dels boscos del voltant de Verdun van ser arrasats, però al cap d’uns anys havien recuperat l’aspecte anterior al conflicte bèl·lic.

Ravel s’allista a l’exèrcit però no dispara ni un sol tret.

Ell, que a l’època ja era un músic molt conegut a França, es dedicava a conduir una camioneta amb la qual portava ferits als hospitals de campanya. Era un paper poc heroic que li permetia estar a prop del front i, alhora, mirar-se la batalla amb un punt de distància.

Algun lector podria pensar que Ravel és un patriota de pedra picada.

Ell és, per sobre de tot, un demòcrata i un republicà. És un ferm defensor de compartir la solidaritat.

També és un solitari.

Tenia amics que s’estimava. També el seu germà petit i la mare, la mort de la qual va ser un gran xoc per a ell. Als 41 anys no se li coneixia cap relació sentimental -ni amb homes ni amb dones-, i la situació no va canviar fins que va morir als 67 anys. Aquest és un dels enigmes de la seva vida.

A Ravel li encantava passejar entre els arbres i observar els ocells.

S’estimava la natura. Li era una gran consolació. Hi ha un passatge molt important de la novel·la en què un ocell continua refilant en un arbre mort, mentre al voltant van caient bombes. La connexió de Ravel amb la natura era profunda: a mi em recorda Sant Francesc d’Assís.

A vostè també li deuen interessar els ocells: escriu sobre ells amb detallisme i devoció.

Desconfia d’algú que no estimi els ocells [riu].

Una altra escena impressionant del llibre és quan Ravel comença a tocar una peça de Chopin en un castell reconvertit en hospital de campanya.

És el moment clau perquè s’ajunten les dues realitats de la novel·la: l’estridència de la guerra, marcada pel ritme de les bombes, i la intimitat del piano. M’ho imaginava com una gran orquestra sonant a l’exterior, en contrast amb les notes delicades de la interpretació de Ravel.

El protagonista s’acaba comprant una casa a Montfort-l’Amaury on viu tot sol, refugiat del món, component i observant la natura.

La visita d’aquesta casa va ser el desllorigador creatiu. Anys abans li havia passat el mateix a Jean Echenoz, que va acabar dedicant una novel·la als últims anys del compositor, Ravel [Anagrama, 2006]. El Ravel de la meva novel·la ja era conegut, però la seva fama no era mundial. Echenoz parla del retorn a França del compositor després d’una gira apoteòsica als Estats Units.

Quin va ser el seu primer Ravel?

Introducció i allegro per a flauta, clarinet, arpa i quartet de corda. Em va emocionar perquè la música que sentia i el que jo experimentava interiorment es fonien a la perfecció. Ravel va ser un músic molt sensual, que perseguia l’emoció en les seves composicions. Cada vegada que escolto el minuet de La tomba de Couperin no puc evitar les llàgrimes.