BarcelonaUn tigre a París, el primer i molt recomanable llibre de la periodista Cristina Rivas (Barcelona, 1974) és un homenatge a l'amistat, la crònica d'una reconstrucció personal i la reivindicació del revolucionari que molts voldríem portar a dins. Publicat a Angle Editorial, està motivat pel record de Fadwa Suleiman (Alep, 1970-París, 2017), actriu, poeta i una de les grans protagonistes de l'alçament popular contra el govern de Bashar al-Assad a Síria.

Vas conèixer Fadwa Suleiman el 2012. Un tigre a París reconstrueix, en part, la vostra relació.

— La Fadwa em mereixia admiració i respecte com a personatge mític de la revolució a Síria, un país amb el qual vaig tenir una connexió important. Quan ens vam conèixer, estava fascinada per ella. Més endavant ens vam fer amigues i vam connectar de forma molt íntima. Era algú que em donava volada, i penso que al revés passava el mateix. De cop i volta ja no importava que ella fos una heroïna: hi havia un diàleg entre ànimes, un reconeixement mutu.

Pel que llegim, ella no ho va tenir fàcil, com a exiliada.

— Va viure un exili a dins de la mateixa comunitat d'exiliats, perquè la majoria d'homes donava suport als grups armats d'Estat Islàmic per acabar amb el règim. Ella no. Ella tenia clar que la violència no anava enlloc. Així i tot, la geopolítica ocupava una petita part de les nostres converses.

Tampoc parlàveu de les vostres vides íntimes, oi?

— Teníem el costum de deixar al marge les parelles, els pares i els fills. L'amistat és una forma elevada d'amor, deslligada de l'erotisme i de la família. Els amics et sostenen i et fan gran. La Fadwa i jo ens vam trobar en una etapa de transició en les nostres vides.

Em costa pensar en el llibre com en una novel·la, veig que encaixa més en el format récit, força habitual a França.

— Sí. És una barreja de confessió, crònica i diari amb elements de ficció. A vegades intercanvio els papers, i coses que ella diu, en realitat, les vaig dir jo o alguna amiga meva i viceversa. Com que volia fer un homenatge a l'amistat, també jugo a fer que la narradora pogués ser el que jo hauria volgut. A vegades la ridiculitzo una mica, com quan parlo de les seves aspiracions orientalistes.

Igual que la Fadwa, la narradora del llibre viu a París, "una ciutat de fugitius" que no és la seva. Hi ha anat a parar després que li disparessin un tret mentre feia de periodista a Cisjordània.

— Compartim aquesta cicatriu.

En un determinat moment, després de tenir un fill, la narradora ha de tornar a Barcelona amb la criatura i començar de zero. El llibre explica aquests anys difícils de reconstrucció.

— La Fadwa també es va separar quan el seu fill era molt petit, tot i que ell es va quedar a Síria quan es va exiliar. En aquest punt, Un tigre a París aborda les dificultats de criar algú en solitari quan no t'ho havies plantejat així. Creia que un fill naixia de l'amor entre dues persones.

Ara ja no?

— Quan parlo amb gent més jove, a vegades em pregunten si encara crec en l'amor romàntic, i la resposta és afirmativa. Hi estic atrapada, no me'n puc desintoxicar. Així i tot, soc partidària de reduir riscos... Si hi caus, tard o d'hora t'aixecaràs.

La Fadwa es va enfonsar anímicament poc abans de les protestes contra el règim de Bashar al- Assad, que van desembocar el 15 de març del 2011 en una guerra civil. Es va quedar al llit una temporada, fins que va decidir protestar.

— De vegades és més fàcil morir-se que lluitar. Cal treballar per no desencisar-se i per deslliurar-se del cinisme. Jo m'hi he esforçat, no he perdut cert idealisme, diria. Ella va prendre la decisió de protestar contra el règim.

El govern de Síria va posar preu al seu cap i als seus coneguts.

— La Fadwa venia d'un entorn privilegiat, formava part de la gauche divine d'artistes, actors i intel·lectuals. Va marxar a París tot i que deia que no li importava perdre la vida si servia a la revolució. En canvi, més endavant, quan li van dir que tenia càncer el que més volia del món era sobreviure a la malaltia.

Va morir el 17 d'agost del 2017, el mateix dia de l'atemptat a la Rambla. Feia tot just un mes que havia visitat Barcelona i Caldes d'Estrac per recitar-hi la seva poesia.

— Només tenia 47 anys. Era més jove que l'edat que tinc jo ara. Quan hi penso encara m'impressiona. De vegades era com un esperit que em venia a dir les coses que jo encara no sabia de mi. La Fadwa va ser una presència fantasmagòrica també en vida. Apareixia i desapareixia. No volia ser una exiliada com els altres. Va rebutjar de seguida el joc d'anar als platós de la televisió francesa. Va rebre moltes crítiques d'altres exiliats. Tot i la seva actitud pacifista, era molt bel·ligerant.

Et va transmetre part d'aquesta bel·ligerància? Hi ha un moment en què la narradora escriu: "No sé gaire quina és la meva revolució [...], però m'he quedat així, viva, i faig les feines a mitges".

— La bel·ligerància em ve d'abans de conèixer-la. Fins que no van caure les torres bessones no vaig despertar. Formava part d'una generació que, fins llavors, no havia patit. En l'època de l'atemptat de l'11 de setembre del 2001, el món em va caure al damunt i mai més no me l'he pogut acabar de treure de sobre.