Corina Oproae: "Volia parlar de tot el que és tabú, també dins l’entorn familiar"

BarcelonaCorina Oproae va néixer a Transsilvània (Romania) el 1973, i el 1998 va venir a Catalunya, on viu des d'aleshores i on ha escrit la seva obra poètica, tant en castellà com en català, i ha traduït també als dos idiomes autors com Marin Sorescu, Ana Blandiana, Mary Oliver i Tatiana Tibuleac. A La casa limón, que va guanyar el premi Tusquets 2024, narra la infància d'una nena a la Romania del dictador Nicolae Ceaușescu. El comunisme és omnipresent, però Oproae parla de molts altres temes que continuen sent tabú.

Vostè té el romanès com a llengua nadiua, però escriu tant en català com en castellà. A La casa limón hi ha molts records de la seva infantesa. ¿Ha estat complicat explicar-ho en castellà?

— No escric en romanès, només tradueixo del romanès al català o al castellà. He escrit alguns textos curts, però no he fet mai literatura en romanès. És com si hi hagués una barrera. Vaig començar escrivint poesia en romanès, però a vegades no reconec aquella veu. Som tantes persones al llarg de la vida... Hi ha una llengua primigènia latent. Si ha sorgit en castellà és perquè ha esdevingut la meva llengua de creació. Crec que, de fet, és la llengua la que em va triar a mi. El més difícil ha estat trobar la veu de la nena i mantenir-la al llarg de tot el llibre.

Com és aquesta llengua primigènia?

— És la llengua que té a veure amb les obsessions que es formen quan ets petita, el paisatge, allò que et passa. No en soc la protagonista, però sí que hi aboco molts records meus i d’altres persones. Per poder tenir una vida normal, tenir una família o treballar, com la resta, hi ha records que vaig haver de deixar enrere. Jorge Semprún parlava de l’amnèsia voluntària. Òbviament, no comparo la meva experiència amb la seva als camps de concentració, però sí que hi ha certa amnèsia. He reflexionat molt sobre per què escric en una llengua que no és la materna. Necessitava fer un nou començament i, per molt estrany que pugui semblar, em dona més llibertat escriure en una altra llengua. Dec ser un cas estrany.

¿És com ser una altra persona?

— No sé si una altra persona, perquè això de la identitat és un tema molt líquid. Com més coses vius i més llengües saps, més t’enriqueixes. És una barrera molt fina, una pell molt fina, com una protecció. Moltes vegades el que explico també als poemes són experiències. M’agrada mirar la part més dura de la realitat. M’encanten les coses boniques, però també el més dolorós. Crec que els escriptors hem de mirar allò que fa mal. 

El llibre comença amb la imatge de la nena atrapada en un castell de llibres. Diu que està preparada perquè li escriguin. Com va arribar aquest moment?

— No hauria pogut escriure aquest llibre abans de tenir fills o fer-ho abans que ells haguessin crescut. Processo les coses molt lentament, no puc escriure sobre allò que em passa o m’afecta de manera immediata. Necessito posar-hi distància. Els records et deixen tranquil una temporada, però arriba un moment que esdevenen una obsessió. Treballo amb les obsessions, crec que sempre són les mateixes.

Per què diu que els seus fills havien de fer-se grans per poder escriure aquest llibre?

— És un tema de madurar, d’entendre les coses. Hi ha un moment en què aquest passat que no et deixa viure t’atrapa. Quan vaig marxar de Romania, poc després de la caiguda del Mur, s’escrivia molt sobre aquest tema i es parlava de coses molt palpables. Jo necessitava fugir de tot això i pensava que aquest tema no el tocaria mai. Però al final he hagut d’incorporar aquest passat. Fa més de deu anys vam anar a Romania amb la meva filla, que aleshores tenia 8 anys. Li va agradar molt i em va preguntar on va caure el comunisme. Vaig pensar que per als meus fills, els meus amics, això del comunisme era quelcom molt estrany: un altre món, una altra vida... Havia de connectar amb aquesta altra vida per escriure el llibre. Volia que la meva filla sabés com podia ser el món d’una nena en aquella època. 

Per què era tan difícil parlar del comunisme?

— Era una ferida que no podia mirar. Quan alguna cosa em fa mal, no en puc parlar. Si en puc parlar és perquè he fet les paus amb el passat. 

Fins a quin punt viure sota una dictadura comunista li va marcar la infància?

— Va marcar la meva infància i la meva vida de manera absoluta. Te'n podria donar molts exemples. Per exemple, amb l’autoexigència. El sistema escolar era aberrant. Mai havia vist persones amb dificultats a l’aula fins que vaig arribar a Catalunya, perquè era una societat que separava els "bons" dels "dolents". Quina igualtat hi pot haver en un sistema així? Depèn també de la família. Si eres d’una família del partit o que col·laborava, tot era diferent. Segurament devien tenir una visió diferent de la meva.

El pare de la nena és molt crític i acaba tenint una demència quan encara és força jove. 

— Durant el comunisme patir una malaltia mental era una vergonya. S’havia d’aïllar i les solucions que hi havia eren realment precàries. A la novel·la, el pare ha d’anar a casa d’un germà perquè en tinguin cura. I això passa perquè a Romania els psiquiàtrics eren terribles. Hi havia moltíssims presos polítics i s’hi practicava la tortura. Té un punt de metàfora, la malaltia del pare. Reflecteix tot el que hi ha al voltant: una societat malalta. 

¿Els llibres són el refugi de la nena?

— Això sí que és molt autobiogràfic i el castell era real. Casa meva era plena de llibres. Totes les cases on vaig viure eren plenes de llibres i jo llegia de manera compulsiva. En una dictadura el sistema no sap què fer amb tu quan estàs a casa. No hi ha tant control per part de la família. Només hi havia un canal de televisió i emetia de 20 h a 22 h. Només eren programes de lloança al gran dirigent. Per tant, què fas? La lectura era quasi una reacció natural. El llibre era gairebé un objecte sagrat. L’única cua que vaig fer mai a Romania va ser per comprar llibres. Els llibres em permetien escapar-me d’aquella opressió.

La mort està molt present al llibre. 

— És una de les meves obsessions. Avui totes les botigues ens estan cridant: "Viu, entra, consum". És una societat que no vol mirar la mort i quan aquesta arriba fa veure que no passa res, però jo sí que la miro, la mort. El meu pare va morir quan jo tenia 18 anys i la meva mare, quan tenia 30 o 31 anys i vaig tenir el meu primer fill. Són experiències que et marquen molt. És com mirar l’abisme. 

És molt bonica la relació amb la mare. 

— Sí, al principi la nena la culpa del que li passa al pare, però hi ha un moment, tot i que és molt jove, que és capaç de comprendre que no en té la culpa, i hi ha una espècie de lleialtat cap a la mare. En general, les dones són més fortes al llibre. No era intencionat, però és com ha sortit. 

Explicava que li agrada mirar la part més dura de la realitat. No obvia temes com l’abús o l’avortament. 

— Quan es va prohibir l’avortament a Romania, es va crear un problema social enorme. S’abandonaven molts infants. A Romania, el tema dels abusos està silenciat. Al llibre volia parlar de tot allò que és tabú, també dins l’entorn familiar. És com posar el microscopi sobre allò de què no es parla.