BarcelonaL'escriptor Juan Trejo (Barcelona, 1970) tenia nou anys quan va morir la seva germana Manuela, la Nela, als 21 anys. No en té gaires records perquè, quan ella va marxar de casa, ell només tenia cinc anys. Han passat quaranta-cinc anys des d'aquella mort a causa de l'heroïna que va significar un abans i un després en la vida familiar de Trejo. Esbrinar qui era i què li va passar a la Nela ha estat un procés llarg, perquè a casa seva pràcticament no en tenia ni fotografies ni informació. Era com si la seva germana gran no hagués existit mai. Amb Nela 1979 (Tusquets) la torna a fer present.

Quan va decidir parlar de la història de la seva germana?

— A finals del 2018 vaig començar a investigar, però és una història que sempre ha estat amb mi, perquè és la història de la família. Vaig parlar de la meva germana en el meu llibre anterior, La barrera del sonido (2019), però dient tan sols un parell de coses que, de fet, avui sé que no són correctes. Vaig voler saber-ne més, però era tot molt lent perquè tenia molt poca informació i havien passat més de 40 anys des que havia mort. L’espoleta va ser quan vaig tornar a veure la pel·lícula Somriures i llàgrimes, que havia vist amb la meva germana. Va ser com una explosió. Vaig començar parlant amb els meus germans i després amb amics i coneguts de l’època. 

Al llarg de la investigació troba alguna foto, molt poques, i no gaire documentació. Parla amb la seva mare, els germans, coneguts de l’època, llegeix... Què és el que més l’ha ajudat a conèixer la seva germana?

— Tot una mica, però al principi va ser molt frustrant, perquè la informació era escassíssima. Estava convençut que no tenia material per escriure un llibre. Però aviat vaig pensar que la història de la meva germana parlava d’una generació que, com havia passat amb la meva família, havia estat oblidada per la història oficial. 

Llegint el llibre fa la sensació que les entrevistes amb els experts d’aquesta època no li van servir de gaire a l’hora de reconstruir la història de la seva germana. 

— No gaire. Són persones que venien d’una situació estable, tenien mitjans i recursos i van fer un salt, però van tornar més o menys on estaven establerts. No hi tinc res a dir, no és cap crítica, però tenien aquesta possibilitat. Tanmateix, esperava poder tenir més informació de context que, al final, vaig poder extreure dels llibres, diaris, revistes... També és cert que jo els preguntava coses molt concretes sobre la meva germana i el seu nòvio italià, el Valerio, i sobre l’entrada de l’heroïna a Espanya.  

Abans explicava que no ha trobat gaire bibliografia.

— Parlo d’un moment concret, entre el 1973 i el 1978, i de Barcelona. És un moment de l’eclosió de la contracultura. No tenien gaire a veure amb la lluita antifranquista de la generació anterior. El que pretenien era canviar la manera de viure i d’entendre el món. També és un moment que ha estat fàcil d’esborrar perquè no estaven adscrits a res: ni a partits ni a corrents polítics. Eren més aviat àcrates o llibertaris i no es van voler organitzar.

Al llibre fa moltes referències al fet que, malgrat tot, hi havia diferències socials. Fins i tot diu que la seva germana va ser "carn de canó". 

— Sí, perquè la meva germana venia d’una família humil. No tenia formació. Era molt intuïtiva, desperta i intel·ligent, i l’únic que podia aportar era la seva energia i la seva fe. No era ni dibuixant de còmic ni música... Fins i tot en els moviments alternatius, hi ha alternatius de primera i de segona classe. 

No conserva pràcticament cap record de la seva germana. Amb el llibre, l’ha pogut conèixer?

— Ara sé qui va ser. No només l’he entès a nivell més íntim, sinó també les seves motivacions. Em feia una mica de por la lectura que en pogués fer la família, però totes les respostes han estat molt positives. Fent servir els mecanismes de la literatura, l’he pogut veure, fer-la present. Volia dignificar-la a ella, però també a la seva generació. 

Fa la sensació, però, que als seus germans els ha costat parlar de la Nela.

— No. Tenien la seva pròpia versió que havien creat per sobreviure a l’explosió nuclear que va provocar la seva mort. Ara, però, s’han fet seva també la història que he escrit i així també els nostres fills podran conèixer la Nela. Un amic meu em va demanar per què no havia escrit aquesta història fa vint o trenta anys. No hauria pogut. No només perquè els meus pares eren vius sinó també perquè no tenia la capacitat per entomar aquesta feina. 

No l’hauria escrit si els pares fossin vius?

— No, crec que no. No he volgut fer cap crítica, però aquesta és la meva versió, no la seva. No m’hauria atrevit a posar en qüestió la seva. Tanmateix, és una responsabilitat que tinc cap als meus fills: donar-los la meva versió. 

¿Ha pogut entendre el camí que va dur la seva germana fins a l’heroïna?

— Ella va ser consumidora abans que hi hagués la gran entrada d’heroïna a Espanya. Malgrat tot, ja se’n parlava molt als mitjans. Hi havia molts prejudicis, i potser aquest és un dels motius pels quals no va rebre l’atenció que es mereixia a l’hospital. Va ser una suma de coses. Era extremadament aventurera, hi havia poca informació, i l’heroïna estava mitificada. Hi ha un llibre de Carl Hart molt interessant sobre tot allò que pot fer que acabis sent-hi addicte. A vegades, és el bagatge que portes: una tendència a la melancolia, que no encaixes, que tendeixes a l’aïllament o que allò en què somies esdevé una altra cosa. L’heroïna és una droga refugi. Potser li feia la sensació de ser on havia de ser. Estic convençudíssim que la meva germana ho hauria acabat deixant. No va ser consumidora durant gaire de temps. I, de fet, sé que amb el Valerio ho estaven intentant deixar.  

El Valerio és un personatge clau al llibre.

— Era un llibre molt marcat per la frustració de no haver pogut esbrinar més, la impossibilitat d’explicar una vida. El Valerio va ser clau. Ell i el seu entorn em va portar cap a la llum i van fer canviar radicalment l’enfocament del llibre.