Valentí Puig: “Sense conflicte la vida humana no té sentit”

A punt de fer 70 anys, Valentí Puig no deixa de prémer l’accelerador de la seva creativitat i publica la novel·la distòpica ‘Barcelona 2101’ (Proa), en què els humans conviuen amb robots i androides en una ciutat estat governada per la desmemòria

Sempre que s’acaba l’any, Valentí Puig (Palma, 1949) comença a pensar en el llibre que començarà l’1 de gener. És un ritual que fa anys que practica i d’allà n’han sortit dietaris com Dones que dormen (2015) i La bellesa del temps (2017) -tots dos a Proa-, assajos com Los años irresponsables (Península, 2013) i novel·les com La vida és estranya (2014) i El bar de l’AVE (2017), també a Proa. Puig ha guanyat premis com el Ramon Llull (Somni Delta, 1987) i el Josep Pla ( L’home de l’abric, 1998), però, tot i així, se sent un outsider de les lletres catalanes. Potser per aquest motiu la nova ficció que acaba de publicar planteja una finta insòlita en la seva narrativa: un psicòleg enamorat d’una jove perruquera de gossos es dedica a observar amb ulls crítics el món que l’envolta, la Barcelona DF de principis del segle XXII, on els robots pispen els nadons dels humans, la cultura ha quedat arraconada en mercats de vell i les sectes sembren la violència que els mitjans de comunicació amaguen per fingir que els ciutadans viuen al millor dels mons. “Som monstres de la raó o la raó dels monstres?”, es demana un dels personatges de Barcelona 2101 (Proa) en el pastitx lingüístic que humans i androides practiquen.

El seu nou llibre té un dels inicis més desconcertants de la literatura catalana actual: “Al tupinamba de la cantonada eren pantocràtors i no tenien telemagna”.

Se’m va acudir mentre sortia d’un taxi. Feia anys que donava voltes a una novel·la futurista que volia ambientar en una nau espacial on hi havia un convent que simbolitzava la gran síntesi de les religions. El projecte no va prosperar, però me’n va quedar alguna cosa a dins del cap, i va ser a partir de la frase del tupinamba que vaig començar a pensar en una Barcelona superpoblada que s’ha convertit en ciutat estat.

Un tema important és la memòria.

Efectivament. Sense memòria no hi ha civilització. Val per a tots els camps: la literatura és imaginació però també és memòria. Al llibre, l’intent de fer que humans i màquines visquin en un present perpetu va en contra de la idea de civilització.

Hi ha humans que accepten reformes artificials (transhumans) i altres que no (pantocràtors).

La naturalesa humana és imperfecta. La ciència, la tecnologia i la medicina han fet passos importants. El dia que la intel·ligència artificial superi la humana serà catastròfic. Qui la domesticarà?

Els androides somien amb poder estimar i odiar com els humans.

Pateixen perquè els agradaria sentir com nosaltres. Els robots, en canvi, es demanen per què estan condemnats a fer la feina dels altres i no es poden reproduir, i una part d’ells es rebel·la robant nadons dels hospitals per criar-los.

La pregunta per la consciència també és important, a la Barcelona del segle XXII.

A 1984, Orwell s’enfrontava al totalitarisme, però el futur que jo imagino és encara pitjor. Segons la meva previsió novel·lística, un gran problema del futur serà la indiferència. També la manca de curiositat lligada a una vida material resolta i al dogma públic que no es deixa de difondre sobre la immortalitat. Sense conflicte la vida humana no té sentit.

La societat està controlada per una Màquina que no és enlloc i alhora és a tot arreu.

La Màquina ha inventat un sistema que permet que l’economia rutlli tota sola. El món que jo imagino està més a prop de Huxley que d’Orwell.

Quan diu que el govern de la ciutat estat de Barcelona DF “és transparent, incorruptible”, sembla que ironitzi sobre una possible independència catalana arcàdica.

Aquest llibre no té res a veure amb el present. Parlo d’una hipòtesi futura d’aquí un segle, on les ciutats-estat seran una manera d’estructurar el món. No crec que neixin pel concepte de millorar el món, sinó que seran un element per fer que a la ciutat no hi pugui entrar qui l’autoritat no vulgui. La frontera és part de la naturalesa humana.

A la Barcelona del segle XXII els revivals duren un dia i la cultura està relegada als mercats de vell.

Avancem cap a un món postliterari. Amb tots els respectes cap a la novel·la negra, no crec que pugui substituir l’obra d’un Balzac, un Dickens o un Proust. La ciència-ficció tampoc, encara que la voluntat d’inventar mons hagi donat bons resultats. Conec força bé el ciberpunk d’autors com William Gibson i Neal Stephenson: d’aquest últim, per exemple, vaig llegir una trilogia que sumava 3.000 pàgines [ The Baroque cycle ]. Stephenson hauria pogut dir el mateix en molt menys espai... D’un autor com Philip K. Dick me n’agraden més les novel·les que no són estrictament de ciència-ficció, com ara Valis. Tot i així, la nouvelle en què es basa Blade runner prediu molt bé alguns dels elements de la nostra societat. Dick no va preveure que podia existir res similar al telèfon mòbil, i ens ha canviat la vida.

A diferència del que passava a Submissió, de Houellebecq, a la seva Barcelona l’islam ha desaparegut.

Imagino que les guerres entre xiïtes i sunnites els destrueixen com a civilització. També faig que la tecnologia superi el canvi climàtic. Això últim crec que acabarà passant. Un autor com Houellebecq no m’interessa perquè va cap a la provocació. Pel que fa al canvi climàtic, volia distanciar-me de Margaret Atwood, que està entregada a una causa i això distorsiona la literatura que escriu [entre les novel·les distòpiques d’Atwood hi ha L’any del diluvi ].

Barcelona 2101 és una novel·la escrita de dia o de nit?

De dia. Quan era jove escrivia a les nits, però ara em trobo molt millor als matins. Després de llevar-me escric durant una hora. No és cap teràpia, sinó una manera d’estar en contacte amb el que m’agrada fer. Un cop he escrit em poso en marxa: em dutxo, esmorzo, miro el desastre de les notícies i em poso a treballar.

Continua fent dietaris?

Sí. Avui he escrit una reflexió sobre el primer volum dels Annals de Tàcit. La literatura de l’antiga Roma és espectacular, m’interessa més que la grega. Tàcit té una idea de la història un punt tenebrosa que m’interessa. S’allunya del bonisme actual que ens fa oblidar que les coses poden avançar però també anar enrere.