Claudia Durastanti: "Hi ha autores que treballen als marges i no donen lliçons"

BarcelonaClaudia Durastanti va néixer a Brooklyn, va emigrar a un poble petit del sud d'Itàlia als sis anys, després va viure a Londres i va tornar als Estats Units. Ara viu a Roma. Amb L'estrangera, va ser finalista del Premi Strega i del Prix Fémina, va obtenir el Premi Strega Off i el PEN Award, i va aparèixer entre els millors llibres de l’any de la revista The New Yorker. Missitàlia (L'Altra Editorial / Anagrama; traducció de Mercè Ubach) és un recorregut històric que va del sud de la Itàlia del Ressorgiment fins a un futur imaginat a la Lluna. No hi ha res convencional en aquest llibre, on les protagonistes són dones que viuen força al marge, i que combina gèneres com el western, l'espionatge, la distopia o la intriga.

Per què un títol com Missitàlia?

— Inicialment havia de ser La malalingua. Un títol així hauria conduït a una novel·la més convencional i previsible, basada en la idea d’escriure des de la posició de personatges marginals, dones del sud colonitzat pels del nord. Tota la vida m’he mogut entre l’anglès i l'italià, i una amiga em va dir que necessitava una tercera llengua. I, mig de broma, vaig pensar en un fals títol alemany, una paraula composta. Com que el llibre parla del naixement d’una nació, de dones joves (sobretot a la primera part) i d’oportunitats perdudes, em va semblar interessant que miss fos una paraula polisèmica: pot significar joventut, però també que manca alguna cosa. Sabia que podia confondre els lectors perquè recorda un concurs de bellesa. Al principi repetia que no tenia res a veure amb concursos de bellesa. Però recordo que, en concursos com Miss Itàlia o Miss Amèrica, el presentador preguntava a les participants què volien de la vida, i sovint responien coses molt banals, com ara que s’acabés la guerra o la fam. I jo pensava: "Això no és el que realment pensen". Potser voldrien dir que volen més diners, més relacions, una vida sexual millor. Em semblava divertit tractar els personatges –sobretot les noies de la primera part– com candidates de Miss Itàlia a qui es permet dir què volen realment.

Parla de persones als marges. Al llibre n’hi ha moltes: desertors, marginats... Alguns escullen viure al marge. És una manera de reivindicar la llibertat?

— No vull idealitzar el marge. Així i tot, he après al llarg de la vida, potser perquè la meva mare sempre ha viscut als marges, que és una posició privilegiada per observar el món i formar el pensament. Aquests personatges són antiideològics per vocació. Per exemple, poden lluitar pel medi ambient, però també saben que la indústria pot aportar diners i progrés. El marge és la capacitat de moure’s entre posicions diferents i adaptar-se. Hi ha una connexió forta entre llibertat i marge, perquè no tens una herència que hagis de preservar. Em va influir molt la feminista radical italiana Carla Lonzi, que deia que les dones havien de “desculturitzar-se” perquè la cultura ha estat marcada per una visió patriarcal. Desculturitzar-se és una forma d’alliberament. Per això molts personatges abracen el marge com un lloc d’observació.

Hi ha una frase que m’ha cridat l’atenció: un personatge diu que la història és com un home llop.

— Em ve d’una lliçó de Nabokov sobre literatura. Ell parlava del conte del nen que crida “Que ve el llop” i ningú no el creu. Quan repetim massa vegades que hi ha un monstre, deixem de creure-hi. Amb la història passa una cosa semblant: com que veiem repetir-se tantes tragèdies, perdem la capacitat de creure que és real. Potser només els canvis en el món físic –una glacera que desapareix, una espècie que s’extingeix– ens semblen realment seriosos. Tenim una gran memòria històrica, però alhora no acabem de creure que certes coses puguin acabar per sempre, com les massacres o els exterminis. Pensa en les guerres recents, com Gaza. Si preservar la memòria no ens fa actuar diferent, què ens fa canviar? A l’escola aprenem que si preserves la memòria, pots millorar les coses. Però ¿i si no és així...?

També parla molt de la diferència entre nord i sud. Un personatge parla de ser una “dona nova”. Què vol dir això?

— Quan estudiem canvis de paradigma, sovint parlem de l’“home nou”. Jo volia mostrar que també hi ha una història paral·lela de dones. L'Amàlia és interessant perquè entén que el progrés no és bo ni dolent en si mateix; depèn de com hi respons. Tampoc accepta la idea d’un únic sud o un únic feminisme. Hi ha molts suds i molts feminismes. Aquesta multiplicitat és el que la fa una dona nova.

Diu que hi ha dones que donen lliçons i esdevenen líders i d'altres que expliquen històries i romanen al marge.

— Hem redescobert moltes autores i ara n’hi ha que són més visibles. Al mateix temps, hi ha una mena de literatura liderada per dones, o pel·lícules amb personatges femenins, que és una mica pedagògica i moralitzadora. I hi ha altres autores que treballen als marges i no donen lliçons. Sovint entenem els personatges femenins com una mena de genealogia femenina, un matriarcat o germanor; sempre hi ha algun vincle. Els meus personatges principals no estan relacionats per sang, no comparteixen la mateixa família, no comparteixen els mateixos valors. No hi ha cap herència ni possessió per transmetre, i és alliberador. Perquè, d’alguna manera, com a escriptora, sempre estic col·locada en una constel·lació de persones que aprecio. Però pot ser constrenyedor.

La segona part està narrada en primera persona, però és la Itàlia de la postguerra. Per endinsar-te en aquella època fas servir moltes referències literàries.

— Em vaig inspirar en La campana de vidre de Sylvia Plath i en Annie Ernaux. La protagonista arriba a la ciutat i se sent impostora. Ho vaig escriure en primera persona perquè, d’alguna manera, soc jo viatjant enrere en el temps. Vaig estudiar antropologia, vaig treballar en una revista cultural, vaig conèixer falsos pares i falses mares, com l’Ada. Una idea del llibre és que la comunitat que triem no sempre és més fàcil que la família. A vegades és més difícil alliberar-se dels mentors. Pensem que tot el que escollim fora de la família ens farà progressar i ser lliures. Personalment, com l'Ada, vaig trobar encara més difícil emancipar-me dels meus mentors que de la família, perquè tenia una mare peculiar, no em posava cap expectativa. Això deixava molt espai. En canvi, quan vols agradar al teu primer cap o al teu mentor universitari, veus aquesta dona gran que admires tant i vols ser com ella, és més difícil escapar-ne.

És també un recorregut cap a l’autonomia?

— Lonzi va iniciar una pràctica anomenada autocoscienza. Reunia tot de dones en una habitació, que parlaven en veu alta, i ella deia que el significat principal a la vida és trobar autenticitat, el punt on et connectes amb tu mateixa i et sents autèntica en cada expressió de la teva vida. Això va influir en el que volia dir sobre aquests personatges. Hi ha un camí cap a l’autonomia, a l’autodeterminació, però també hi ha un moment cristal·lí on les dones del llibre se senten, d’alguna manera, en pau amb qui són. Se senten gairebé enlluernades pel coneixement de si mateixes. Hi ha un cost, i la solitud en pot ser un.

A la tercera part del llibre, la protagonista marxa a la Lluna. No a un altre país, ni a un altre territori, sinó a un altre planeta.

— Per a mi, Amèrica sempre va ser la Lluna, perquè era el país que estimava, el país al qual pensava que tornaria. I, finalment, després de L'estrangera, vaig tornar a Nova York i vaig pensar que seria per sempre. Què significa Amèrica, però, ha canviat en els últims cinc anys. Ara mateix, em sento gairebé desamericanitzada d’alguna manera. Així que buscava alguna cosa que pogués donar aquell sentit de desig, de meravella, de canvi radical. Com a civilització, estem obsessionats amb tot el que és més enllà de la Terra, perquè pensem que l'hem destrossat. Era més un lloc nostàlgic on un personatge podia estar sol. També, des de la Lluna, pots veure el planeta Terra. I després pots, si no mirar enrere, almenys mirar el lloc d’on vens, on has viscut, i preguntar-te: "Quin tipus de relació tinc amb aquest lloc que m’ha portat a la vida?" I per tornar a Cesare Pavese: hi ha una línia preciosa a La lluna i les fogueres on el personatge principal, que ha viscut molt temps als Estats Units, es trasllada al nord d’Itàlia. Li pregunten: “Com és Amèrica?” I diu: “No hi ha res allà. És com la Lluna”. Així vaig pensar que tot es connectava d’alguna manera, totes les preocupacions que tenien. Necessitava un lloc per mirar endavant en un sentit força optimista.