El 2018 ha estat l’any més fructífer -editorialment parlant- de Blanca Llum Vidal. Ha publicat dos nous llibres de poemes, ‘Aquest amor que no és u’ i ‘Amor a la brega’, ha presentat una antologia dels textos feministes de Maria Aurèlia Capmany i ha editat els dos primers volums de ‘Tots els contes’, de Víctor Català

“Sóc ombra i desert, costella rompuda, sóc pols que s’agleva”, escriu Blanca Llum Vidal al primer dels vuit poemes d’ Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2018), versió lliure i terratremolejadora del Càntic dels càntics. Vidal va néixer a la Barceloneta el 1986, va créixer a Casserres, al Berguedà, i va tornar a la capital catalana per estudiar biologia, tot i que va deixar aquesta carrera i va fer treball social i, més endavant, filologia catalana. Els seus primers versos van aparèixer a l’antologia Pedra foguera (2008). Des de La cabra que hi havia (Documenta Balear, 2009) ha publicat set llibres més, entre els quals destaquen Punyetera flor (LaBreu, 2014) i Amor a la brega (Pagès, 2018). També s’ha ocupat d’editar la poesia d’Àngel Guimerà, els contes i la novel·la Un film (3.000 metres) de Víctor Català, l’assaig Dues Catalunyes, d’Àngel Carmona, i l’antologia -molt recomanable- de textos sobre feminisme de Maria Aurèlia Capmany Amenaça de sedició.

Quan no treballa al pis tutelat de la Zona Franca o participa en algun recital, la poeta és a la casa de Vallvidrera llegint i escrivint. El refugi, lluminós i atapeït de llibres, que comparteix -en part- amb el poeta i traductor Arnau Pons, és l’escenari d’aquesta entrevista.

L’any que ve farà deu anys del teu debut, La cabra que hi havia. Què comparteixes amb l’autora de fa una dècada?

El que encara hi reconec és el ritme. La relació amb la llengua també, més que el sentit. Aquell llibre era un cant a la natura i a l’antigor.

Tenies 23 anys. Com han canviat les teves lectures des de llavors?

Vaig publicar quan ja portava uns anys recitant. El primer recital va ser als 17 anys, acompanyada d’en Josep Grifoll. Entre el públic hi havia en Tomàs Arias i l’Enric Casasses. Aquells anys vaig llegir molta poesia: Vinyoli, Ferrater, Brossa, Marçal, Foix... Més tard vaig començar amb la novel·la, però sobretot amb assajos i textos de filosofia.

Rodoreda és una de les autores que més ressona a Amor a la brega.

La vaig llegir a fons mentre escrivia Homes i ocells. Si penso en els inicis veig que va ser una cosa molt viscuda, de grup, d’aparèixer i trobar gent que estava en una situació semblant, com l’Andreu Galan, la Laia Martínez, l’Eduard Carmona i l’Emili Sánchez Rubio. L’any de Pedra foguera i fins a Nosaltres i tu [Documenta Balear, 2011] vinculava la poesia a una festa.

I ara?

Ara penso que no és únicament una celebració. És fàcil caure en una eufòria col·lectiva que passa coses per alt. Els grups són un suport molt bonic, però quan en surts estableixes relacions més independents, que al meu entendre són, segurament, més intenses. Quan vaig començar diria que l’art no era tan polític, o jo no el vivia així. A mesura que ha anat passant el temps -i que he anat llegint més- la cosa ha canviat.

¿A Homes i ocells començava a ser així?

Després de l’eufòria dels primers llibres volia trescar per una altra banda. Homes i ocells va ser un altre principi, que va continuar amb la Punyetera flor [2014]. Hi treballava alhora, i són dues aproximacions molt diferents: una a partir del poema en prosa, que intenta establir un diàleg amb altres escriptors i artistes; l’altra, amb una estructura mètrica molt rígida, tant que pensava que no me n’escaparia mai més, per parlar d’algú que es passeja per l’abisme tota l’estona.

“No hi ha miracle: / és una flor”. “Vas patir amb la flor salvatge / i amb un pou que era bonic, però era una trampa”. “Una flor que volem amb una dèria d’escàndol”. Són tres exemples de la presència constant de les flors a l’últim llibre, Amor a la brega. Surten de Rodoreda?

La Rodoreda de Viatges i flors i de La mort i la primavera ha estat fonamental per a mi. Aquesta última em va impactar molt, i després em vaig fixar més en la lectura crítica i política, allunyada de la mitologia. S’ha cregut que era la novel·la més fantàstica de Rodoreda, però és una lectura de la seva contemporaneïtat.

Tornem a les flors.

Quan una cosa et meravella i t’enamora tant, també t’espanta. Això em passa amb les flors. A Mallorca hi ha unes flors que viuen planes -esclafades- perquè les puguin trepitjar.

Dius que són mallorquines, però semblen catalanes. La segona part d’Amor a la brega es mira la Catalunya del 15-M i també la de l’octubre del 2017.

Vaig necessitar mostrar una relació més comunitària i social amb temes que vam viure. Foc a la trampa! es fixa en el 15-M.

“Si no hi ha res, senyors, / ho estripem tot”, hi llegim.

Han estat uns anys de moltes transformacions i canvis. El llibre arriba fins als ostatges polítics. Quatre vegades Elna està escrit quatre dies després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

A Foguerada escrius: “Una terra no és l’himne” i “ nosaltres no és res”.

Necessitava, no només pel moment polític, allunyar-me de les petites manifestacions essencialistes. És fàcil fer crítica de l’embat repressiu i directe. Cal furgar en la pròpia cultura i no complaure-s’hi: no podem perdonar determinades manifestacions artístiques pel fet que es facin en català.

Per això, a Els colors que vindran, comences parlant del groc i acabes defensant altres tonalitats.

El groc s’ha convertit en el color antirepressiu. Al poema també menciono colors com el blau i el taronja, que aposten per l’unionisme més ranci i violent. La dissidència molesta una mica, costa d’encaixar a l’espai sobiranista. Que estiguem en contra de la repressió no vol dir que no hàgim de deixar aflorar les diferències. Per això és tan important que el poema acabi fent referència a altres menes de color groc.