Blanca Llum Vidal: "Hi ha amors que t'enganxen com una droga i són completament destructius"

BarcelonaHi ha amors capaços de fer trontollar els fonaments de qui els viu gràcies a la seva dimensió "sanguinària, revolucionària i eròtica". Tan bonica i tirana (Proa), amb què Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha guanyat l'últim premi Carles Riba, s'endinsa en una temporada convulsa i difícil, en què el desig alliberador acaba enverinant la veu, tan poderosa com angoixant, que vehicula els poemes. El llibre coincideix als taulells de novetats amb la recuperació de Maripasoula, viatge a la Guaiana francesa que l'autora va fer més d'una dècada enrere: editat per Tushita per primera vegada el 2015, ara el torna a posar en circulació –i amb encert– Club Editor. Aquesta aventura impregnada de llum contrasta amb els textos densos i retorçats de l'últim llibre de l'autora.

Els únics versos que trobem incrustats als poemes en prosa de Tan bonica i tirana versionen, en català, una cançó de Raffaella Carrà. Diuen: "Tots diran que el meu amor / és enemic de la calma, / però a mi, que ja estic boja, / és l'únic acte que em salva". Penso que aquest fragment de Viatge és una bona síntesi del que trobarem al llibre.

— Potser sí que acaben sintetitzant el llibre, però no va ser la meva intenció. Viatge va ser el primer que vaig escriure de Tan bonica i tirana. Mai no tinc cap projecte de llibre al cap. Necessito l'escriptura i, en aquest sentit, Tan bonica i tirana va ser un llibre salvador, tot i que no en un sentit terapèutic, sinó simplement per sortir del bloqueig.

Recordes quan t'hi vas posar?

— Fa dos estius. Parla d'un viatge molt arrapat a l'experiència pròpia.

Explica una temporada en què vius l'amor amb intensitat i també amb patiment.

— És un llibre que no té només a veure amb l'amor i el dolor que pot provocar, sinó també amb la possibilitat de travessar un llindar i que tot això t'acabi afectant patològicament.

"El desig a vegades no esclafa i es pot encendre tranquil", escrius. Així i tot, el desig del llibre es viu com una passió contundent, bella i alhora autoritària.

— Totes les cares de l'enamorament hi apareixen amb una intensitat hiperbòlica. Hi ha amors que t'enganxen com una droga i són completament destructius.

Els que apareixen aquí ho acaben sent força.

— N'hi ha més d'un, sí.

Tu mateixa hi fas referència a Carn, que comença explorant una de les històries d'amor més fosques de la Vida privada de Josep Maria de Sagarra: "Qui estima una sola cosa no estima res".

— El llibre és molt poliamorós. El tu no és un únic destinatari. "Qui estima una sola cosa no estima res" són paraules de Marina Tsvetàieva, una autora que m'ha influït bastant.

No és la primera vegada que indagues sobre el desig en un llibre. Ho has fet en vers a Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2018) i en prosa a La princesa sou Vós (Club Editor, 2022) i a No cometràs adulteri (Fragmenta, 2024).

— A Aquest amor que no és u, la força del desig tendia cap a la dependència i a la possessió. A Tan bonica i tirana hi ha l'intent de sortir d'un lloc exclusiu. Hi ha una obertura sexual i intel·lectual que és molt alliberadora.

Per molt que es vulgui la llibertat, l'altre et vol "fent cas i obedient al pacte difícil i bell que només és per tu".

— En aquest cas concret, una relació que d'entrada és molt lliure acaba derivant en una relació de dependència. Costa molt que l'amor sigui recíproc amb la mateixa intensitat. És gairebé un miracle, diria. Al poema Llibertat parlo d'algú que vol que l'empaitin, fet que provoca dinàmiques de lligar-te amb l'invisible.

El desig es va fent més extrem, als teus llibres?

— Vaig parlant i reincidint a escriure sobre l'amor, la passió i el desig. A Tan bonica i tirana hi ha un moment que el desig se'n va cap als límits, cap als marges. El desig pot ser molt intens i perillós, et pot portar a llocs de pensament interessants, que són potents però que alhora et poden fer mal. A La princesa sou Vós hi havia un desig que es manifestava a través de les cartes que una veu escrivia. Aquí, l'escriptura està molt arrapada a l'esdeveniment.

Treballaves en el llibre mentre el vivies? Dit d'una altra manera, escrivies des de la passió i el patiment, o quan ja els havies deixat enrere?

— Des de dins. Escriure després de sortir de tot això hauria implicat tematitzar el patiment i analitzar-lo poèticament. Hi ha una experiència de dolor que et pot deixar literalment muda. Escriure-la era una manera de tornar al llenguatge, però fent-ho des de la turbulència.

Transmets aquesta turbulència en molts dels poemes.

— Em costa llegir-los en veu alta. Sovint se m'acaba l'aire. Hi ha lectors que m'han dit que han d'aturar-se a mig llibre perquè pateixen massa.

Això em va passar quan vaig arribar a Resistència. Parla de la visita d'algú "autoritari i altiu". "Això és el que has fet —escrius més endavant—: introduir-te en un cos que vas reclamar i rebutjar tot alhora, organitzar una missió per menystenir-lo i desfer-lo, bombardejar-li el desig i saquejar-li la llengua". És un text molt dur. No en surts indemne, com a lector.

— El destinatari principal d'aquest llibre —i el que apareix a Resistència— és un tu molt narcisista. No és només dominador, sinó que li agrada molt haver-se conegut. Hi ha un emmirallament molt gran en aquesta manera de ser. Enamorar-se d'algú així, diu molt de qui s'enamora. És a dir, què t'atrau, d'ell? Quina és la força que et porta cap a un lloc d'aquesta mena?

Si la pregunta me la fessis a mi, et diria que algú que acumula inseguretats podria sentir-se atret per algú carregat de certeses.

— De certeses aparents i que sap transmetre com a tals.

Sovint projectem en l'estimat el que no tenim i anhelem. O potser no és així?

— Aquí parlo d'una cosa que se li pot dir amor i que, en el fons, et buida per complet. De fet, et deixa desposseït. No sé per què, però si hagués de posar una imatge a aquest tu, per a mi és la Medusa del quadre de Caravaggio. És aquella perfecció, aquella grandesa, aquella cosa en el fons tan bella i tan bonica, però que alhora és completament tirana perquè, si la mires, t'immobilitza. La Medusa et deixa completament sense voluntat, sense capacitat de moviment, desposseït de tu mateix.

En un moment determinat en què ja estàs patint molt, et preguntes si el que has viscut és amor o "deixar-se caure per terra, dormint en un racó qualsevol, caminar destruït fins a trobar-se en una cova".

— No vull fer apologia del dolor com a pas necessari per arribar al coneixement, però sí que és veritat que, del dolor, se'n surt d'una altra manera i amb una altra mena de força. Acabes pensant que, malgrat tot, ha valgut la pena.

Sempre s'acaba, l'amor?

— Encara que la meva experiència hagi estat fins ara que sí, que l'amor sempre s'acaba, visc sentint que l'amor hauria de poder no acabar-se. Hi ha alguna cosa en mi que arriba a creure-hi, i no té a veure amb el romanticisme, sinó amb alguna cosa molt fonda que potser, en comptes de desaparèixer, es va transformant.

A més de publicar Tan bonica i tirana has recuperat Maripasoula, un llibre de viatges que vas escriure fa més d'una dècada. L'has rellegit?

— Sí. Recordo que aquella va ser una època molt feliç. Havia patit molt poc, encara. Em recordo carregant una motxilla personal poc o gens carregada. A mesura que vas vivint, la cosa es recargola cada vegada més. A Maripasoula, la veu mira cap enfora, es dona completament a l'exterior, a les persones amb qui es creua i que la porten pels llocs. És un subjecte obert al món.

Hi ha cap altre viatge que hagis fet sobre el qual podries escriure?

— N'hi ha un, sí, però hauria de fer un salt temporal enorme. Quan tenia 4 anys vaig anar a l'Índia amb els meus pares i em vaig posar molt malalta. De fet, vaig estar a punt de morir-hi per culpa d'una pneumònia. Vaig passar un mes ingressada en un hospital de Nova Delhi. Un dels records que en tinc és que em vaig fer molt amiga d'un nen. Jugàvem molt i ens comunicàvem sense parlar cap llengua en comú. Un dia, aquell nen, de qui no recordo el nom, va marxar... i ja no va tornar més. S'havia mort.

QUATRE LLIBRES SOBRE L'AMOR AVUI

És possible un redisseny radical de l’amor? Seyda Kurt es proposa desmuntar en aquest assaig esquitxat d'anècdotes biogràfiques les normes de l’amor emmarcades en el context del patriarcat, el racisme i el capitalisme i explora models de relació diferents del tradicional.

Abandonar una relació s’ha convertit en un acte cada cop més freqüent, sigui a través del divorci, la separació o la manca de compromís. Eva Illouz mostra els efectes culturals, socials i econòmics d’eliminar els llaços personals afectius.

Creixem amb la promesa de l’amor, però molta gent adulta creu no tenir ni idea de com estimar, començant per si mateixa. L’assagista bell hooks defineix l’amor com una acció i no com un sentiment i qüestiona la centralitat del sexe i el desig en les relacions de parella.

Després de repassar la història de l’amor, Lluís Calvo aborda la impossibilitat de desfer-se’n, el ple reconeixement de l’alteritat, la necessitat de desaprendre-ho tot en una nova relació i, finalment, reclama la necessitat d’una nova afirmació de l’amor.