Barcelona"L'eix central de tota la meva obra és l'amor. No sé escriure sobre res més, tampoc crec que vulgui fer-ho", diu l'escriptora, editora i traductora Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986). Ho constaten els seus poemaris Aquest amor que no és u (Ultramarinos) i Amor a la brega (Pagès), o la novel·la epistolar La princesa sou Vós (Club Editor). Ara enceta un registre nou amb Llegir petit (Arcàdia), que aplega textos assagístics a partir de l'obra d'autors entre els quals hi ha Mercè Rodoreda, Charlotte Delbo i Martin Buber.

Llegir és estimar?

— Llegir no és que sigui una manera d'estimar, sinó que pot ser-ho. Llegir és una manera de posicionar-se en el món, una manera de relacionar-se amb els altres. S'estableix una mena de diàleg, evidentment estrany i diferit, perquè l'altre no et respon, però sí que dialogues amb les paraules d'un altre i, per tant, escoltar sí que crec que pot ser una manera d'estimar.

¿Com a societat cal recordar-nos-ho, tenint en compte que tenim nivells molt baixos de comprensió lectora?

— Crec que està bé tenir un debat sobre com llegim amb aquestes dades i amb altres factors, com internet, que t'indica quanta estona estaràs a llegir un text, com si això fos molt important, que jo crec que són dinàmiques neoliberals. I la crítica molt sovint acaba amb eslògans, amb aforismes, amb una mandra de relacionar-se amb els textos de manera serena, i potser fent més preguntes que afirmacions. És el que intento defensar. Tinc ganes de demostrar que una manera més antiga de llegir, amb un ritme diferent, encara és possible. Consumir un llibre o produir crítica. Fem servir tot de terminologia que forma part del món del treball precipitat i del món del capitalisme. I ho extrapolem a les idees i al pensament. En certa manera, és una proposta anticapitalista. Hi ha un punt d'anar una mica a contracorrent. Potser és un llibre nostàlgic, que pot tenir ressons de tertúlia antiga, de dir: "Ens asseiem, parlem i no passa res si perdem el temps i si arribem tard".

Ens convides a llegir i estimar Martin Buber per la seva denúncia plural i el seu humanisme radical.

— La proposta de Buber em sembla segurament la més complexa, que és la de reivindicar un sionisme originari, cosa que avui és una mena d'escàndol perquè el sionisme evidentment es vincula a violència, i en cap cas voldria negar-ho. El sionisme de Buber es relaciona amb el socialisme i amb l'anarquisme de Landauer. I m'agrada posar-ho especialment perquè en el món de l'esquerra a vegades hi ha problemes per enfocar aquest tema, i es concentra tot en aquesta lluita, com si no hi hagués altres pobles oprimits. Crec que és un meló que interessa obrir, perquè la seva posició és especialment ètica, és a dir, es relaciona amb la població àrab d'una manera molt respectuosa, des del sionisme, i això és el que peta uns quants cables.

Convides els lectors a llegir i estimar Víctor Català - Caterina Albert, que dius que sí, és feminista.

— És profundament feminista, i evidentment ho dic des de l'any 2023. I aquí uns quants senyors segurament se'm tiraran a sobre perquè també és veritat que parlar de l'etiqueta feminisme en el cas de Víctor Català pot ser un anacronisme, en la mesura que ella no es reivindicava com a feminista, però crec que és una obra que il·lumina el feminisme perquè gran part de la seva producció es dedica a denunciar i explicar la violència que l'home exerceix contra les dones.

I a llegir i estimar Emmanuel Levinas per la seva idea del rostre com a alteritat. Ets treballadora social i treballes en un pis tutelat amb persones amb diversitat funcional a la Zona Franca. Com et relaciones amb les alteritats?

— Per a mi sí que té una vinculació important la meva feina com a treballadora social i el món de la literatura, en el sentit que per a mi és important l'acció directa. Em fa estar on vull estar, i on vull estar també escrivint és aquí baix. Que la meva feina tingui a veure amb persones té un impacte directe en tot allò que escric. A més m'han passat coses boniques en relació amb la literatura. Recordo un dia, al principi, que jo tenia vint anys, que vaig tenir una dona amb un brot fort, no sabia què fer i vaig treure un llibre d'en Casasses i em vaig posar a llegir-lo en veu alta i la Mercè va parar. Era una dona que no sabia llegir, que no sabia escriure, però hi va haver alguna cosa amb la poesia. O sigui, són dos àmbits que d'entrada no es toquen, però que per a mi fan sentit.

A partir de Marguerite Duras, parles d'un treballador que talla l'aigua a una família.

— Aquest text és un dels que més m'emocionen. És com un altre petit Eichmann, és aquell que obeeix les ordres, és aquell operari que va i deixa una família sense aigua en ple estiu. I la Duras no només ho descriu, parla del silenci de la família. I ella diu que la literatura es deu a aquest silenci. I és molt bonic com fa de la realitat una matèria i la interpreta. Se centra en coses molt particulars i petites, que és una mica el que gravita en aquest llibre. Potser no m'interessa bastir un gran discurs, sinó una cosa més concreta.

Per això Llegir petit?

— És un títol estrany. Petit és un adjectiu que d'entrada no es vincula de manera normal a llegir. Té un punt d'entremaliadura. Bàsicament, el que vol dir és que més que parlar de tota l'obra m'interessa més parlar d'una situació i extreure'n alguna conclusió.

Llegim i estimem Clarice Lispector quan diu: "Per fer una poesia només l'has d'anar dient".

— La de Lispector és una literatura absolutament transcendent, quasi mística, però parlant de les coses del dia a dia, és a dir, parlant de les gallines i de la merda del femer.

Aquest "anar dient" em recorda la teva poesia.

— Sí que m'hi veig, perquè quan escric m'ho vaig dient en veu alta. I de fet l'únic barem que tinc per saber si funciona és si m'agrada, és a dir, si m'entra per l'orella. Per a mi la poesia té una relació directa amb el cos.

A partir de la pluralitat de Maria Aurèlia Capmany et preguntes per les quotes i la diferència sexual.

— M'interessa especialment avui, que els feminismes estan sobre la taula i que un cas com el de Rubiales fa que l'opinió pública salti i digui prou, cosa que ja tocava, però ara potser està bé també reivindicar veus diferents des del feminisme per no caure en el risc del discurs únic. I Maria Aurèlia Capmany és una dona que, a part de trenar el feminisme amb l'antifranquisme, amb l'antifeixisme i amb el socialisme en general, m'agrada perquè és absolutament antiessencialista, i també per com es relaciona amb els homes. No té cap problema per dir: "Moltes de les coses que he après me les han ensenyat els homes". No passa res, hi ha coses que aprenc d'homes i això no és menys feminista. La trobo molt lliure. I per això vaig fer aquest experiment, perquè a mi m'incomoden els recitals de poesia de dones. És a dir, crec que calien històricament, perquè ja sabem que l'espai públic l'havien ocupat els homes, però que aquesta feina ja s'ha fet. Diria que estem en una altra fase. Llavors continuar amb recitals de poesia exclusivament de dones crec que ens planteja preguntes sobre la feminitat, sobre si ens valoren pel fet de ser dones i què vol dir el fet de ser dones. Per això dic que si es fes un recital de poesia d'homes, no sé si es confrontarien masculinitats diferents. En el món de la poesia, com a dona, no m'he trobat problemes, al contrari, a vegades m'he sentit més aviat quota, he sentit que em conviden pel fet de ser dona, i a mi m'agrada que em convidin pel que escric. En el món literari no tenim cap problema de presència.

A partir de Jesús Moncada parles sobre relacions diverses.

— Llegir petit és una mena de llibre poliamorós, perquè estic molt enamorada de tots els autors i cada amor és diferent. Des de l'amor quasi obsessiu a Víctor Català fins al de Jesús Moncada, que és l'amor més nou perquè jo l'he descobert fa molt poc. Quan el vaig llegir em va fer la sensació que hi havia situacions contradictòries, i per això confronto el poliamor amb les relacions més monogàmiques, que no tenen per què ser conservadores. I llavors també hi ha aquesta situació climàtica d'un món que s'acaba.

Però fas una crítica a la monogàmia.

— Faig una crítica a la monogàmia, però no només. En el fons també faig una crítica al poliamor institucionalitzat. Per a mi no és millor una cosa que l'altra. El que m'interessa és que les relacions siguin ètiques i que les relacions siguin lliures. A les relacions poliamoroses d'entrada hi ha una gran llibertat, però tot això és teòric. Després portar-ho a la pràctica és una feina que exigeix bastant. He viscut en una família bastant diferent de la família convencional. Però t'asseguro que és complicat. Per a mi no era millor ni era pitjor, simplement era la meva. Érem tres adults, dues criatures, el quadro era bastant queer. Però després de deu anys de viure allà constato que no és senzill. Una relació heteronormativa pot ser absolutament carca i terrible, però pot no ser-ho. A mi em fa molta mandra l'amor prefixat, el poli, l'homo... Tots els prefixos que acompanyen l'amor em provoquen, més que rebuig, mandra. L'amor d'entrada és una cosa molt lliure i és una cosa que va agafant formes diferents. L'hem d'omplir de significat.