BarcelonaLa primera novel·la de l'italià Bernardo Zannoni (Sarzana, 1995), Les meves idees estúpides, és una faula filosòfica que ha guanyat el prestigiós premi Campiello –un guardó que al llarg de la història han rebut escriptors com Primo Levi, Antonio Tabucchi, Gesualdo Bufalino i Michela Murgia– i que ja ha estat traduïda a diverses llengües. En català la publica Club Editor, amb traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

Vas escriure Les meves idees estúpides amb 21 anys i s'ha convertit en un best-seller. Com ho vius?

— No m'ho esperava. Al principi estava desorientat, després vas entenent les fites del llibre, perquè no soc jo, és el llibre que em sobrepassa a l'hora d'entrar al cor de la gent.

A Catalunya tenim Irene Solà, que també ha fet parlar animals als llibres. L'has llegit?

— No he tingut ocasió de llegir-la, però miraré de compensar-ho. Jo trio els animals simplement per no distreure'm. Els animals em mantenien actiu i feien que no m'avorrís. A part de bonics, són també protagonistes de les faules que ens han acompanyat tota la vida i, per tant, també et permeten una llibertat d'expressió.

És una faula amb molta vida, tant en el fons com en la forma. L'han descrit com una obra entre Pixar i Tolstoi.

— Tinc força aversió per les etiquetes, i és veritat que he sentit que hi havia comparatives, també amb Camus, Wes Anderson o Dostoievski, i està clar que tothom parla a partir de la seva experiència de vida. A mi no em recorda res i jo el que volia dir era el que està escrit aquí, tot i que és cert que en aquest món ningú inventa res.

Els personatges principals són una fagina, una guineu i un porc espí. Et serveixen per explorar la part més salvatge de la humanitat?

— Quan parlem d'animals, ens fa pensar en els humans perquè som animals. Un animal podria ser un humà en potència, que no ha pres consciència que les coses s'acaben. Un humà quan llegeix sobre animals ho connecta amb el seu món perquè ho veiem com un món perdut que potser algú voldria recuperar. És cert que el Salomon, l'Archy i el Klaus no només són animals, parlen la nostra llengua i fan servir coberts. Són dos mons que estan units i que estan a un pas, que és aquest fil de consciència del qual a més d'un potser li agradaria despendre's.

Hi ha metàfores de la falta d'afecte o de la competició? Ens mengem els uns als altres? Ens abandonem?

— No crec que sigui tant una metàfora sinó un reclam d'aquesta vida que nosaltres hem desenvolupat d'una manera diferent, perquè si traguéssim de la manera com vivim la nostra amabilitat, els nostres gestos, la nostra civilització, seríem com els animals del bosc. Els gratacels, de fet, recorden una mica els arbres. És com si visquéssim en un bosc de ciment. I, simplement, el que hem fet és desenvolupar una vida organitzada, una vida en comunitat. Sense això seríem iguals, però potser no ens podríem estar comunicant ara.

Com a lector esperes que arribi una part més amable, l'amor, per exemple, i no arriba mai. És cruel.

— El concepte de l'amor, més enllà de l'instint de reproducció i d'estar en parella, sembla que es devalua com si no fos prou veritat. Però, en realitat, l'amor autèntic és el que viuen els animals. El que passa és que ells estan en un entorn on la supervivència és una necessitat bastant més punyent que la que vivim nosaltres i potser l'amor no pot tenir un espai tan gran. El món dels animals és un món cru, és un món de pobresa, és un món de domini, però l'Archy és un animal diferent dels altres i el busca, aquest amor, i l'acaba trobant, però no l'acaba vivint com els altres animals perquè cada vegada va sent més conscient.

Més conscient del temps, de la creença en Déu i de l'escriptura.

— El moment en què hi ha una presa de consciència és quan descobreixes que la vida té una fi. I, per tant, quan descobreixes que existeix la mort. Perquè abans tu vius al dia, després ve la nit i després ve un altre dia, i només vius en el present i només segueixes els teus sentiments. Quan ets conscient d'aquest final, veus que els temps es comencen a marcar d'una altra manera. I això és una cosa que l'Archy va descobrint i que el Salomó ha entès. El que passa és que ho endolceix amb l'engany que ens hem fet tots nosaltres per endolcir aquesta presa de consciència, que un seria la religió i l'altre l'escriptura.

L'escriptura és un engany o és un consol?

— Pots veure aquesta escriptura com un engany o com un consol. No et promet que et salvarà l'ànima, però sí que et pot donar la il·lusió de salvar els teus pensaments i les teves idees, i que vagin més enllà de la teva vida terrenal. El temps també és una il·lusió perquè ja estem potencialment morts, perquè totes les imatges que ens formem se'ns escapen. Potser és que ja no som aquí, en realitat. Soc molt alegre, oi? [Riu].

Les paraules ens salvaran les idees, i també ens salvarà la religió? Creus en Déu?

— Jo crec que tot el fonament de la nostra vida és aferrar-nos en alguna esperança, perquè si no no té sentit ni viure ni menjar ni dormir. I és això el que sent l'Archy quan pren consciència que es morirà, i això el deixa devastat. I és aquí on entra el Salomó i diu: "A la mort la vences si no hi penses". Hem d'abraçar amb amor tot aquest present, tot el que sentim, que podem considerar coses banals o ximples. I la religió com a concepte jo el trobo preciós. A vegades em sorprenc mirant al cel i parlant amb algú, no sé si és un altre jo o si és Déu.

La consciència dona patiment al Salomó i l'Archy?

— Aquest és el gran dilema. Per això l'Archy accepta la mort com un animal en el sentit que pensa que la vida és simplement agafar el que ha estat i no aferrar-s'hi amb les ungles i amb les dents en el moment en què li arriba l'hora.

Així, és una crida a ser més animals?

— Això és una frase perillosa. Nosaltres tenim les paraules i la nostra manera de viure en comunitat, potser perquè sabem que tard o d'hora ens morirem. Potser sense haver-ho sabut no hauríem inventat la roda, no hauríem creat la religió, no hauríem arribat a la Lluna. És aquest sentiment de permanència, el que ens fa ser el que som. Jo potser l'únic suggeriment que faria és que millorem el temps que som aquí i no el perdem.

Després d'aquesta entrevista, és com si res tingués sentit.

— El més bell de la vida és que no té sentit.