Literatura

Antònia Carré-Pons: "A mesura que ens fem vells, si deixem de mirar-nos al mirall no ens adonem de l'edat que tenim"

L'escriptora publica 'El càsting', una novel·la en què dues jubilades busquen un company de pis jove

BarcelonaAntònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) es defineix com a lectora, escriptora i editora. Quan va deixar la docència, va decidir que a partir de llavors dedicaria tot el seu temps al que més li agrada: publicar llibres –ho fa des de la seva editorial, Cal Carré– i també escriure'n. El càsting (Club Editor, 2024) completa un díptic que explora la vellesa, inaugurat amb els contes de Com s'esbrava la mala llet (Club Editor, 2018).

Què va fer que volguessis aproximar-te a la vellesa des de la literatura?

— El primer contacte brutal amb la vellesa va ser quan el meu pare va tenir un ictus als 78 anys. Durant cinc anys i mig vam passar per l'hospital, per una residència, per més ingressos i per l'estada en un sociosanitari... Em vaig posar a escriure contes sobre la vellesa per aprendre a conviure amb el que li passava al pare. Era una combinació del trasbals de l'entorn familiar i d'observacions de la vida quotidiana.

Amb la vellesa dels avis no hi havies conviscut?

— Jo havia viscut amb els meus avis i amb la meva besàvia, però el meu avi es va morir d'un atac de cor, en un banc d'una plaça. La meva àvia, la mare del meu pare, es va morir de càncer quan tenia 60 anys i jo en devia tenir 20. En aquells moments jo veia el que veu tothom, que hi ha gent vella, que hi ha gent que va amb cadira de rodes, però fins a l'ictus del pare no havia viscut la vellesa de tan a prop.

Cargando
No hay anuncios

El càsting està protagonitzada per dues jubilades.

— No en dic l'edat, però hem d'imaginar que tenen entre 70 i 80 anys. Una d'elles és l'Ernestina, exactriu hipocondríaca, esbojarrada, divertida i passada de voltes, una dona sense pèls a la llengua, ingènuament ofensiva. L'altra és la Paula, que havia estat mestra i havia jugat a tenis. És la veu de la raó, més pràctica i assenyada.

Viuen juntes: s'entenen molt i alhora no paren de discutir per qualsevol cosa.

— Hi ha un moment en què una li diu a l'altra que "es coneixen de memòria". Amb la convivència diària s'enfilen per qualsevol animalada.

Cargando
No hay anuncios

Per no avorrir-se més del compte s'empesquen un càsting per triar algú a qui llogar una habitació.

— Ni l'una ni l'altra tenen gaire vida social. La que ha sigut actriu és la que pateix més de les dues: no pot suportar la decadència física i s'amaga del món, una mica com va fer Brigitte Bardot, que quan va deixar de ser tan guapa es va dedicar a defensar les foques en perill d'extinció.

L'una i l'altra estan en una edat que procuren evitar mirar-se al mirall.

— A mesura que ens fem vells, si deixem de mirar-nos al mirall no ens adonem de l'edat que tenim. Encara que per fora els canvis siguin evidents, és com si per dins no ens transforméssim.

Cargando
No hay anuncios

El company de pis que l'Ernestina i la Paula busquen ha de ser jove.

— La novel·la és un intent de confrontar el món de la vellesa amb el de la joventut. Un dia que dinava amb un bon amic, l'escriptor Marc Cerdó, ell em va proposar aquesta idea i ja no hi vaig poder deixar de pensar.

Una de les particularitats d'aquesta novel·la és que no hi ha narrador. Assistim al diàleg entre l'Ernestina i la Paula i, més endavant, als interrogatoris que fan als participants del càsting.

— Va ser un gran repte estilístic, quan em vaig decidir a eliminar el narrador. No ho havia fet mai abans en cap llibre meu. Era una manera de dir que la potència de la novel·la es trobava en els personatges.

Cargando
No hay anuncios

Quina mena de joves acudeixen a la crida de l'Ernestina i la Paula?

— La majoria són joves amb il·lusió i amb ganes de fer que les coses del seu voltant canviïn. Hi ha la filla d'uns immigrants que treballa de wedding planner, una noia que estudia medicina amb mentalitat humanista, una altra que es presenta amb la parella, i que em serveix per parlar del maltractament consentit, que entre els joves existeix força, a través del control dels telèfons i les xarxes socials...

Diries que a l'Ernestina i la Paula les observes amb una mirada més crítica?

— Jo me les estimo molt, a totes dues. Podria haver optat per fer una novel·la estripada, però no ha estat la meva intenció. De la mateixa manera que la vellesa està menystinguda, també ho estan els joves, en la nostra societat.

Cargando
No hay anuncios

A diferència de l'Ernestina i la Paula, quan et vas prejubilar de la docència no et vas tancar a casa.

— En lloc d'això o de mirar les obres com molts jubilats, vaig muntar una empresa, la meva editorial. Hi publico el que m'agrada. El catàleg de Cal Carré és la meva biblioteca ideal. Hi ha Jane Austen, Fiódor Dostoievski, Virginia Woolf, Anton P. Txékhov... i també literatura artúrica, una de les meves debilitats. Els primers llibres van sortir el setembre del 2021. Estic molt contenta per com els han rebut els lectors, les llibreries i la premsa.

A El càsting, la Paula compara els models de persona amb els diferents tipus de jugador de tenis.

— Si ets un jugador que es limita a tornar les pilotes no t'arrisques, mantens una posició còmoda a la vida. Els jugadors que pugen a la xarxa són més temeraris: poden guanyar o perdre, però sempre se la juguen.

Cargando
No hay anuncios

Tu ets una jugadora que puja a la xarxa.

— Sí. M'he arriscat amb l'editorial, i també amb cada llibre que escric. Ara bé, em va costar molt autoritzar-me a escriure, no vaig debutar fins que tenia 41 anys: tenia massa inputs acadèmics i era molt autoexigent. Va ser a partir de Jo també vull ser funcionària (Proa, 2010) que vaig començar a publicar amb certa regularitat. Si abans d'escriure penses que el que vols fer ja està dit o escrit, no faràs mai res. T'hi has de posar i llestos. El proper llibre el tinc clar: només escriuré el que em surti del cor.