Annabel F. Steadman: "Mentre estava ingressada a l'hospital, les novel·les em portaven a mons màgics"

BarcelonaNo és la primera vegada en els últims 25 anys que la publicació d'una nova sèrie de llibres juvenils és rebuda amb l'esperança de ser "el nou Harry Potter", tant per part del sector editorial com per part dels lectors. L'última autora a qui li ha passat és Annabel F. Steadman. Amb només 30 anys, la novel·lista anglesa ha venut els drets de traducció de Skandar i el lladre de l'unicorn a 38 llengües –la nord-americana Simon & Schuster va pagar un avançament de set xifres per les tres primeres novel·les– i Sony n'ha comprat els drets per adaptar el llibre al cinema. En català l'edita Salamandra. Steadman, que ha estat una de les convidades del Festival 42 de Gèneres Fantàstics de Barcelona, proposa una història d'aprenentatge protagonitzada per un noi de 13 anys, Skandar, que té el somni de convertir-se en genet d'unicorn. Per aconseguir-ho cal que sigui admès en una escola situada en una illa, on els alumnes són agrupats en funció dels quatre elements naturals. Amistat, aventures, màgia i un enigmàtic lladre, el Teixidor, són alguns dels eixos de la primera de les cinc novel·les de la sèrie.

Vas estudiar per ser advocada, però has acabat escrivint sobre unicorns. Per què?

— La pregunta és, potser, per què no ho vaig fer abans. Vaig estudiar dret perquè havia de trobar una manera de guanyar-me la vida, però la meva passió per la literatura ve de molt enrere.

¿Els pares van ser importants, a l'hora de transmetre't aquesta passió?

— Sí. Ells em llegien sovint des de molt petita. A més, als quatre anys vaig començar a estar molt malalta. Tenia problemes greus als ronyons, i vaig haver de passar temporades al llit o ingressada. Al cap d'un temps em van diagnosticar diabetis. M'havien de fer moltes proves i analítiques: no va ser una temporada fàcil. La literatura em va ajudar molt. Mentre estava ingressada a l'hospital, les novel·les em portaven a mons màgics.

T'hi haurien pogut portar també les pel·lícules o els videojocs.

— M'agradaven molt més els llibres. Llegia tota mena de novel·les, però el que més m'atreia era el gènere fantàstic, potser perquè em permetia fugir més lluny de la meva vida, que no era la més divertida del món. Estava convençuda que algun dia jo també tindria poders màgics. M'agradaven, també, les novel·les històriques plenes de reis i reines, i les històries en què els nens troben la solució a misteris que els adults ni tan sols saben que existeixen.

Vas créixer a Chillenden, un petit poble del comtat de Kent, al sud d'Anglaterra. ¿Va ser allà que vas entrar en contacte amb els cavalls?

— Sí. Tant la mare com els seus pares havien muntat a cavall quan eren joves. Abans de fer deu anys jo també en vaig voler aprendre. Em posava molt nerviosa. Encara ara em neguitegen, els cavalls. Són intel·ligents, tenen una força enorme i poden arribar a ser perillosos. Aquest perill forma part de la relació entre el cavall i el genet.

Els unicorns que més endavant vas imaginar fan una mica de por. ¿Té a veure amb la teva pròpia experiència amb els cavalls?

— Probablement. A més, quan era petita odiava la imatge ridícula i estúpida dels unicorns que veia a la tele. Al meu cap, aquests animals no eren de coloraines ni tiraven estrelles per les banyes. A la novel·la, Skandar i els seus amics han d'aprendre a muntar el seu unicorn, i dominar-lo no és gens fàcil, igual que tampoc ho serà aconseguir fer créixer la màgia que porten a dins.

¿Va ser el primer animal que et va venir al cap, quan vas començar a aixecar el món de Skandar?

— No. Em vaig fer moltes preguntes. Pensava que potser seria millor escollir els dracs o l'au fènix.

Tots tenen una gran relació amb el foc.

— Sí. I tots tenen ales! Els unicorns llegendaris tenen una banya al front, però, en canvi, no tenen ales. Si recuperes imatges del segle IV abans de Crist, no són gens simpàtics: més aviat fan respecte. Potser el que he fet és restituir la visió original que es va tenir, fa mil·lennis, dels unicorns.

Amb el petit canvi d'afegir-los ales, com si fossin Pegàs, el cavall de Zeus.

— Exacte. Estava imaginant una novel·la. Per què m'havia de limitar? Els unicorns han canviat molt al llarg de la història, i els que jo he creat són temibles, però espero que també atractius per als lectors.

Quan vas decidir que escriuries et vas apuntar a un màster d'escriptura creativa a Cambridge el 2017. Durant els dos anys que hi vas passar vas escriure el primer esborrany de Skandar i una novel·la per a adults.

— La novel·la per a adults va ser el meu gran desengany. La meva agent de llavors la va portar a una trentena d'editorials, i totes la van rebutjar. Això va passar el 2019. Van ser uns mesos complicats, però em va servir per tornar a Skandar i arriscar-me més en el que volia fer.

De què anava, aquella novel·la per a adults?

— Era una crítica al sistema judicial en què jo treballava. Cada vegada teníem menys recursos i més feina... Escriure aquell llibre va ser catàrtic.

¿El món d'aventures i màgia de Skandar també?

— Va ser més una ajuda que una catarsi, perquè l'últim esborrany el vaig escriure durant el confinament. Imaginar-me el Niu d'Àligues [els arbres gegants on viuen els protagonistes], el Covador, la celebració de la Copa del Caos... Tot això em va alliberar, en part, de l'angoixa d'estar tancada.

¿Els teus amics sabien que escrivies aquesta novel·la?

— Després del fracàs del llibre per a adults vaig preferir treballar en secret. Ho sabia el meu marit perquè viu amb mi. I ho va saber el meu agent quan li vaig enviar. Tenia molta por que es repetís la mateixa història que amb l'altra novel·la.

Però ara ha passat al revés: un contracte milionari, una adaptació cinematogràfica, traduccions arreu... Ara deus treballar amb molta pressió.

— Quan es va publicar el primer llibre aquesta primavera ja tenia el segon acabat, que sortirà la primavera de l'any que ve. Ara estic revisant el tercer. Per poder continuar no llegeixo ressenyes, ni comentaris de lectors, ni tinc cap contacte amb les xarxes socials. És complicat oblidar-me de tot el que està passant, però he de creure que puc.

En aquesta primera novel·la, Skandar i els seus amics tenen 13 anys. El cicle acabarà quan siguin majors d'edat.

Als 13 anys comences a qüestionar-te d'on vens i qui ets. T'adones que els pares també cometen errors. És una edat en què ja no t'agrada que et diguin que ets una criatura. Desitges ser adult. L'Skandar i els seus futurs amics marxen de casa i descobreixen aquesta nova realitat. No és una novel·la individualista: s'adonen que fent equip i sumant els seus poders podran ser més forts.