BarcelonaQuan tenia 18 anys i viatjava amb uns amics per l’illa de Naxos, Amanda Mauri (Barcelona, 1995) es va quedar sola, sense cobertura, en una cruïlla de camins al mig del no-res, perquè se'ls va acabar la gasolina de la moto. Estava esperant que tornés un amic quan va passar un cotxe amb dos nois joves, que la van repassar. Ella va ser conscient de la situació. En qüestió de minuts va tornar aquell cotxe fosc i en van sortir uns quants homes. Reien i parlaven entre ells, un brandava un bat de beisbol. Deu anys després, Mauri torna metafòricament al mateix lloc a través de l’assaig Museo de las ausentes (Paidós, 2024) en què, de bracet de teòriques feministes i víctimes de violència (de Siri Husdvet a Ana Mendieta, de Maggie Nelson a Marielle Franco), analitza la violència sexual, la por i el dol, i com es pot convertir en una eina política i col·lectiva. En aquest temps, Mauri ha viscut a Anglaterra i s'ha llicenciat en història, història de l’art i estudis de gènere, i avui viu a Barcelona fent d'articulista i dirigint projectes artístics híbrids, que entrecreuen pensament, art i escriptura, igual com fa el seu llibre de debut.

Museo de las ausentes comença amb un fet traumàtic que vas viure als 18 anys, sola, en un bosc de Grècia. És eloqüent que, només amb dir això, la ment del lector ja s'imagini violència.

— M’interessava el fet que, tot i que la violència no va culminar, jo sí que la vaig reconèixer. I aquest reconeixement instantani del que passaria, del guió que seguiria la meva vida en aquell moment, és el que em va fer pensar que d'alguna manera, encara que no siguem víctimes consumades, hi ha una mena d'aprenentatge, una mena d'herència que ens orienta cap a la violència.

Què et va salvar? I per què hi tornes?

— Recordo com una mena d'escissió psíquica: per una banda, era un cos, i, per l'altra, era com "Surt d'aquí, surt d'aquí". I jo, sense saber gaire com, vaig aconseguir recular, cridar cap al bosc com si parlés amb el meu amic, que no era allà, i vaig caminar i caminar fins a començar a córrer i córrer. Però una part de mi es va quedar en aquella carretera. I això determina per què haig de tornar-hi: perquè no vaig acabar d’entendre mai per què no va passar el que havia de passar i què va suposar tot aquest patiment i aquesta por.

No només ens marquen els fets que van passar sinó els que haurien pogut passar, perquè es queden com a projeccions en la imaginació. M’has fet recordar que jo també he viscut moment així, d’arrencar a córrer de por. Quan parlem amb les amigues de les dreceres que agafàvem per anar a la discoteca, ens diem "Que inconscients érem". Les dones ens reconeixem en la por de ser agredides.

— Sí, i dona una mica la idea de fins a quin punt és una cosa apresa socialment. Quan ets adolescent tens aquesta mena d'inconsciència, però com més surts de la teva zona de confort més t’exposes i vas veient com et veuen els altres, t'adones de coses que van estar a punt de passar o que van passar a d'altres i reemplaces la inconsciència amb una realitat molt tangible del que passa, i a sobre reforçada per les narratives que ens envolten en les quals la violència imaginada acaba agafant més pes.

Hi ha una gran atracció i morbositat pel patiment femení, fetitxitzada amb objectes com el bat de beisbol o el pal d’escombra. ¿És el motiu de l’èxit dels true crime?

— M’interessa com es consumeix la representació de la violència sexual depenent del gènere. Jo crec que en el cas de les escriptores de crims o espectadores de true crime hi ha un punt d'exorcisme psíquic de totes les pors, de veure què és el pitjor que em podria passar. Gires la truita: ets espectadora en comptes de víctima. També és una forma d'anar-nos inoculant un antídot contra aquest verí. Aquesta mena de representacions culturals tan excessives de la violència poden tenir un punt de fascinació perquè és excitant donar-li imatge a una cosa que era espantosa precisament perquè no en tenia.

Tot comença amb un "Serà nena!" i, des del ventre de la mare, es projecten sobre aquella nena els possibles perills que li comporta el seu gènere. ¿Fins a quin punt aquesta idea és determinista?

— Aquest "És una nena!" inaugural sí que determina molt com ens veuran, però també crec que una de les condicions del gènere és que és plàstic i que, per tant, sempre es pot canviar. Un dels cors del llibre és veure que el gènere i les estructures de la violència són entramats d'històries i que hi ha molt de poder en intentar reescriure aquestes narratives, perquè els significats poden canviar i els finals també. Convertir-nos en autores ens permet deixar de ser víctimes.

Escrius: "El feminisme és una casa de mortes". És una paradoxa que l’assassinat, la violència, els insults, les forces que pretenen fer desaparèixer les dones, en realitat serveixin per fonamentar-ne la sensació de col·lectiu. També és tràgic, pensar que la sororitat està rejuntada amb la violència i la por.

— Es tracta de capgirar els significats. Ens envolta la violència, i declarar-nos invulnerables a la violència no ens traurà del fet que estem sistemàticament exposades a la possibilitat de morir per estructures que són polítiques. Però en comptes de negar la por i la pèrdua, les podem convertir en una base per reconèixer-nos. Si camines sola de nit tens una empatia visceral amb l'altra dona que també està sola caminant pel mateix carrer i saps com actuar, sense ni parlar-vos. Si sabem que som dues tenim més seguretat. Crec que és una bona metàfora per parlar de com aquest dol pot contribuir a una comunitat feminista que ens permeti sentir-nos més fortes i més nombroses.

Proposes convertir el dol en militància. ¿Això com es fa?

— El dol és productiu, és una manera de crear significat allà on no hi ha res. A mi sí que em serveix imaginar-me el feminisme com una casa de mortes, on les mortes no són enemics, ni ens fan por, ni són la resignació a la nostra pròpia mort, sinó que són una companyia que ens permet veure el món d'una altra manera: estem envoltades de perills, però tenim una consciència que ens pot fer donar-los la volta a aquests perills.

El tema del consentiment entronca amb tot això. Tenint en compte que la violència contra la dona sempre és potencial, i més en la intimitat, ¿fins a quin punt es pot garantir un marc de seguretat sexual que alhora deixi lloc a l’expressió irracional del desig?

— D’entrada, tots els cossos estem exposats a la violència. En les relacions de tanta intimitat com en el sexe, es desfan moltes de les mampares de seguretat que ens posem. No podem dir que en aquests moments de tanta proximitat estiguem intactes, hi ha alguna cosa que es destrueix i és preciós. El problema és quan en aquest destruir-se amb un altre hi ha un nivell de desigualtat, una violència que ja és més política, relacions jeràrquiques i de domini, de submissió. El dilema entre seguretat i llibertat crec que mai queda del tot resolt i potser és que no estan tan allunyades l'una de l'altra. Jo li dono molt de valor polític a la llibertat del desig propi, perquè també et fa més forta i més segura.

Expliques que a l’Institut de Gènere de la London School of Economics, on vas estudiar, hi havia un tapís que deia "La teoria salva vides". ¿Tu hi confies?

— Em sembla una frase molt poètica, però me l’he de qüestionar i la recargolo. Però crec que sí, tinc fe en aquesta frase, en el sentit que al final tot són històries que heretem i ens anem explicant, i aprendre a reescriure les històries salva vides.